Segurament, amb les dades a la mà, si s’haguera invertit en el mailing del Senat (enviament a casa dels sobres preparats per a votar) també a les demarcacions provincials de Castelló i Alacant, en el Senat la representació haguera estat tres senadors per al PP i un per a la coalició Compromís-Podem, com sí va ser a València, on sí que es va fer enviament de sobres a casa.
Les dades de participació en el Congrés, on sí hi havia mailing, no dóna lloc a dubtes. El sorpasso a la cambra baixa es va donar en totes les demarcacions valencianes.
El PSOE, que arrossegava al País Valencià, i també a l’Estat, els seus pitjors resultats electorals en la història de la democràcia, va salvar pels pèls eixos dos escons al Senat.
Es constitueixen les meses del Senat i del Congrés, i en el primer cas, el PSOE prefereix col·locar en la Mesa el PNV amb sols 7 senadors, que no al grup format per les forces del canvi (Compromís, EN Marea, En Comú Podem i Podemos) amb 23; després, quan ens neguen a les confluències tindre grup propi (13 senadors), el PSOE calla, i no teníem en la Mesa ningú per defensar eixa opció, mentre sí que es permeten tindre grup propi a PNV, la nova marca de Convergència o ERC, amb els mateixos arguments que empraven per a nosaltres negar-nos-ho, i gaudeixen de grup gràcies a la cessió de senadors del PSOE; cosa que no em sembla malament, la generositat entre partits, però que no és igual per a la resta de grups.
Al Congrés, també l’espectacle va ser lamentable, ja que el PSOE per assegurar-se la presidència de la cambra, permet la dreta (PP i Ciudadanos) tindre majoria en l’òrgan, el mateix òrgan que després impedirà a Compromís-Podemos tindre grup propi, i causa la separació dels 9 diputats triats; que va embroncar-se encara més el que electoralment havia estat un èxit però internament havia causat molt de malestar; des del sistema d’elecció dels candidats i candidates que obria un nou model totalment diferent al que havíem vist en els processos anteriors, i on es deixava fora de la possibilitat de ser triats candidats de partits de la coalició en certes demarcacions, o com, en certs partits de la coalició les bases quedaven enfadades pel mode de decidir i/o referendar o no la coalició.
El temps va acabar afavorint, i molt, i donant una visibilitat i paper clau als diputats que anaren al grup Mixt, mentre al Senat, cambra invisible de per si, però ara en el focus mediàtic per gràcia o desgràcia del cas de Rita Barberà, se’ns feia estar en un grup compartit.
Després d’eixos pactes del PSOE amb les dretes, comencen les rondes de contactes, i al principi sembla hi ha opció clara de fer un govern de canvi amb PSOE, Podemos, Confluències, Compromís i IU, buscant aliances amb la resta de forces presents al Congrés. Quan la cosa semblava que avançava, PSOE pega una patà a la taula i revola totes les peces, i diu que ara el seu soci prioritari és Ciudadanos, aquell partit que durant la campanya deien que era la nova dreta.
I dels acords programàtics que miràvem, ens diuen que per a tirar a Rajoy, cal votar un govern on han pactat sols PSOE i Ciudadanos i després diuen que és un govern sols de gent del PSOE, i on el que acorden en matèria econòmica, laboral, social deixa més que molt a desitjar, i molt a témer; és a dir, que ara havíem de donar-los els suports de la gent que anhelava canvi, un xec en blanc al PSOE que ja coneixem (el de les reformes laborals entre altres coses) amb la nova dreta ultramuntana, perquè feren el que volgueren… sols per tirar el PP… però posant la nova dreta.
I durant aquesta escenificació patètica, molt s’ha parlat del “govern a la valenciana”, eixe que tant va costar pair i parir, on també el PSOE amb el pitjor resultat de la seua història ha aconseguit la presidència, després de campanyes mediàtiques d’atac visceral a la candidata de Compromís, o dels festejos constants amb Ciudadanos (mireu hemeroteca, mireu…), al final, gràcies a la matemàtica sols va haver una opció, que ara tot el món la posa com a exemple (què haguera passat si els números hagueren donat per a fer un govern PSOE-Ciudadanos al País Valencià?, (eixe potser un gran dilema).
Ara, polèmiques a banda de si calen noves primàries o de com es trien i ratifiquen les aliances, sembla haver prou consens, almenys aparent, en la necessitat d’intentar un acord major, amb totes les forces de l’esquerra, incloent Esquerra Unida; i l’aspiració d’eixa suma seria assolir la primera força a nivell del País Valencià; ja superat el PSOE, ara sols queda superar un PP que cada dia que passa ens du per desdejunar un nou escàndol polític i/o judicial.
I és clar que en política 2+2+1 no sempre són 5, poden sumar, restar, però també multiplicar; i això ja ho vam veure en les passades eleccions; hi havia gent que tenia el cor partit entre Compromís i Podem i li vam facilitar poder dipositar el vot, i fins i tot gent que no volia volar però es va esperançar per la suma, i ara, amb un tercer actor, pot donar-se eixe cas també en molta gent; òbviament algú es pot quedar sense votar perquè no li agrada eixa amalgama, però al final, són els números finals els que cal mirar bé.
I el PSOE; després del paperot de dur-nos a eleccions de nou, d’estar aguantant desqualificacions constants de part seua, i que sap que si sumem Compromís-Podemos-EU i fem bé la faena, queden en un paper residual, llancen la proposta d’una candidatura conjunta al Senat a les tres demarcacions valencianes, per a d’aquesta manera, aconseguir 9 dels 12 senadors en joc (els que ara té el PP ) i deixar el PP sols en 3. Per al PSOE, la proposta pot significar quedar-se a zero com tot s’albira, aconseguir-ne 3, i el més important, deixar el PP sota mínims, i que això puga després suposar minvar la majoria absolutíssima que eixe sistema majoritari atorga al PP al Senat.
Reflexions toquen, si aconseguim majoria al Congrés les forces del canvi, sense PSOE; també ho aconseguiríem al Senat, i per tant, per a què reviscolar un PSOE en caiguda lliure?; clar, és més fàcil aconseguir eixa majoria al Senat amb el PSOE que sense ell. Pensem que sí que pactem…, i què fem després?, cadascú a la seua? El PSOE continuarà fotent en la creació de grups, repartiments en les meses de les Corts Generals, i de nou voldrà pactar amb la nova dreta?, ens presentarem junts amb un mateix programa…? molts dilemes, que malauradament haurem de resoldre prompte perquè estem ja en temps de tindre-ho tot mínimament clar… Viurem dies intensos de nou.
Les dades de participació en el Congrés, on sí hi havia mailing, no dóna lloc a dubtes. El sorpasso a la cambra baixa es va donar en totes les demarcacions valencianes.
El PSOE, que arrossegava al País Valencià, i també a l’Estat, els seus pitjors resultats electorals en la història de la democràcia, va salvar pels pèls eixos dos escons al Senat.
Es constitueixen les meses del Senat i del Congrés, i en el primer cas, el PSOE prefereix col·locar en la Mesa el PNV amb sols 7 senadors, que no al grup format per les forces del canvi (Compromís, EN Marea, En Comú Podem i Podemos) amb 23; després, quan ens neguen a les confluències tindre grup propi (13 senadors), el PSOE calla, i no teníem en la Mesa ningú per defensar eixa opció, mentre sí que es permeten tindre grup propi a PNV, la nova marca de Convergència o ERC, amb els mateixos arguments que empraven per a nosaltres negar-nos-ho, i gaudeixen de grup gràcies a la cessió de senadors del PSOE; cosa que no em sembla malament, la generositat entre partits, però que no és igual per a la resta de grups.
Al Congrés, també l’espectacle va ser lamentable, ja que el PSOE per assegurar-se la presidència de la cambra, permet la dreta (PP i Ciudadanos) tindre majoria en l’òrgan, el mateix òrgan que després impedirà a Compromís-Podemos tindre grup propi, i causa la separació dels 9 diputats triats; que va embroncar-se encara més el que electoralment havia estat un èxit però internament havia causat molt de malestar; des del sistema d’elecció dels candidats i candidates que obria un nou model totalment diferent al que havíem vist en els processos anteriors, i on es deixava fora de la possibilitat de ser triats candidats de partits de la coalició en certes demarcacions, o com, en certs partits de la coalició les bases quedaven enfadades pel mode de decidir i/o referendar o no la coalició.
El temps va acabar afavorint, i molt, i donant una visibilitat i paper clau als diputats que anaren al grup Mixt, mentre al Senat, cambra invisible de per si, però ara en el focus mediàtic per gràcia o desgràcia del cas de Rita Barberà, se’ns feia estar en un grup compartit.
Després d’eixos pactes del PSOE amb les dretes, comencen les rondes de contactes, i al principi sembla hi ha opció clara de fer un govern de canvi amb PSOE, Podemos, Confluències, Compromís i IU, buscant aliances amb la resta de forces presents al Congrés. Quan la cosa semblava que avançava, PSOE pega una patà a la taula i revola totes les peces, i diu que ara el seu soci prioritari és Ciudadanos, aquell partit que durant la campanya deien que era la nova dreta.
I dels acords programàtics que miràvem, ens diuen que per a tirar a Rajoy, cal votar un govern on han pactat sols PSOE i Ciudadanos i després diuen que és un govern sols de gent del PSOE, i on el que acorden en matèria econòmica, laboral, social deixa més que molt a desitjar, i molt a témer; és a dir, que ara havíem de donar-los els suports de la gent que anhelava canvi, un xec en blanc al PSOE que ja coneixem (el de les reformes laborals entre altres coses) amb la nova dreta ultramuntana, perquè feren el que volgueren… sols per tirar el PP… però posant la nova dreta.
I durant aquesta escenificació patètica, molt s’ha parlat del “govern a la valenciana”, eixe que tant va costar pair i parir, on també el PSOE amb el pitjor resultat de la seua història ha aconseguit la presidència, després de campanyes mediàtiques d’atac visceral a la candidata de Compromís, o dels festejos constants amb Ciudadanos (mireu hemeroteca, mireu…), al final, gràcies a la matemàtica sols va haver una opció, que ara tot el món la posa com a exemple (què haguera passat si els números hagueren donat per a fer un govern PSOE-Ciudadanos al País Valencià?, (eixe potser un gran dilema).
Ara, polèmiques a banda de si calen noves primàries o de com es trien i ratifiquen les aliances, sembla haver prou consens, almenys aparent, en la necessitat d’intentar un acord major, amb totes les forces de l’esquerra, incloent Esquerra Unida; i l’aspiració d’eixa suma seria assolir la primera força a nivell del País Valencià; ja superat el PSOE, ara sols queda superar un PP que cada dia que passa ens du per desdejunar un nou escàndol polític i/o judicial.
I és clar que en política 2+2+1 no sempre són 5, poden sumar, restar, però també multiplicar; i això ja ho vam veure en les passades eleccions; hi havia gent que tenia el cor partit entre Compromís i Podem i li vam facilitar poder dipositar el vot, i fins i tot gent que no volia volar però es va esperançar per la suma, i ara, amb un tercer actor, pot donar-se eixe cas també en molta gent; òbviament algú es pot quedar sense votar perquè no li agrada eixa amalgama, però al final, són els números finals els que cal mirar bé.
I el PSOE; després del paperot de dur-nos a eleccions de nou, d’estar aguantant desqualificacions constants de part seua, i que sap que si sumem Compromís-Podemos-EU i fem bé la faena, queden en un paper residual, llancen la proposta d’una candidatura conjunta al Senat a les tres demarcacions valencianes, per a d’aquesta manera, aconseguir 9 dels 12 senadors en joc (els que ara té el PP ) i deixar el PP sols en 3. Per al PSOE, la proposta pot significar quedar-se a zero com tot s’albira, aconseguir-ne 3, i el més important, deixar el PP sota mínims, i que això puga després suposar minvar la majoria absolutíssima que eixe sistema majoritari atorga al PP al Senat.
Reflexions toquen, si aconseguim majoria al Congrés les forces del canvi, sense PSOE; també ho aconseguiríem al Senat, i per tant, per a què reviscolar un PSOE en caiguda lliure?; clar, és més fàcil aconseguir eixa majoria al Senat amb el PSOE que sense ell. Pensem que sí que pactem…, i què fem després?, cadascú a la seua? El PSOE continuarà fotent en la creació de grups, repartiments en les meses de les Corts Generals, i de nou voldrà pactar amb la nova dreta?, ens presentarem junts amb un mateix programa…? molts dilemes, que malauradament haurem de resoldre prompte perquè estem ja en temps de tindre-ho tot mínimament clar… Viurem dies intensos de nou.
Carles Mulet
Senador Territorial de Compromís
