El 30 de juny del 1922 cinc diputats provincials —els senyors Moliner, Bataller, Monforte, Flores i Serrano— presentaren una proposició, redactada en castellà, segons la qual es proposava que «se sirva declarar y declare para las deliberaciones, documentos y actas de la Corporación, la cooficialidad de las lenguas castellana y valenciana». Segons el diari La Correspondencia de Valencia es manifestava: «No nos ha causado a nosotros sorpresa […] Un espíritu renovador —havia penetrat en la Corporació— que ofrecía síntomas de rebeldía contra el papel oscuro que el centralismo le asignó» («Una lección y un mandato», La Correspondencia de Valencia, núm. 18.731, 1 de juliol del 1922). L’acord de la Diputació Provincial de València va ser rebut positivament pel valencianisme polític i cultural de l’època i per diferents sectors de l’opinió pública valenciana.
Servesca aquest exemple per a fer una anàlisi de la situació de la Diputació Provincial de València quasi cents anys després, tenint en compte tot el que ha plogut des d’aleshores. Hui, més de sis mesos després de les últimes eleccions municipals i autonòmiques, continuem amb els mateixos defectes i inèrcies que impossibiliten una aplicació real, efectiva i creïble de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), publicada el 23 de novembre de 1983.
Després del cent dies de cortesia que, sembla, es donen a les noves corporacions després dels processos electorals, tot continua igual, o fins i tot empitjorarà. L’equip de govern (PSOE-Compromís) amb els seus socis (EUPV i Podem), malgrat les declaracions més o menys públiques, s’ha deixat portar per la inèrcia d’una institució profundament castellanitzada en la qual el valencià no és sinó una llengua d’acompanyament, amb les excepcions són meritòries, però són exactament excepcions. Cal superar aquestes inèrcies, que no s’han sabut trencar o bé no es plantegen seriosament.
És clar que hi trobem la pàgina web (en valencià i castellà, fet que no és mèrit de l’equip de govern actual) i en algunes àrees l’ús del valencià té una presència acceptable, però s’hi continua renunciant a presentar-se als valencians i valencianes amb la normalització lingüística requerida per la societat i obviant els instruments legals i tècnics que hi ha a l’abast. Em referesc, en concret, a l’edició del Butlletí Oficial de la Província (BOP), per posar un cas. El fet és que la relació que manté la Diputació de València amb la ciutadania continua fent-se en castellà, tot el que es publica al BOP està escrit en castellà, només cal fer el seguiment, no és casual que el pressupost i la plantilla de la Diputació de València per a l’any 2016 s’hi haja publicat en castellà, com tota la vida, per cert, i quant a l’activitat interna, gràcies que han traduït la nòmina mensual al valencià. No prima en el funcionament provincial el criteri d’igualtat davant els ciutadans, prima el desinterés, la desídia i la girada de cara per a mirar a l’altra vorera del carrer.
Per això, si des dels responsables polítics als cap de departaments no assumeixen la legalitat no és possible ni amb un regiment de tècnics lingüístics —que n’hi ha, bons i de categoria, com per tot arreu, admirats pel volum de treball que cal fer— és possible capgirar l’empoderament de què gaudeix el castellà.
Així, la vida oficial de la Diputació de València s’expressa majoritàriament només en castellà (decrets de personal, convocatòries de selecció, actes dels plens, pressupostos, plantilles i concursos, etc.), i en una determinada proporció amb el valencià com a llengua d’acompanyament. Si no se n’és conscient, la inèrcia guanyarà.
Als anteriors mandataris de la Diputació, del Partit Popular, amb el valencià com a llegua d’acompanyament, text bilingüe, ja cobrien les aparences, per posar un cas, el del BOP optaren per renunciar a la publicació bilingüe, com era la seua obligació, desmantellaren el servei que permetia la publicació del BOP en valencià i castellà, renunciaren i suprimiren les noves tecnologies que en permetien l’aplicació i optaren per un model: «se publica como viene». Però hui dia, el que és més greu: ¿quin model lingüístic tenen els actuals governants de la Diputació? Si mirem els seus programes electorals no hauríem de tindre cap dubte. Si observem el que fan, lamentablement, tampoc.
Ja cal que alguna corporació en siga conscient, que es pose, de veritat, a treballar pel país, que es supere la fal·làcia d’un bilingüisme que ha alçat una autèntica barrera entre la població, i que s’hi faça honor als diputats valencians del 1922, i encara més que complesca la llei en vigor. Si no es planteja aquesta qüestió serenament i rigorosament el que s’està fent és balafiar no sols els recursos personals i tècnics de què disposa la institució sinó entrebancar i confondre la gent en una època com l’actual en què s’ha apostat clarament per continuar l’embranzida de desenvolupament i democràcia que treballosament va començar amb la mort del general Franco, de la qual ara s’han fet més comprensibles molts aspectes.
Hui estem plantejant un problema que no afecta només la Diputació Provincial de València, és clar, sinó totes les diputacions, el conjunt de l’Administració valenciana. Vivim en un temps en què la ciutadania ja ha desmitificat i denunciat les dècades anteriors tan marcades per unes pràctiques corruptes que han tergiversat tota la legalitat imaginable, començant per l’econòmica, això sí, invocant altes causes patriòtiques en les dates senyalades. Davant d’això, pensem que afirmar i defensar la llengua dels valencians no és una finalitat és un fonament cívic de la vida democràtica que requereix exigir a l’Administració en el seu conjunt que siga coherent i no una barrera de marginació social i autoritarisme, com ara fa poc s’ha conegut en els diversos governs del Partit Popular.
Servesca aquest exemple per a fer una anàlisi de la situació de la Diputació Provincial de València quasi cents anys després, tenint en compte tot el que ha plogut des d’aleshores. Hui, més de sis mesos després de les últimes eleccions municipals i autonòmiques, continuem amb els mateixos defectes i inèrcies que impossibiliten una aplicació real, efectiva i creïble de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), publicada el 23 de novembre de 1983.
Després del cent dies de cortesia que, sembla, es donen a les noves corporacions després dels processos electorals, tot continua igual, o fins i tot empitjorarà. L’equip de govern (PSOE-Compromís) amb els seus socis (EUPV i Podem), malgrat les declaracions més o menys públiques, s’ha deixat portar per la inèrcia d’una institució profundament castellanitzada en la qual el valencià no és sinó una llengua d’acompanyament, amb les excepcions són meritòries, però són exactament excepcions. Cal superar aquestes inèrcies, que no s’han sabut trencar o bé no es plantegen seriosament.
És clar que hi trobem la pàgina web (en valencià i castellà, fet que no és mèrit de l’equip de govern actual) i en algunes àrees l’ús del valencià té una presència acceptable, però s’hi continua renunciant a presentar-se als valencians i valencianes amb la normalització lingüística requerida per la societat i obviant els instruments legals i tècnics que hi ha a l’abast. Em referesc, en concret, a l’edició del Butlletí Oficial de la Província (BOP), per posar un cas. El fet és que la relació que manté la Diputació de València amb la ciutadania continua fent-se en castellà, tot el que es publica al BOP està escrit en castellà, només cal fer el seguiment, no és casual que el pressupost i la plantilla de la Diputació de València per a l’any 2016 s’hi haja publicat en castellà, com tota la vida, per cert, i quant a l’activitat interna, gràcies que han traduït la nòmina mensual al valencià. No prima en el funcionament provincial el criteri d’igualtat davant els ciutadans, prima el desinterés, la desídia i la girada de cara per a mirar a l’altra vorera del carrer.
Per això, si des dels responsables polítics als cap de departaments no assumeixen la legalitat no és possible ni amb un regiment de tècnics lingüístics —que n’hi ha, bons i de categoria, com per tot arreu, admirats pel volum de treball que cal fer— és possible capgirar l’empoderament de què gaudeix el castellà.
Així, la vida oficial de la Diputació de València s’expressa majoritàriament només en castellà (decrets de personal, convocatòries de selecció, actes dels plens, pressupostos, plantilles i concursos, etc.), i en una determinada proporció amb el valencià com a llengua d’acompanyament. Si no se n’és conscient, la inèrcia guanyarà.
Als anteriors mandataris de la Diputació, del Partit Popular, amb el valencià com a llegua d’acompanyament, text bilingüe, ja cobrien les aparences, per posar un cas, el del BOP optaren per renunciar a la publicació bilingüe, com era la seua obligació, desmantellaren el servei que permetia la publicació del BOP en valencià i castellà, renunciaren i suprimiren les noves tecnologies que en permetien l’aplicació i optaren per un model: «se publica como viene». Però hui dia, el que és més greu: ¿quin model lingüístic tenen els actuals governants de la Diputació? Si mirem els seus programes electorals no hauríem de tindre cap dubte. Si observem el que fan, lamentablement, tampoc.
Ja cal que alguna corporació en siga conscient, que es pose, de veritat, a treballar pel país, que es supere la fal·làcia d’un bilingüisme que ha alçat una autèntica barrera entre la població, i que s’hi faça honor als diputats valencians del 1922, i encara més que complesca la llei en vigor. Si no es planteja aquesta qüestió serenament i rigorosament el que s’està fent és balafiar no sols els recursos personals i tècnics de què disposa la institució sinó entrebancar i confondre la gent en una època com l’actual en què s’ha apostat clarament per continuar l’embranzida de desenvolupament i democràcia que treballosament va començar amb la mort del general Franco, de la qual ara s’han fet més comprensibles molts aspectes.
Hui estem plantejant un problema que no afecta només la Diputació Provincial de València, és clar, sinó totes les diputacions, el conjunt de l’Administració valenciana. Vivim en un temps en què la ciutadania ja ha desmitificat i denunciat les dècades anteriors tan marcades per unes pràctiques corruptes que han tergiversat tota la legalitat imaginable, començant per l’econòmica, això sí, invocant altes causes patriòtiques en les dates senyalades. Davant d’això, pensem que afirmar i defensar la llengua dels valencians no és una finalitat és un fonament cívic de la vida democràtica que requereix exigir a l’Administració en el seu conjunt que siga coherent i no una barrera de marginació social i autoritarisme, com ara fa poc s’ha conegut en els diversos governs del Partit Popular.
