En obrir els ulls, bé, un ull, ja que l’altre estava tancat per l’impacte, no sabia on estava, tot era blanc, amb un perfum marejant a alcohol que envoltava una sala asèptica, molt lluminosa. Encara enlluernat va distingir una dona plorant molt a prop del seu rostre, uns segons després va adonar-se que era la mare i que es trobava en una habitació d’un hospital.
-Has tornat a nàixer, per què has fet això?- repetia amb to de retret i angoixa. I el xiquet va trencar a plorar, abraçant sa mare, estrenyent-la ben fort, com si tingués por a perdre-la, com si tota l’escena fos només un somni i, en despertar, els personatges, el decorat o la situació desaparegueren i tornés el negre, el buit, la inconsciència.
Una volta obtinguda l’alta mèdica, va necessitar d’ajuda per oblidar les imatges recurrents de la caiguda que se li apareixien totes les nits des de l’accident mentre dormia. Malsons que deixaven els llençols suats i el cos engarrotat, però, per damunt de tot, una sensació de vertigen a diari que no el deixava dormir més enllà de quatre hores, com si fos un adult atrafegat, absorbit per les responsabilitats.
Havia perdut la frescor del xiquet, el colp l’havia madurat de sobte i això era el que pitjor portava. Dormia com un adult, tenia mals de cap i, fins i tot, no canviava els canals de la televisió per veure dibuixos, preferia assistir impàvid a la visió dels diferents telenotícies que miraven els seus pares, amb curiositat, amb ganes d’interpretar el que ocorria pel món, amb ganes de debatre amb adolescents majors que ell, desenvolupant una personalitat impròpia per a un infant d’onze anys.
Tot aquest procés de maduració accelerada el va marcar per sempre, va viure aïllat de jove, per a ser un “estrany”, lluny de les festes, de l’amor, del primer petó, amb el refugi constant dels llibres, l’anàlisi i l’objectivitat. Amb la por acompanyant-lo de la mà de per vida.
El maleit terraplè li havia robat els somnis infantils, l’havia fet savi i vell alhora i la decisió va ser senzilla, turmentat com vivia. En faltar els seus pares, vint-i-tres anys desprès de la caiguda, un 1 d’octubre, va decidir que l’hora de recuperar els somnis infantils havia arribat, que el mateix terraplè on va caure havia de ser la seua redempció. I amb pas ferm es va llençar vessant avall…
Juan Manuel Segarra
