Tothom coneix, si no ho pateix encara en carn pròpia, un fum de casos de veïnes, amistats i familiars, que afecten a grans i joves de la mateixa manera igual, d’abusos i graus d’explotació que no resisteixen cap dels mínims de qualitat laboral consagrats als ordenaments constitucionals i legislatius vigents: infrasous, jornades abusives, treball en negre, temporalitat… La dignitat arrossegada per terra dia rere dia. Por i acatxar el cap són norma a la feina de hui, uns llocs, els de feina, on malauradament els sindicats massa sovint, “ni estan, ni se’ls espera”, per a alegria de la part empresarial. A més, la part productora, “ni sap, ni contesta”, i si sap “tampoc sol contestar”.
A l’àmbit més proper, per a empitjorar-ho, sumem dècades de crisi industrial i desmuntatge del teixit productiu, sumat a la manca d’alternatives sectorials on poder reciclar l’ocupació, que llavors ho fa tot més difícil. Afegit el fet d’unes comarques abocades a una lenta però constant pèrdua de població, amb els nostres joves al cap davant, amb el que això suposa de fallida social i de futur.
Davant d’aquest panorama caldria reconèixer que patim unes estructures sindicals ancorades al passat, plegades als pocs sectors i empreses on encara es continua pintant alguna cosa (funció pública, banca, ensenyament i les quatre empreses grosses que queden), amb manca de capacitat de fer-se valdre, desfasades davant l’actual escenari de canvi i allunyades cada vegada més de la generalitat de treballadores i treballadors, sobretot de la més desprotegida (i creixent), amb què no “connecten”, una desconnexió que és mútua.
Bona part dels actuals problemes de pèrdua de força i referència de les organitzacions sindicals, i no es lliura cap sigla, es deu en bona mesura a la nostra notable incapacitat per donar resposta a la situació, resposta i eixida, tant assistència als casos individuals (petites empreses, economia submergida, treball domèstic..) com posicionaments a nivell col·lectiu i sectorial (aturats, autònoms/es, manca de programa i alternatives pròpies…) Això ens ha generat el descrèdit de bona part de les treballadores i treballadors cap a la seua forma d’organització natural, la sindical, la que es dóna als centres de treball, on passem bona part de la vida. I la cosa és que donar-li l’esquena a organitzar-se als llocs de feina és llançar-nos pedres al teular.
Cal dir que entenem que aquesta situació és conseqüència en gran mesura del model de representació sindical anomenat “de concertació”, l’hegemònic als últims 40 anys, el que es va promoure des de diversos àmbits polítics i patronals per tal d’integrar els sindicats a les estructures de l’Estat, amb voluntat d’afavorir cert grau de cocogestió de les organitzacions obreres (el vell paradigma regulador socialdemòcrata), el de la legió d’alliberats, de les subvencions milionàries, la de professionalització dels quadres i el sindicalisme de serveis, que en la pràctica ocasiona la desactivació de l’autonomia i independència dels sindicats, allò que els donava força i vinculació als seus representats. Un procés reversible? Volem creure que sí.
Aleshores, què queda de la nostra capacitat de resistència i lluita col·lectiva com a treballadores i treballadors per a revertir la situació? Tenim alguna cosa a dir i a fer? Continuem sent la base majoritària de la societat, la que produeix els bens i fa possible els serveis. Si ens movem la realitat es transforma al nostre favor. Som realment conscients que això ja no es pot ni es deu suportar més?
CGT vam editar una breu Guia dautodefensa laboral per a treballadores i treballadors precàries de descàrrega gratuïta i disponible en paper al local de CGT Alcoi, molt pràctic i senzill, que resol dubtes que es solen tenir al voltant de contractacions temporals, possibilitats de protesta si es treballa en negre, si es té drets laborals cas de ser immigrant sense papers, a més que són els convenis col·lectius, quin et pertoca, què fer en cas d’acomiadament, organització i defensa en el treball…
Conclusió: Només organitzades (també al treball) podrem fer front a la precarietat i assolir eixe món nou que volem.
Secretaria de Comunicació CGT Alcoi
