Estic molts mesos sense escriure una mala línia enlloc. M’ho impedeix no sé quin regomello que em va quedar la nit del 18 de desembre de 2012 quan un suplente (trànsfuga d’Unió Valenciana i directiu d’empreses públiques professional durant 14 anys) em va dir que havia de deixar el meu lloc de treball a Ràdio 9. D’aleshores ençà he vist tanta manipulació i tergiversació (la pitjor manipulació de totes) amb la reobertura de RTVV que en comptes de minvar, el regomello ha anat a més. Per a què vols escriure res? m’he dit moltes voltes, després de pensar en esclarir alguna de les moltes dades mal donades al respecte. Quan davant tens tanta gent interessada en desdibuixar el fil de l’actualitat i de la realitat posar-te a dir no condueix mai al lloc on vols anar: que les coses es resolen amb el mínim de cost. I direu: Què ha canviat ara? Per què parles? Perquè estic al bord de caure malalta, perquè el regomello està a punt de fer-me bossar. Ara però, tot i que les coses estan igual i ni el Consell ni els experts volen arribar a la solució menys costosa, he decidit dir part del que pense de tot açò. I és que el regomello està a punt de costar-me un mal.
S’han barrejat coses ben diferents des del primer moment amb la reobertura de RTVV i s’ha d’aclarir, perquè pense que no és accidental, ni casual. Ans al contrari denota una mala bava indecent cap als qui al llarg de vora 25 anys treballàrem a la ràdio i la televisió públiques, emparada sota la falsa premissa del volem que siga pública, en valencià, plural i de qualitat. Val a dir que aquesta consigna la posàrem en circulació els treballadors i treballadores de RTVV en desembre de 2002 quan el tàndem Zaplana-Sanz va intentar la primera privatització. I algú pensarà que posteriorment ha estat emprada per treballadors que mai la va defensar… Cert, com també l’ha utilitzada el Consell i la caverna mediàtica actual per a reivindicar una RTVV que no vol ser ni pública, ni de qualitat, ni plural (de moment del valencià no se’n parla massa, tot arribarà) i que s’acosta massa al model privatitzador d’aquell maleït tàndem del qual els parlava.
Es barreja el dret del País Valencià a tindre uns serveis públics de comunicació avançats, actuals, de qualitat i en la nostra llengua, amb els drets laborals consolidats que té qualsevol treballador i també els de RTVV. L’element distorsionador és el discurs gastat que proclama que es vol una RTVV lliure de manipuladors. Ai las! No sé si el senyor Puig o la senyora Oltra tenen el secret de la pedra filosofal de les proves d’accés però, ara per ara, no hi ha prova que destrie llepaculs, pusil·lànimes, adotzenats, conformistes o grans traïdors. No. Les proves mesuren només el nivell professional dels qui es presenten, si no fos així s’incorreria en allò que volem evitar: el sectarisme. Qui mesuraria els llepaculs o els manipuladors? I com ho faira? L’altra consigna és la que pregona que amb gent jove 2.0 es farà una ràdio i una televisió molt més moderna. Si fos així, fa molts anys que els qui hem passat els quaranta deuríem estar al carrer. Començàrem sent analògics, amb aquells Revox de cinta oberta que hi ha als museus i ens adaptàrem a la digitalització. Allò important en la comunicació no és la eina que fas servir sinó el criteri, la capacitat per a comunicar, la humilitat per a saber que mai contaràs la veritat perquè la veritat de debò a tu no t’arriba mai. En definitiva, l’honestedat amb tu mateix i qui et veu o t’escolta. Les eines que s’empren no són allò fonamental del periodisme i la comunicació.
Però en aquesta barreja intencionada, a més, es corre el perill de fer pagar novament al poble valencià la nova desfeta. Quan el Consell ens diu que ens veurem als tribunals ens posa en el risc d’haver d’assumir una sentència que rondaria els dos-cents milions d’euros, import que hauríem de pagar el conjunt d’aquest poble maltractat en excés.
Defensar una RTVV feta de nou, sense comptar amb els treballadors expulsats per un ERO colpista és tan greu i errat com voler destriar entre les dones maltractades en funció de si han defensat o no els drets feministes, ningú de nosaltres ho faria. O parar-se a mirar quins refugiats sirians tenen dret a ser acollits en base al que han fet durant la seua vida; de cap manera ho admetríem. I sí, hi ha dones que mai s’han plantejat defensar els seus drets i això no els en lleva cap. Com entre el col·lectiu de refugiats sirians tan reivindicat pels nostres responsables polítics n’hi haurà de segur de tot tipus de gent. Segur que és així per un simple càlcul de probabilitats, però això no els lleva a ningú d’ells el seu dret a ser atés amb la dignitat que mereix un ésser humà.
Hem patit massa la manipulació com per a empassar-nos ara cap maniobra d’aquest tipus. Els treballadors no tenim l’obligació de caure bé ni malament. De fet alguns caiem bé i altres caiem ben malament perquè som ben diversos i plurals. Clar que hi havia llepaculs a RTVV, i dòcils, i porugues, i traïdors indecents, i violadors, i d’altres que demanaven excedències per motius familiars mentre es treien una plaça a la Universitat, i pusil·lànimes, i assetjadors laborals, i censors, i…. n’érem tants i tan dolents i dolentes que la llista fa mal. Però això no és matèria del dret laboral. Des del punt de vista dels drets laborals un treballador -honest o no- té uns drets en funció de si ha passat per una prova, dels anys que fa que treballa, etcètera.
Per favor, no tergiversen més, o estaran fent com si escodrinyàrem entre els refugiats per veure qui mereix ser acollit. Deixen d’animar la caverna mediàtica, fins i tot algun pseudointel·lectual patri. Els drets són per a tots, també per als malparits. Si no els tenim en compte caurem en allò que volem combatre. I si el que volen és posar dempeus una nova barraqueta per als amics i afins, ho sent molt. Sempre he estat en contra d’elles i ho estaré mentre visca.
Voldria no haver-li d’explicar a un tribunal, tal com li vaig dir al secretari autonòmic de Comunicació, que el govern valencià em va fer fora del meu treball amb la falsa excusa dels motius econòmics i que ara el mateix govern -ocupat per altres persones- obri una empresa per a fer el mateix i sense tindre en compte els meus drets laborals. De debò no voldria perquè estic farta de pledejar.
No està en el meu ànim ofendre ningú. Potser, si em pressiona aquest regomello que no em puc treure de damunt, un altre dia torne per parlar-los dels nous llepaculs de la nova RTVV. Com serà la cosa que abans de posar-la en marxa ja té als tergiversadors i afalagadors del poder a punt.
Reis Juan.
S’han barrejat coses ben diferents des del primer moment amb la reobertura de RTVV i s’ha d’aclarir, perquè pense que no és accidental, ni casual. Ans al contrari denota una mala bava indecent cap als qui al llarg de vora 25 anys treballàrem a la ràdio i la televisió públiques, emparada sota la falsa premissa del volem que siga pública, en valencià, plural i de qualitat. Val a dir que aquesta consigna la posàrem en circulació els treballadors i treballadores de RTVV en desembre de 2002 quan el tàndem Zaplana-Sanz va intentar la primera privatització. I algú pensarà que posteriorment ha estat emprada per treballadors que mai la va defensar… Cert, com també l’ha utilitzada el Consell i la caverna mediàtica actual per a reivindicar una RTVV que no vol ser ni pública, ni de qualitat, ni plural (de moment del valencià no se’n parla massa, tot arribarà) i que s’acosta massa al model privatitzador d’aquell maleït tàndem del qual els parlava.
Es barreja el dret del País Valencià a tindre uns serveis públics de comunicació avançats, actuals, de qualitat i en la nostra llengua, amb els drets laborals consolidats que té qualsevol treballador i també els de RTVV. L’element distorsionador és el discurs gastat que proclama que es vol una RTVV lliure de manipuladors. Ai las! No sé si el senyor Puig o la senyora Oltra tenen el secret de la pedra filosofal de les proves d’accés però, ara per ara, no hi ha prova que destrie llepaculs, pusil·lànimes, adotzenats, conformistes o grans traïdors. No. Les proves mesuren només el nivell professional dels qui es presenten, si no fos així s’incorreria en allò que volem evitar: el sectarisme. Qui mesuraria els llepaculs o els manipuladors? I com ho faira? L’altra consigna és la que pregona que amb gent jove 2.0 es farà una ràdio i una televisió molt més moderna. Si fos així, fa molts anys que els qui hem passat els quaranta deuríem estar al carrer. Començàrem sent analògics, amb aquells Revox de cinta oberta que hi ha als museus i ens adaptàrem a la digitalització. Allò important en la comunicació no és la eina que fas servir sinó el criteri, la capacitat per a comunicar, la humilitat per a saber que mai contaràs la veritat perquè la veritat de debò a tu no t’arriba mai. En definitiva, l’honestedat amb tu mateix i qui et veu o t’escolta. Les eines que s’empren no són allò fonamental del periodisme i la comunicació.
Però en aquesta barreja intencionada, a més, es corre el perill de fer pagar novament al poble valencià la nova desfeta. Quan el Consell ens diu que ens veurem als tribunals ens posa en el risc d’haver d’assumir una sentència que rondaria els dos-cents milions d’euros, import que hauríem de pagar el conjunt d’aquest poble maltractat en excés.
Defensar una RTVV feta de nou, sense comptar amb els treballadors expulsats per un ERO colpista és tan greu i errat com voler destriar entre les dones maltractades en funció de si han defensat o no els drets feministes, ningú de nosaltres ho faria. O parar-se a mirar quins refugiats sirians tenen dret a ser acollits en base al que han fet durant la seua vida; de cap manera ho admetríem. I sí, hi ha dones que mai s’han plantejat defensar els seus drets i això no els en lleva cap. Com entre el col·lectiu de refugiats sirians tan reivindicat pels nostres responsables polítics n’hi haurà de segur de tot tipus de gent. Segur que és així per un simple càlcul de probabilitats, però això no els lleva a ningú d’ells el seu dret a ser atés amb la dignitat que mereix un ésser humà.
Hem patit massa la manipulació com per a empassar-nos ara cap maniobra d’aquest tipus. Els treballadors no tenim l’obligació de caure bé ni malament. De fet alguns caiem bé i altres caiem ben malament perquè som ben diversos i plurals. Clar que hi havia llepaculs a RTVV, i dòcils, i porugues, i traïdors indecents, i violadors, i d’altres que demanaven excedències per motius familiars mentre es treien una plaça a la Universitat, i pusil·lànimes, i assetjadors laborals, i censors, i…. n’érem tants i tan dolents i dolentes que la llista fa mal. Però això no és matèria del dret laboral. Des del punt de vista dels drets laborals un treballador -honest o no- té uns drets en funció de si ha passat per una prova, dels anys que fa que treballa, etcètera.
Per favor, no tergiversen més, o estaran fent com si escodrinyàrem entre els refugiats per veure qui mereix ser acollit. Deixen d’animar la caverna mediàtica, fins i tot algun pseudointel·lectual patri. Els drets són per a tots, també per als malparits. Si no els tenim en compte caurem en allò que volem combatre. I si el que volen és posar dempeus una nova barraqueta per als amics i afins, ho sent molt. Sempre he estat en contra d’elles i ho estaré mentre visca.
Voldria no haver-li d’explicar a un tribunal, tal com li vaig dir al secretari autonòmic de Comunicació, que el govern valencià em va fer fora del meu treball amb la falsa excusa dels motius econòmics i que ara el mateix govern -ocupat per altres persones- obri una empresa per a fer el mateix i sense tindre en compte els meus drets laborals. De debò no voldria perquè estic farta de pledejar.
No està en el meu ànim ofendre ningú. Potser, si em pressiona aquest regomello que no em puc treure de damunt, un altre dia torne per parlar-los dels nous llepaculs de la nova RTVV. Com serà la cosa que abans de posar-la en marxa ja té als tergiversadors i afalagadors del poder a punt.
Reis Juan.
