«El referéndum es ilegal porque no es legal». Aquest ha estat l’únic «argument» que ha donat l’estat espanyol contra el referèndum convocat a Catalunya l’1 d’octubre. Un referèndum que, molt lluny del que el govern espanyol diu i vol fer creure, era un manament del poble al Parlament de Catalunya. Ho demostra el fet que, malgrat les amenaces i la repressió que es van poder veure a través de centenars de fotografies i vídeos, 2.262.424 persones van votar (el 49,46% del cens). I, d’aquestes, 2.020.144 (el 90,09%) van votar a favor del sí. Si no s’hagueren robat butlletes, si s’hagués deixat votar en pau, el percentatge de participació hauria estat, sens dubte, molt més gran.
Ara bé, 2.262.424 són molts vots. Massa vots perquè Europa i el món continuen sense voler veure que els catalans (almenys una part molt important) volem fundar la República Catalana. Espanya, ja ho sabem, no veu res, per això no va veure tot un poble desobeint un Gobierno que ha perdut tota la legitimitat i obeint-se a ell mateix. A ell mateix perquè, contràriament al que argüeixen alguns, no ha estat el govern català qui ha obligat els catalans a votar en el referèndum, sinó que va ser el poble de Catalunya qui va demanar als seus representants polítics que el convocaren per a poder expressar-se lliurement.
Per la llibertat que tan sovint ens ha estat negada, sense por, milers de persones a tot Catalunya vam eixir al carrer a les cinc de la matinada i vam fer cua durant hores per a poder votar. Ho vam fer sota la pluja (els qui vam tenir més sort), sota els garrots i les pilotes de goma (els qui van patir la greu violència policial). Ho vam fer amb les mans buides i una única arma: la raó. Entre tota aquella gentada hi eren els que van poder votar, però també els que no, com jo —que estic empadronada a València— o els que també se senten catalans malgrat haver nascuts al Quebec, el Marroc o l’Argentina.
«Hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación en Cataluña», va declarar Rajoy el mateix dia 1 a la nit. Tampoc no es van afusellar persones durant el franquisme. Tampoc no van existir ni les cambres de gas ni l’Holocaust nazi. Tampoc va haver-hi desapareguts a les dictadures d’Argentina o Xile. Tampoc va haver-hi cap genocidi a Cambodja o a Armènia. Tampoc, senyor Rajoy, tampoc.
«El referèndum és il·legal.» «El referèndum és il·legal.» «El referèndum és il·legal.» En bucle. Per als qui s’agafen a aquest feble argument, potser cal recordar-los que també ho era que les dones votaren i, gràcies a la seua lluita, que no sempre va ser pacífica, avui més de la meitat de la població podem votar. També ho era l’homosexualitat, tractada com a malaltia, perseguida, penada. Gràcies a les persones que van lluitar perquè ho deixés de ser i pels drets de les persones LGTBI, avui la meua companya i jo estem casades. Gràcies a aquestes persones maltractades, empresonades, assassinades, avui la meua companya i jo podem decidir ser mares juntes i educar els nostres fills en valors com la diversitat, el respecte i la llibertat. Enfront d’aquestes «il·legalitats», l’esclavitud, per posar només un exemple, va ser legal durant segles. Llegiu, llegiu, que els llibres ens fan més lliures! Les històries de les dones sufragistes, dels gais i lesbianes, dels esclaus… ocupen milers de pàgines.
Que «España es una y no cincuenta y una», diuen. Que «el referéndum es ilegal», diuen. Nosaltres diem que el dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, que creiem en la democràcia i en la llibertat, que el poble és qui mana. Per això volíem votar i hem votat. I així, amb dignitat i valentia, hem continuat demostrant que el règim actual, hereu i continuador del franquisme, tomba, com aquella vella estaca que aquests dies torna a sentir-se ací i allà.
