Divendres 10 vaig anar a veure La llibreria, la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet.
No faré la crítica literària de The Bookshop, la novel·la de Penelope Fitzgerald –no traduïda al català– en què se’n basa el film. Entre altres coses perquè no l’he llegida. Tampoc la cinematogràfica, tasca d’especialistes.
Així i tot, m’agradaria fer una petita reflexió basada en el que penso que representen els personatges, ja que no l’he trobada en les ressenyes que s’han escrit als mitjans de comunicació més llegits, fins i tot els especialitzats –que no tenen per què ser els més encertats. I això que, curiosament, la senyora Coixet va donar una pista quan –esmento el comentari d’un periodista que cita la directora– diu de la pel·lícula que és una faula. Hi coincideixo, encara que jo prefereixo l’expressió sinonímica “al·legoria”.
Opino que els personatges principals que hi apareixen són arquetípics. Així, Violet Gamart, l’aristòcrata, simbolitzaria el poder cru i nu i els que se’n deriven –legislatiu, executiu, constituent…– emanen d’ella. Ho comprovem en els personatges de l’advocat, el director de banc, el nebot… El seu marit és “el general”, l’exèrcit. Doncs, quin poder autocràtic pot sostenir-se si no és amb els tancs al darrere? Per cert, la seva cultura literària és gairebé nul·la, com sol esdevenir-se en l’estament militar. I, dissortadament, en altres que no haurien de ser-ho, com ara alguns escriptors (al nostre si) que llegeixen massa poc.
El periodista de la BBC representaria els mitjans de comunicació. De quina forma tan subtil, intel·ligent i incisiva retrata la cineasta aquest personatge tan repugnant, vil i narcisista! Indubtablement, una pauta de conducta molt semblant a la dels mitjans de comunicació que coneixem i patim generalment –en català i castellà.
Florence Green (seria interessant saber si l’escriptora va buscar en nom i cognom algun sentit metafòric…), la llibretera, podria representar el saber, la cultura, la civilització, la intel·ligència… que ens fan lliures i vinculats a l’honestedat i el coratge. La seva jove ajudant, Christine, un arquetipus semblant al d’ella, però en la generació a venir. No pas, però, tota! Tan sols la intel·ligent, valenta, emprenedora… Comptat i debatut, la seva hereva natural. Fixeu-vos, si no, en els nens que hi apareixen. Vulgars, inexpressius, submisos, toixos… De fet, la noieta l’entén, l’ajuda, sap com fer-ho, la informa de com és la gent. És la que en prendrà la torxa –en sentit literal i metafòric– cremant la llibreria i obrint-ne, al seu torn, una altra en fer-se gran i independent. Apunto el fet que l’incendi de la llibreria tindria, potser, alguna cosa a veure amb Farenheit 451 de Ray Bradbury. Llibre i autor que tant agraden a Florence i al vell gentleman, l’alter ego de la nostra heroïna, quan ella li’l dóna a conèixer.
Tal vegada, ell representaria els mateixos valors que la llibretera, però unes poques generacions anteriors. Hi ha un canvi d’actitud per la seva part al llarg de la pel·lícula: ha optat de fa anys per l’autoclausura davant la mediocritat, la covardia, la incultura i la incivilitat que li han tocat viure. Quan la reconeix com a igual, s’hi posa en contacte. Per la seva banda, Florence ha defensat sempre els valors en què creu. Al final, és ell qui surt al carrer per defensar-la i, a causa de la resposta que rep del poder, mor. Ella acaba anant-se’n en quedar-se totalment sola. En síntesi, hi ha tres arquetipus clarament positius que creuen en els valors que genera la lectura: el vell aristòcrata –aquest sí que ho és de debò–, la llibretera i la seva ajudanta.
Hi ha, en la llegenda que es conta sobre el gentleman, un aspecte que em sembla força interessant. No pas la llegenda en ella mateixa sinó el fet que el poble, en general –tots els pobles–, prefereix creure una faula sobre la seva vida que no pas la veritat. I això em duu també a l’evolució de l’actitud de la gent envers Florence. Al principi, suposo que la tafaneria i l’avorriment quotidià decanten l’estat de les coses a favor de la llibretera, que, fixeu-vos, és forastera. És a dir, els seus valors no emanen del poble, sinó de “fora”. Factor que apareix sovint en moviments revolucionaris i contrarevolucionaris: el “mal” sempre ve de fora… Permetran que els seus fills l’ajuden a muntar els prestatges i que la noieta vagi a ajudar-la. Ara bé, quan el poder vulgui sotmetre-la, el “flirt” entre llibretera i població adotzenada s’acabarà.
També és interessant constatar que visiten la llibreria, però no compren massa. Això sí, alguns (potser prou) es passen l’estona mirant targetes pornogràfiques… De fet, es tracta d’un exèrcit que sols rep ordres. Si ens hi fixem, no volen saber la veritat.. tara bastant generalitzada entre els nostres congèneres. A l’evidència de la realitat li oposem la necessitat de creure, malgrat que se sàpiga que hi ha creences evidentment errònies. Penso que és, precisament, aquesta tendència la que fa rics tants astròlegs i mags; fins i tot, entre polítics, empresaris i financers. O que ens cus a la pantalla del televisor, el mòbil o les xarxes socials el dia sencer, o que ens fa creure a ulls clucs tot allò que ens conten els mitjans de comunicació –catalans i castellans. I és que els déus enceguen aquells que volen perdre’s.
Finalment, el diàleg al voltant de la bona literatura entre la llibretera i el seu millor client m’ha dut a una darrera cavil·lació relacionada amb la nostra narrativa “culta” actual (com em disgusten els termes “alta literatura” i “literatura culta”!).
Llegeixo sovint que en tenim una de tan bona com la internacional. Immediatament, penso que, qui diu això, és que llegeix i ha llegit poc. O que llegeix literatura de baixa qualitat. No parlo de poesia, sinó de narrativa de ficció. A començaments del segle passat, els noucentistes ja deien que la balança es decantava escandalosament envers poesia i assaig i que això era un mal senyal, que calien més narradors en una literatura que es volia normalitzada (quin terme, també, aquest de “normalitzada”! Tan abstrús!). Em pregunto si les coses han canviat molt. Encara que em preocupa força més la qualitat que no pas la quantitat, que d’això hi ha un bon garbell. En tot cas, en salvaria un petit grapat de la generació dels setanta.
I d’aquesta cavil·lació poden desencadenar-se’n dues més relacionades amb la traducció i l’ús del català. L’altre dia en parlava amb un conegut que va organitzar un congrés de sociolingüística el passat 17 d’octubre a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Pel que fa a l’ús de la llengua –ara mateix, prou menys perseguida que sota la dictadura i més protegida oficialment, sobretot a Catalunya– resulta que la parla prou menys gent. Hi ha dades constatables.
Pel que fa a la traducció, especulàvem que, si no tenim narradors de qualitat, seria bona cosa que en traduírem d’altres llengües, ja que, de traductors, n’hem tingut i en tenim de molt bons. I, en lloc de donar suport econòmic a produccions vergonyoses i vergonyants “de creació” i mitjans de comunicació que fan de portaestendard dels interessos de determinats sectors per tal d’enganyar la gent –que es deixa enganyar molt fàcilment, ja ho he dit més amunt– que invertiren més en la traducció, que això sí que ens fa lliures i cultes, i ens ensenya a tastar bona literatura, perquè hi ha qui té les papil·les culturals prou fetes pols.
Potser així ens trobaríem en poc de temps amb potents narradors, si és que la gent es decideix, finalment, a llegir en català. I els qui saben escriure bé de debò, a fer-ho…
