Juliol és un mes de patiment per al professorat interí: hem acabat un curs escolar i ara toca realitzar les adjudicacions per veure on ens tocarà treballar el pròxim curs, cosa que no sabrem pràcticament fins que no s’acabe el mes. Certament, el canvi de govern al País Valencià ha millorat les coses (encara que no tant com caldria), però mai se sap què pot passar en un temps d’hegemonia neoliberal i en un Estat on continua governant un partit polític franquista i estructuralment corrupte. El record dels anys de les brutals retallades, on molts de nosaltres passàrem llargues temporades a l’atur, és massa recent com per a confiar-se. A més, la situació de millora general que vivim en comparació amb els negres anys de governs del PP, es veu enfosquida per un núvol que, malgrat les aparences, pot desencadenar una nova tempesta d’atur i de precarietat per als funcionaris interins: les oposicions massives que es preveuen convocar els propers anys [1]. El motiu pel qual unes oposicions massives poden deixar sense treball moltíssima gent es pot deduir del que explicàrem l’any passat en un article sobre la injustícia del tipus d’oposicions vigents: per l’escandalosa arbitrarietat del sistema d’accés a la funció pública docent [2]. És perfectament possible que molts professors interins, que, a més de tindre experiència laboral, estudien (malgrat les obligacions laborals i familiars) i contesten els exàmens dignament, se’n vagen al carrer per pura i simple mala sort.
En aquest sentit, cal ser molt crític davant de l’Acord per a la millora de l’ocupació pública, signat el 29 de març del 2017 pel PP, CCOO, UGT i CSIF3. Perquè aquest acord parteix d’un diagnòstic errat sobre la realitat i planteja un objectiu clarament insuficient. Pel que fa al diagnòstic sobre la realitat, en aquest text signat pel partit del govern espanyol i les esmentades forces sindicals, es defensa que ens trobem en una situació de millora econòmica a la qual ha contribuït el sacrifici realitzat pels funcionaris. Tanmateix, aquesta “millora econòmica” és més que qüestionable en un país on, per exemple, la riquesa de les 3 persones més riques equival a la del 30% més pobre de la població, els salaris més baixos han caigut un 28% entre el 2008 i el 2014, quasi un 30% d’espanyols es troba en risc de pobresa i d’exclusió social o la inversió en educació s’ha desplomat un 30% des de l’any 2010 (segons dades d’Intermón OXFAM [4]). Per altra banda, és inacceptable establir una relació de causa i efecte entre les retallades als funcionaris i la “millora econòmica”, com no siga per a les butxaques dels rics: per fer front a una crisi provocada per l’ànsia insaciable de beneficis d’uns pocs, hi havia moltes altres alternatives, molt més respectuoses amb els drets de les classes populars (pujar els impostos a les grans fortunes, combatre el frau fiscal, qüestionar el deute il·legítim, socialitzar els bans rescatats amb diners públics, augmentar els salaris…).
Quant a l’objectiu insuficient que planteja aquest acord, ens referim a la idea de tornar a la situació existent abans de la crisi. De cap de les maneres podem considerar que aquest puga ser l’ideal a assolir, ja que, abans de les retallades, l’Estat del benestar espanyol ja era clarament insuficient comparat amb el dels Estats socialment més avançats d’Europa. Amb l’agreujant, en el cas del País Valencià, de l’espoli fiscal que patim (tal com ens explicaren els companys de L’or dels valencians [5] en les Jornades per la consolidació i l’estabilitat del professorat interí [6]), el qual és causa directa que tinguem menys funcionaris que a la resta de l’Estat. Perquè aquest acord comporta el perill de crear una il·lusió òptica: la de fer creure que les oposicions massives que es preveuen convocar suposaran un augment dels llocs de treball públics. Però això no és així: certament, s’accepta permetre un 100% en la taxa de reposició en aquells àmbits de l’administració considerats prioritaris (entre ells el de l’educació) i s’autoritza a traure per a oposicions aquelles places ocupades per personal temporal durant almenys 3 anys seguits o les que ho han sigut des del 2005, però en cap cas l’oferta de places podrà superar els “límits i regles de despesa establerts” ni podrà implicar un “increment de la despesa ni d’efectius”. En poques paraules: encara que sí que és possible (però en absolut, segur, donada l’arbitrarietat del sistema) que molta gent millore la seua situació laboral (en passar de ser funcionari interí a funcionari fixe), això no va lligat a un augment de les places ni, en conseqüència, a una ampliació de l’Estat del benestar.
Enfront d’aquest plantejament, cal apostar per una ampliació i millora de l’Estat del benestar valencià, un dels pilars del qual hauria de ser l’educació pública. I per aconseguir una educació pública de qualitat, és fonamental millorar les condicions de treball del professorat. Per això, cal defensar un accés digne a la funció pública docent, a les antípodes de la loteria actual, que consolide el professorat interí al mateix temps que permeta el lliure accés a la gent nova que vulga dedicar-se a l’ensenyament (siga amb l’obtenció d’una plaça de funcionari de carrera en una oposició, siga amb l’entrada en un llista renovada d’interins, que sempre en faran falta). Però, per assolir aquest objectiu, és fonamental augmentar les places disponibles, cosa que es podria fer si disposàrem de més recursos. Però tindre més recursos seria possible si el País Valencià gaudira de sobirania fiscal i no fóra espoliat per l’estat espanyol. Així podríem augmentar la inversió en educació (i en la resta de serveis públics) amb un sistema fiscal progressiu que fera pagar més a qui més té. A més, es podrien reorientar els recursos disponibles envers l’ensenyament públic suprimint els concerts educatius o deixant fora dels centres públics l’adoctrinament catòlic.
Per tots aquests motius, convé no deixar-se enganyar, tal com hem dit, per la il·lusió òptica que representen les oposicions massives que s’acosten: a tot estirar, el seu objectiu és tornar a la ja insuficient situació existent abans de la crisi. I, a més, aquest retorn no només no augmentarà la quantitat de professionals de l’ensenyament existents, sinó que pot tindre com a resultat acomiadar-ne molts per tal que n’entren d’altres. La qüestió és que els funcionaris interins no deixem mai de patir…
[1] https://www.diarilaveu.com/noticia/75383/educacio-oposicions-docents
[2] https://www.diarilaveu.com/veu/30655/els-opositors-ens-mereixem-un-respecte-per-enric-gil
[3] http://www.fe.ccoo.es/cms/g/public/o/2/o214794.pdf
