El ple ordinari del mes de març a Almàssera començà amb una discurs de l’alcaldia en honor a Adolfo Suárez i un minut de silenci en la seua memòria, que la gent de la CUP al públic no secundàrem. Tots els grups municipals el citaren a les seues intervencions, també el PSPV, i tots reclamaren el regrés d’eixe consens, “ADN de la transició”, que ell aconseguí i que ell representava.
Senzillament, no es pot recuperar allò que és l’essència i el nucli del sistema. No es pot recuperar allò que mai s’ha perdut i que és omnipresent. Tenim un exemple, del nivell “micro”, que serveix per a entrar al detall del que és general. El protagonista és Eduardo Zaplana, un Churchill ibèric pel seu pes en moments clau, pel valor històric de les seues frases memorables (“Me tengo que hacer rico” o “Ha sido ETA”), per la necessitat de un sistema propagandístic que mostre el seu costat bo i amague l’evidència (en aquest cas, RTVV) i per la conclusió escatològica de qualsevol anàlisis seriós de la totalitat.
Com sabem, el seu carreró polític començà amb la compra d’una trànsfuga socialista a l’Ajuntament de Benidorm i acabà, com no podia ser d’altra manera, a Telefònica, eixa empresa feta gran amb els diners de tothom i que començà a ser “privatitzada” amb Luís Solana, ministre de Felipe González.
Després de la derrota electoral de 2004, Zaplana decidí prendre’s un descans en el seu ascens cap a la Moncloa. Trobà l’ajuda de Javier de Paz, “l’amic” socialista que també era molt amic de Zapatero, i que el col·locà a Telefònica. Antic secretari general de les Joventuts Socialistes, de Paz havia desembarcat a Telefònica poc abans que Alierta, el senyor aznarià de la regalia, el col·locara al Consell d’Administració per a fer mèrits davant el nou poder.
La cosa està més clara quan el règim trontolla: el PP i PSOE posen les sirenes i corren a apuntalar-lo, amb una coordinació que revela els mecanismes sistèmics de la “democràcia” espanyola. Primer, amb Zapatero al govern, tancaren l’acord de reforma constitucional exprés que condemna el poble a ser esclau del deute il·legítim i que estableix les bases per a un futur on els recursos públics siguen permanentment saquejats per aquesta via, mentre es privatitza tot allò que haurien de sostindre. Només els procediments parlamentaris impediren que la cosa entrara en vigor de forma instantània.
I ara tornen amb el relleu en la corona, amb el que intenten tallar l’escàndol permanent que afecta aquesta institució constitucional, amb el que volen trobar els nous recursos propagandístics per a la seua alternança que necessiten desesperadament, ara que el paracaigudes electoral sembla que no se’ls va a tornar a obrir. Fa vergonya aliena veure el bloc que formen, amb la participació estel·lar d’UPyD i Ciutadans, per a justificar la seua llei orgànica de successió, també exprés, amb blindatges judicials i oblits de comptes en Suïssa.
Diuen que preparen una meravellosa reforma constitucional per a un any d’aquests, o una dècada d’aquestes. Diuen que tenen la legitimació de les urnes mentre miren de través aquests artefactes, com si anaren a explotar. Diuen que hi ha un ordre que s’ha de respectar i que, si ens el volem saltar, que guanyem les eleccions com fan aquests partits. Ho diuen a cor i, generalment, la veu solista és socialista.
La seua responsabilitat en l’alternança té moltes altres fites, com les reconversions industrials, les reformes laborals, els contractes escombraria cada vegada pitjors que els anteriors. Les reformes de la prestació d’atur per a excloure a cada vegada més gent, per a reduir els imports de les prestacions i els mesos que es cobren cada vegada més. Les reformes de les pensions que mai es reformen i amb efectes retroactius per a que cada vegada calguen més anys cotitzats, i amb sistemes de càlcul que fan que cada vegada s’accedisca a una pensió més minsa.
I tots els atacs a l’autogovern als Països Catalans que s’han seguit des de la LOAPA, i l’espoli permanent que els barons socialistes sempre han anomenat “solidaritat”. I el dèficit d’inversions, el corredor mediterrani que no arriba mai, i els AVEs i les autopistes… I el genocidi lingüístic, i el mirar cap a altra banda davant la “batalla de València”, i la impunitat del feixisme, i Guillem Agulló… I la garzonada de 1992, i els GAL, i la perpetuació del conflicte a Euskal Herria.
I les “crisis”, les retallades, les culpabilitzacions a les persones aturades, a les pensionistes, a les que no paguen les hipoteques, a les viuen per sobre de les seues responsabilitats. I la corrupció, i les privatitzacions com la de Telefònica, i la “venda” de Galerias Preciados a Gabriel Cisneros (l’amic de Felipe González), i el rescat a la banca. I l’obediència sense contestació a les imposicions de la Troika, i el menyspreu descarat als compromisos amb la ciutadania i les promeses electorals.
Així ha estat el consens de la transició, eixe títol de la Constitució escrit amb tinta invisible. El consens pel programa de saqueig que passa d’un govern a l’altre, amb una pota capitalista per a espoliar la gent treballadora i altra pota espanyola per a espoliar els Països Catalans. És cert que si no es canvia això, la fi del bipartidisme no serà cap solució, però també és cert que el bipartidisme ha estat la garantia de la seua reproducció.
La gent honrada del PSPV a Almàssera ha de comprendre que això no s’ha d’amagar, no pot esperar cap acte de censura o d’autocensura perquè s’estiga sota el marc de l’AVV Carraixet. Nosaltres entenem que hi ha moltes possibilitats d’arribar a enteses per a bastir una alternativa política a Almàssera, però ha d’estar molt lluny de tot això.
Cap entesa podrà ser per adornar o silenciar el passat, i encara menys per a canviar culs a les cadires sense canviar res més, per a tornar amb allò que l’ajuntament no té diners i que, com que el primer és pagar el deute, s’hem d’estrènyer el cinturó.
Jesús Frare
CUP d’Almàssera
