Fa alguns dies em va arribar un missatge convocant la manifestació del dia 10 de juny amb el lema “Crida pel finançament valencià. Volem les claus de la caixa. Per la retirada dels pressupostos generals de l’Estat, contra l’espoli”, que, més que un lema, és, en ell mateix, un manifest. Supose que per la necessitat de conciliar voluntats diferents en un mateix objectiu. Em va alegrar, francament, que la convocatòria m’arribara d’una persona poc sospitosa de ser nacionalista-independentista-sobiranista-valencianista-catalanista…. no perquè jo tinga cap anticòs contra tota esta caterva d’-istes, sinó perquè em fa pensar que el problema del finançament valencià ja ha ultrapassat eixos cercles i comença a ser assumit per àmplies capes de la societat valenciana que, amb poc o molt detall, tenen clar que Madrid no ens tracta, financerament, amb justícia.
No és que depenga de l’eslògan o de les organitzacions convocants la meua participació en la manifestació del 10 de juny –que hi aniré– però, curiosa com sóc, faig una mirada al llistat de convocants i me’n porte dues sorpreses: una, la convocatòria de Podemos-Podem, i dos, la no-convocatòria de Compromís i dels PSPV-PSOE. Que Esquerra Unida, Esquerra Republicana, Intersindical Valenciana o Escola Valenciana convoquen, diguem-ne que ho donava per fet, sense traure’ls cap mèrit per això. Em sorprén la convocatòria de Podemos-Podem perquè mai els hi havia vist posicionats en estes qüestions. I me n’alegre. I d’alguna manera em reafirma en la percepció que el tema del finançament ha quallat més enllà dels àmbits on es va originar.
Crec, d’altra banda, que no és presentable que els partits que governen, PSPV-PSOE i Compromís no convoquen. No ho entenc. Ja vaig enyorar que a la manifestació del 25 d’abril “Ja n’hi ha prou. Per un finançament just” cap membre del Govern no hi fóra a la capçalera, ni que les seues respectives organitzacions no convocaren. Ara, tampoc. He vist que convoquen col·lectius locals i destacats dirigents de Compromís, però per a mi, no n’hi ha prou. Ja estaven a la manifestació del 25 d’abril. I explicaven que estaven allà “a títol individual”. Un càrrec públic representa institucions o organitzacions i des d’eixe moment perd o sacrifica el “a títol individual” perquè representa més coses que no a ell o ella mateixa. En cas contrari, quan es posicionen sobre diferents qüestions corren el risc de confondre la parròquia en mantindre el dubte de si allò que diu o fa ho diu o ho fa a títol individual o en representació de. Si el partit no ho autoritza, el que és coherent és no anar-hi i si ho autoritza, que convoque el partit. I ens deixem de mitges tintes i d’ambigüitats calculades.
Va sent l’hora que un Govern es pose al davant, i no al darrere, i lidere una justa demanda, necessària per a garantir la igualtat i el benestar del conjunt de la societat valenciana. Eixa calculada ambigüitat té poc o gens a veure amb les “polítiques valentes” i molt amb un tic d’oposició que es conforma amb la denúncia i l’abrandada proclama sense plantejar la solució. Més encara, quan diferents membres del Govern –sobretot, però no únicament, el conseller Soler– han denunciat el greuge financer, l’estafa del FLA, la manca d’inversions, el dèficit crònic del finançament valencià, la injustícia i les conseqüències que suposa per a tots nosaltres la discriminació a la qual ens sotmet l’Estat i quan ho han explicat, a més a més, bé. No és un tema comptable, és un problema polític. És una qüestió de poder, de qui decideix sobre els impostos que generem els valencians.
Havent fet una bona denúncia del problema (sense utilitzar les paraules “espoli” o “espoliació”, que és el que realment és i que segons el diccionari vol dir “acció de desposseir (algú) d’allò que li pertany” però que encara ara pot espantar alguns sectors) no entenc com no és el mateix Govern qui no només vaja a la manifestació, sinó que hauria d’haver-la convocat. Hauria de ser el mateix Govern qui es posara al capdavant de la societat i interpel·lara tots (sindicats, partits, patronal, clubs esportius, bandes de música…) per començar a posar damunt la taula no ja la solució de l’endèmic problema, però sí la unitària manifestació de la nostra total disconformitat, com a poble, davant l’Estat. Seria com constatar que el sucursalisme ja no pesa en la motxilla del Govern i, conseqüentment, ja no és un llast mental que li impedeix de fer un pas endavant, alliberat d’estar a expenses dels seus caps o aliats en Madrid.
Espere veure a la pancarta de capçalera el president Puig. O, com a poc, la vicepresidenta Oltra. I, també, em conformaré de veure el conseller Soler. Menys em fa perdre la fe en un canvi, difícil però possible, i m’envia al particular i vernacle “dia de la marmota” que patim, fa dècades, els valencians.
Tot i això, el 10 de juny, vaja o no vaja el Govern, per denunciar l’actual sistema de finançament, xafaré, una vegada més, els carrers de València.
