La contrareforma del sistema financer espanyol portada endavant pel Ministeri d’Economia durant aquest últims cinc anys de crisi i que tants milers de milions d’euros ens està costant a tots els ciutadans i ciutadanes, està posant en perill la subsistència del sistema bancari valencià. Primer varen ser les dues caixes d’estalvis de major grandària, Bancaja i la CAM, que després de detectar una situació d’insolvència i d’inviabilitat manifesta com a conseqüència de la mala gestió en els crèdits immobiliaris i el finançament dels grans projectes, la malversació dels fons per part dels directius i consellers i les males praxis en general, varen ser desmantellades: una, la CAM (amb una ajuda pública de 24.841 milions d’euros), venuda al Banc de Sabadell pel valor simbòlic d’un euro; i l’altra, Bancaja, integrada en un Sistema Institucional de Protecció SIP, conjuntament amb Caja Madrid i altres tres caixes més, per a constituir Bankia (amb una ajuda pública de 22.426 milions d’euros), que actualment s’està trossejant per a vendre-la per parts a inversors estrangers. D’altra banda, el Banc de València també va ser venut a Caixabank pel valor simbòlic d’un euro després de sanejar-lo en diners públics per un import de 17.868 milions d’euros.
Després d’anys de fusions i de mala gestió, ens ha quedat sols una caixa d’estalvis, Caixa Ontinyent; la resta de caixes d’estalvis i bancs han desaparegut i tan sols queda una obra social que s’està reduint constantment.
Pel que fa a les cooperatives de crèdit i caixes rurals, aquestes entitats no han patit la crisi financera ni han hagut de ser sanejades perquè s’han dedicat, majoritàriament, a finançar l’economia productiva local amb criteris de prudència i sense entrar en operacions especulatives i de crèdits immobiliaris. Per aquest motiu, continuen existint al País Valencià 31 cooperatives de crèdit, la qual cosa representa 7.000 milions d’eros en actius totals, 4.000 milions d’euros en crèdits, 5.000 milions d’euros en dipòsits, 358 oficines bancàries, 1.600 treballadors i uns beneficis econòmics de 15 milions d’euros. Es tracta de bancs solvents, rendibles i viables, que segueixen un model de banca local i de proximitat, arrelats a les necessitats creditores del territori i de l’economia productiva local, especialment l’agrària, i que reverteixen una part dels seus beneficis econòmics en beneficis per a la comunitat local mitjançant el patrocini d’activitats socials, culturals i artístiques.
Però malgrat ser entitats sanejades i necessàries per al desenvolupament de l’economia dels pobles, actualment estan amenaçades de ser fusionades i/o transformades en bancs privats societats anònimes, de la mateixa manera que varen fer amb les caixes d’estalvis. Els plantejaments econòmics ortodoxes parteixen del fet que quan més gran és una empresa, millor gestionada i sanejada estarà; per tant, des d’aquest punt de vista, totalment equivocat al nostre parer, s’està prenent tot un conjunt de mesures dirigides a reduir el nombre d’entitats bancàries amb la finalitat de tenir uns bancs de gran mida mitjançant operacions de fusions i absorcions de caixes rurals. Lògicament, dins d’aquests plans no entren les caixes rurals valencianes, perquè aquestes són entitats de reduïda dimensió. La fal·làcia de la grandària s’ha de qüestionar i, pel contrari al que proposen les autoritats econòmiques, per a recuperar l’activitat econòmica i generar ocupació al País Valencià, es fa necessari garantir la continuïtat de les cooperatives de crèdit i caixes rurals autòctones amb el suport d’un Institut Valencià de Finances totalment sanejat i al servei de la consolidació d’aquestes entitats.
El País Valencià ja ha patit una merma considerable amb la desaparició de les caixes d’estalvis i la banca social i de proximitat és més necessària ara que mai; per tant, no podem deixar caure les caixes rurals, hem de recolzar-les des de la societat civil i des de les institucions públiques (ajuntaments, mancomunitats, diputacions) i privades (associacions, fundacions, partits polítics, sindicats i agrupacions empresarials). Ens va la vida en açò.
Joan Ramon Sanchis Palacio
Catedràtic de la Universitat de València i autor del llibre La Banca Que Necessitem
