Així com és prou conegut que la Filologia Valenciana/Catalana ha difós el que va escriure Manuel Sanchis Guarner sobre el descobriment del Carxe allà per l’any 1950 com a territori i societat, per al valencià/català i partint d’aquesta visió [és el cas del molt exhaustiu treball d’Artur Quintana i Font intitulat Don Manuel Sanchis Guarner i la descoberta del Carxe. Dins: PUSCH, C.D. (ed.). Katalanisch in Geschichte und Gegenwart. Tübingen: Stauffenburg Verlag, 2001, p. 193-210], no tenim, fins al moment, coneixement exacte sobre el descobriment d’això mateix a l’estricta ciutat de Múrcia i per la seua intel·lectualitat en aquells anys i per a les lletres murcianes. Emperò ens atrevim a dir que creiem haver descobert, en part, el més aproximat a això: el descobriment o la constatació murcians del Carxe o de la seua part més significativa.
Es tracta de l’importantíssim, però breu article, del geògraf i historiador Fernando Jiménez de Gregorio, intitulat El enclavado de Raspay, publicat en la revista murciana Monteagudo. Revista de Literatura Española, Hispanoamericana y Teoría de la Literatura, l’any 1957 (núm. 20, p. 10-15), editada per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Múrcia. Text Localitzable també a Internet, així: http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=20487.
Tret que ens equivoquem, es tracta del primer document, en castellà, i per a la intel·lectualitat murciana (o resident a Múrcia, sobretot), que diu –i fa avinent– que a una part del territori murcià es parla, any 1957, valencià. El títol ja és expressiu: El enclavado. És una llàstima, emperò, que el títol no fos més explícit i més llarg, amb un subtítol, que fos més eloqüent, però alguna cosa va significar. Desconeixem quina repercussió va tenir, i si en va tenir alguna, tot això, a Múrcia, però el cert és que aquest article va ser un descobriment / una constatació d’una realitat lingüística a i per a Múrcia i, sobretot, per a la ciutat de Múrcia, la capital provincial i de tot el territori del Segura; sense perjudici que hi hagués alguna constància en les capitals municipals (en la zona del que coneixem o hem donat a conèixer com el Carxe [El Carche]: municipis de Favanella [Abanilla], de Iecla [Yecla] i de Jumella [Jumilla]).
El citat Jiménez de Gregorio, nascut l’any 1911 i mort l’any 2012, ha estat un geògraf, historiador i arqueòleg important per al centre peninsular, per ser d’origen toledà, però també ha estat important per a Múrcia. Va ser destinat a Múrcia l’any 1945 fins a 1958, i desprès se’n tornà a la terra originària. A Múrcia, primer treballarà en l’Institut de batxillerat Saavedra Fajardo i, després, com a Professor adjunt a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Múrcia, on redactarà nombrosos treballs de caire murcià, geogràfics i històrics, tot havent estat nomenat membre numerari de la Real Academia Alfonso X el Sabio de Múrcia, l’any 1957. Fem esment que aqueixa Facultat publicava la citada revista Monteagudo, des del 1953, on ell donarà a conèixer els seus treballs murcians. La revista, com és notori, prengué el nom d’un element geogràfic molt representatiu de l’Horta de Múrcia, ben a prop amb la frontera amb el Regne de València, per les terres d’Oriola: la muntanyeta anomenada Monteagudo, símbol emblemàtic de la terra, incloses runes i elements històrics de renom, com ara el Castell. Està documentada, fins i tot, la presència del Rei castellà Alfons X el Savi i també la del Rei aragonès Jaume II. En documents medievals murcians, en català, apareix citat com a Montagut, denominació que perdura encara avui, en part, en la parla murciana popular pronunciat Monteagú o Montagú.
Doncs bé, en aquells anys de principis dels cinquanta, Jiménez de Gregorio visità Iecla (el terme de la qual comprèn una part del que avui anomenam l’àrea del Carxe) i va descriure la citada població murciana de Iecla i el seu terme: Factores del paisaje Yeclano, publicat a Monteagudo, l’any 1955 (núm. 12, p. 8-13, també localitzable a Internet). I així va descobrir precisament el valencià parlat al Raspall o Raspay i aquella extrema singularitat lingüística i geogràfica en territori murcià i la refereix ben clarament, com ja hem dit, l’any 1957.
En concret, descriu l’aïllament geogràfic de les terres del Carxe (se centra en el Raspall) per mor de la imponent Serra d’aquell nom, front a les capçaleres municipals murcianes respectives (i específicament descriu l’aïllament del citat nucli del Raspall o Raspay, front a la capital municipal en Iecla). I, ben al contrari, descriu la facilitat de comunicació, de trànsit i de contigüitat territorial cap a l’est, és a dir, cap al Vinalopó.
L’important, per al títol d’enclavado que li va donar a l’article (i que n’és tot un exponent de particularitats) és que l’any 1953 ja havia tractat un altre enclavament, aquest estrictament geogràfic i territorial (administratiu), a la llavors anomenada com Castella la Nova, camí d’Extremadura, en concret sobre Las Anchuras, de la província de Ciudad Real, enclavat absolut entre les províncies de Badajoz i Toledo [El enclave de Las Anchuras, de l’any 1953, editat per l’Instituto de Estudios Manchegos]. I, per això, el text sobre el Raspall, tot i que molt breu i esquemàtic, té un valor considerable, per l’època en què es redacta i pel concret contingut, perquè cita fins i tot paraules en valencià, expressions, menjars de la contrada, realitats vivencials, etc. i explicita la història de la zona des d’un segle abans (1857) i la vinculació social incontestable amb la població valenciana confrontant –ja en la província d’Alacant– i limítrofe del Pinós i la llengua comuna, i en res i per res, per mor de la geografia i la mateixa orografia de la Serra del Carxe, amb Iecla –i Múrcia–, tret de l’administratiu (a través de la figura de l’Alcalde pedani i poc més).
Tornam a referir que dissortament el títol de l’article hauria d’haver estat més llarg o haver tingut un subtítol, perquè així a Múrcia (i fora de Múrcia) hauria tingut més repercussió, perquè fins al dia –i tret de casos molt i molt puntuals– ha passat completament desapercebut, quan la seua rellevància és màxima, en descriure, a Múrcia i per a Múrcia, que al seu territori, any 1957, hi havia murcians de parla valenciana. Si bé som conscients que, tampoc una revista, com Monteagudo, en aquell temps, no sabem quina repercussió va tenir (si bé alguna sí que en tindria), com a hipòtesi plausible. En qualsevol cas, el cert és que els que la llegissin van conèixer que hi havia un territori murcià –i població murciana– d’expressió valenciana, en aquells anys. I això, avui, s’ha de conèixer i difondre, també. Per aquesta raó, quan nosaltres vam redactar l’any 2006 l’article Estatuto jurídico del patrimonio lingüístico de la cuenca del Segura, inclòs en el llibre col·lectiu, d’abast general espanyol, Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España [Ed. Atelier, Libros Jurídicos. Barcelona, p. 473-500], que ho tracta actualment, li afegírem un subtítol, perquè sinó la qüestió de fons quedava, per complet, mutilada: Hablas murcianas –dentro y fuera de la Región de Murcia– y valenciano/catalán –en la Región de Murcia–, per fer-ho tot avinent i explicitar-ho tot.
I va ser en aquest article on es publicà la nostra proposta de modificació de l’Estatut d’autonomia de la Regió de Múrcia per a protegir explícitament i efectivament tot el patrimoni lingüístic del territori murcià. En concret, afegir a l’actual article 8 dos apartats nous, amb la qual cosa el text actual passaria a ser el d’un apartat primer d’aqueix article. Els dos apartats nous proposats –un per a les parles i modalitats lingüístiques murcianes pròpiament dites i un altre específic i incontestable per al valencià/català del Carxe– a afegir a l’article 8 actual diuen així: “2. Las hablas y modalidades lingüísticas de la Región, en toda su riqueza y variedad –como patrimonio cultural, histórico e idiomático común a los territorios de la cuenca del Segura– serán objeto de especial respeto y protección. A tal efecto, se adoptarán por la Comunidad Autónoma medidas legislativas y administrativas apropiadas y se fomentará la creación de entidades que atiendan a dichos fines y a su conservación, con resto, en todo caso, a las variantes locales y comarcales” i “3. En igual sentido, el idioma valenciano/catalán –propio de la zona oriental de los municipios de Abanilla, Jumilla y Yecla– será objeto de especial respeto y protección. A tal efecto, se adoptarán por la Comunidad Autónoma las medidas legislativas y administrativas necesarias, se garantizará su enseñanza, se fomentará su recuperación y se protegerán los derechos de sus hablantes. En su caso, y mediante Ley de la Asamblea Regional, se le podrá atribuir un estatus de oficialidad para el citado territorio, junto con el castellano, idioma oficial del Estado y del conjunto de la Región“.
