Resum:
Consideracions personals al voltant de certes relacions perverses entre la política, les institucions públiques i un sector de la cultura tradicional valenciana.
Antecedents
En el primer número de Notas de paso, la revista digital del Conservatori Superior de València vaig publicar un article en el qual exposava les meues reticències a la implantació de l’especialitat denominada “cant valencià” en els conservatoris professionals durant el curs passat, 2014-2015.
Els meus recels tenien a veure amb diversos aspectes de la proposta. En l’àmbit etnològic constatava que la demanda social no clamava en el sentit de regular l’ensenyament del cant d’estil, sinó en el de promocionar-lo i donar-li visibilitat, sobretot, en els mitjans de comunicació propis dels valencians, dels quals havia estat incomprensiblement exclòs. També argumentava que el cant d’estil no era un fenomen present en tot el territori valencià, sinó només en la zona central, i que podria produir-se un greuge comparatiu amb altres zones més llunyanes de la capital i amb altres gèneres musicals tradicionals que quedaven omesos en el pla.
Els dubtes en el terreny didàctic feien referència a la idoneïtat dels conservatoris per impartir matèries massa distintes de les habituals en la música “culta” occidental, a l’escassa capacitat del currículum per potenciar els aspectes específics de la música tradicional valenciana, i al canvi sobtós de denominació del gènere, de l’habitual i conegut cant d’estil al, segons el meu parer, inadequat per pretensiós cant valencià, tot i que els continguts curriculars bàsics feien al·lusió quasi exclusivament al cant d’estil.
Però el més preocupant, assenyalava, era la falta de qualificació professional de qui duia endavant el projecte. De manera per a mi incomprensible s’havia encomanat la tasca a algú que no havia cantat mai, que no havia versat mai, que no tocava amb destresa cap instrument i que era absolutament aliè als ensenyaments musicals dels conservatoris. Tampoc no havia fet cap consulta a les persones que imparteixen, des de fa anys, classes particulars de cant d’estil perquè aconsellaren en la redacció de la proposta.
Evidentment, aquell article no va arribar a les autoritats educatives o no va ser tingut en consideració, ja que al febrer de 2015, superada més de la meitat del curs, començaren a impartir-se classes de “cant valencià” al conservatori professional de Catarroja, després d’un procés de selecció del professorat també bastant sui generis. [2].
El que sí que vaig aconseguir va ser un escrit signat per membres de la directiva de l’Associació d’Estudis del Cant Valencià (AECV), de la qual qui ha encapçalat el projecte d’implantació dels estudis de “cant valencià” n’és el president, on s’intentava desmuntar la meua argumentació amb criteris més o menys previsibles, més o menys inconsistents.
Durant els últims mesos, però, han tingut lloc alguns esdeveniments que poden explicar, no justificar, aquella inclusió precipitada i certament millorable del cant d’estil com a especialitat en els programes oficials d’ensenyament dels conservatoris professionals, i que també em permeten d’inferir perquè se li va atorgar autoritat acadèmica en aquest camp a algú que no la té.
Un nou govern autonòmic
Les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig de 2015 van provocar un canvi de tendència política en el Govern valencià: el partit majoritari durant 20 anys va ser superat per una coalició d’esquerres. Quasi immediatament va sorgir un interés insospitat per la música tradicional valenciana. El col·lectiu Ara i adés – Per la música valenciana d’arrel tradicional va ser escoltat per les autoritats de la Conselleria de Cultura, el departament de Dret Administratiu de la Universitat de València va incloure la música tradicional en les jornades organitzades sobre El patrimoni musical de la Comunitat Valenciana: punt de partida per al seu estudi com a bé cultural, i el Consell Valencià de Cultura va elaborar un informe sobre el tema.
Amb la finalitat d’elaborar aquest informe, un company professor de jazz al Conservatori Superior de València que és membre també del Consell Valencià de Cultura (CVC) em va demanar assessorament, i jo el vaig posar al corrent en tot el que sabia sobre la situació actual, la presència social i els ensenyaments de música tradicional valenciana, inclòs, lògicament, el cas del cant d’estil als conservatoris professionals.
Una vegada publicat aquest informe, em consta que al si del CVC hi va haver pressions per afegir-hi, a posteriori, un annex que no era una altra cosa que l’escrit de l’AECV contra el meu article, en versió íntegra. El plenari del Consell va rebutjar aquest annex [3] i el contingut final de l’informe pot consultar-se en la web de la institució.
Sembla que no van acabar ací les pressions, perquè el company professor del conservatori i membre del CVC em va demanar més tard, via correu electrònic, “el contacte d’algunes persones interessants per participar en una taula redona, organitzada pel Consell, sobre cant valencià”. Les persones que “li havia proposat Consuelo [Císcar] eren Manuel Marzal, Francisco Ruiz, Carles Pitarch, Victòria Sousa, Rafael Rosell i Consol Rico”. És a dir, el president i els membres de l’AECV que havien signat l’escrit contra el meu article i algú més.
Li vaig dir que no era cant valencià, que era cant d’estil, que no entenia quin era el motiu específic per organitzar la taula redona i que hi ha qüestions molt més importants i urgents en la música tradicional, i en general, en la cultura tradicional, de les quals hauria d’ocupar-se el Consell Valencià de Cultura. Però que així i tot li enviava el contacte de sis persones competents: Vicent Torrent, Pasqual Pastor, Josep Aparicio, Josemi Sánchez, Javier Benedito i Maria Amparo Hurtado. N’hauria pogut proposar moltes més, hi ha gent molt preparada en el món del cant d’estil, però aquests van ser els primers noms que em van vindre al cap.
Dos mesos més tard els va arribar als membres del Consell Valencià de Cultura la citació següent, anunciada només amb una setmana d’antelació al calendari de l’entitat.
Set dies abans de la data prevista, Consuelo Císcar va ser oficialment investigada (allò que abans es deia imputada) i la taula redona es va desconvocar.
Inferències i suspicàcies
Es poden extraure un grapat de conclusions d’aquesta manera partidista i sectària d’entendre la cultura, en aquest cas, la cultura tradicional. Sobretot si tenim en compte la gran afició entusiasta que professa pel cant d’estil l’exdirectora de l’IVAM i membre del Consell, i la relació d’amistat estreta i afinitat política que manté amb el senyor president de l’AECV.
Una possible explicació, a la llum dels esdeveniments, per incloure el cant d’estil als conservatoris amb la sèrie profusa d’anomalies que he assenyalat diverses vegades seria aquesta amistat personal. De fet, la manera de procedir sectària, tot ometent o deixant de costat individus molt vàlids en el món del cant tradicional exclusivament per pertànyer a l’opció política contrària és habitual en els actes que organitza l’AECV, només cal visitar el seu “siti web”. I la denominació cant valencià apareguda de manera extemporània és, gens casualment, la que va escollir l’associació com a nom oficial el 2008 una vegada extingida l’anterior Associació de Cant d’Estil.
Aquesta camaraderia política també hauria pogut esgrimir-se per legitimar a qui va dirigir el projecte, davant la manifesta falta d’autoritat acadèmica en els ensenyaments musicals de conservatoris i la ineptitud per cantar, versar [4] o dominar cap instrument musical. Només en virtut d’això, el president de l’AECV va poder ser contractat com a expert en la comissió de selecció del professorat per al conservatori de Catarroja.
Però a més a més, prèviament, l’estiu del 2014, ja havia impartit una activitat formativa organitzada per la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport a través del Cefire on, suposadament, explicava música, història i cant d’estil als cantadors d’estil. La raresa que em causava aquest curset va mutar en estupor en comprovar que el requisit específic b) de la convocatòria de selecció de professorat era “acreditar la possessió de la competència i qualificació necessàries per a impartir l’assignatura de “Cant Valencià”, mitjançant la certificació de participació en accions formatives de l’àmbit pedagògic de l’especialitat convocada”. No s’havien fet mai accions formatives oficials en l’àmbit pedagògic del cant d’estil; la que esmente va ser la primera i única. Per tant, la Conselleria es va saltar tots els controls dels docents per tal que algú sense la titulació adequada impartira un curset que després es convertiria en requisit indispensable per a tots els aspirants a un procés de selecció oficial, en el qual, a més, actuava com a expert.
Són dues, en conseqüència, les institucions públiques utilitzades en benefici particular en aquest afer pseudopedagògic, el Consell Valencià de Cultura i la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de l’anterior Govern autonòmic.
Però fent ús de la mateixa malícia, i a la vista del cas de la taula redona sectària, és lògic pensar que podria no ser l’única prebenda que ha obtingut l’AECV d’aquesta indemostrable connivència, sempre suposadament i des del meu punt de vista estrictament personal. Les activitats que organitza des del 2009 no es financen amb els 50€ anuals de quota de l’hipotètic centenar d’associats. L’organització d’homenatges i de cicles de conferències sol tenir un cost bastant elevat en diners i en hores de treball de diverses persones (unes conferències, per cert, en les quals, encara que presenten una pàtina de rigor científic, sempre parla el mateix i no han comptat mai amb conferenciants de signe polític distint de l’hegemònic en l’associació). En les actuacions i les cantaes intervenen molts cantaors, músics i versaors que han de tenir la seua retribució. La publicació de llibres, actes i discs no és gratuïta. Caldria saber com i per què, si no és per amistat personal i afinitat política, es va signar l’acord de col·laboració entre CulturArts Generalitat i l’AECV l’11 de febrer de 2014, i quins resultats d’aquest acord poden presentar-se.
Vull remarcar que no tinc cap malvolença ni predisposició en contra de ningú de l’Associació d’Estudis del Cant Valencià, al contrari, en algun moment de la meua vida he tingut, o tinc encara, relació directa amb els quatre ponents de la taula redona del CVC, i sempre ha sigut cordial i agradable, sempre ens hem entés. És més, pense que són persones indispensables en el món del cant d’estil per l’extremada afició, l’estima franca i l’amor sincer que senten per aquest fenomen sociològic de la tradició oral valenciana; el mateix que sent jo. Pitarch és un investigador magnífic, Rosell és un director de banda amb una gran sensibilitat, Marzal és un organitzador d’actes públics extraordinari encara que el perd el seu afany de protagonisme, i Victorieta és la gran dama actual del cant tradicional valencià que no sap dir que no a cap iniciativa que tinga a veure amb la seua passió pel cant.
Però l’associació a la qual pertanyen ha actuat “dopada”, ja que ha estat afavorida pel nepotisme per tal d’intentar monopolitzar tot allò que es moga en el món del cant d’estili excloure sectàriament una part substancial ben vàlida d’aquest segment de la població. I darrerament ja s’ha deixat veure, mostrant la seua cara més amable i més “científica”, en les assemblees territorials d’un partit valencianista d’esquerres, opció política de la qual han jurat, perjurat i abjurat fins a l’exabrupte alguns dels seus membres durant l’etapa anterior al canvi de govern.
El cant d’estil i tota la cultura tradicional ha d’estar en mans del poble, i no tutelat per cap associació privada sustentada, bàsicament, pel favoritisme polític. En aquest sentit va la tendència dels actuals responsables del sector. El conseller d’Educació, Cultura i Investigació, Vicent Marzà, ha declarat que “els criteris d’elecció dels responsables culturals no seran l’amistat, les simpaties polítiques i els clientelismes estranys. Els criteris seran la professionalitat i la vàlua”. Confiem que el pla estratègic cultural dissenyat pels actuals governants actue com a garant de les iniciatives populars, fomente la participació i la transparència i es recolze en la implicació ciutadana i els professionals.
Estarem atents per veure com se succeeixen els esdeveniments.
Jordi Reig
Febrer de 2016
[1] Musicòleg, doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València des del 2006, funcionari de carrera del cos de Professors de Música i Arts Escèniques des del 2002, coordinador de la Fonoteca de Materials des del 2008, organitzador del Dia del Cant Valencià d’Estil per a la Generalitat Valenciana des del 2000, component del grup Al Tall des del 1986 fins a la seua dissolució el 2013. Professor del departament de Musicologia i Pedagogia entre el 2004 i el 2015, en l’actualitat imparteix Pràctica harmonicocontrapuntística, l’assignatura optativa Música Tradicional Valenciana i el Taller de Música Tradicional i Popular en el Conservatori Superior de València.
[2] Val a dir que, tot i la deficient manera d’implantar l’especialitat, el personal seleccionat per impartir “cant valencià” al conservatori de Catarroja és ben competent i desenvolupa la tasca de la millor manera possible.
[3] I també un altre que es va proposar on es puntualitzaven qüestions relatives, sobretot, a l’ensenyament de la música tradicional valenciana.
[4] En realitat sí que ha versat, però exclusivament en els actes que ha organitzat l’AECV.
