Tots tenim una cançó de la infantesa, una cançó que t’arriba al cor de ben menut per no anar-se’n mai més. Jo, és clar, també en tinc una, un vell vinil que sonava amb raspera en el tocadiscs de mon pare. Aquella cançó parlava d’un bandoler sanguinari, en Joan Serra de malnom La Pera, capaç d’executar les seues víctimes, amb la major crueltat, per després posar-los dos ciris blancs i pregar a la verge del Carme per les seues ànimes.
En aquell temps, jo a penes alçava dos palms de terra i l’historia d’aquell criminal em colpia amb força. Cada volta que començava la cançó, en La Pera era viu i les seues víctimes demanaven, amb la veu trencada, una pietat que no arribava. En acabar la música però, en La Pera era mort, ajusticiat i oblidat per tots. Jo, per un moment, respirava tranquil·la però a continuació tornava a demanar a mon pare que posara la cançó una vegada i una altra.
–No té cara de dolent– li deia a mon pare assenyalant la caràtula del disc. –És que eixe no és el bandoler, és Lluis Llach, el cantant– em responia ell amb dolçor. – Vull vore la cara del bandoler, com és?– li preguntava jo. – No sé com és perquè morí fa molt, però has de saber que els malvats no sempre tenen cara de roïns.
D’aquella cançó i de les paraules del meu pare, vaig extraure dues lliçons de vida prou contundents per una xiqueta tan menuda: una és que els malvats no sempre tenen cara de roïns. L’altra és que de res serveix demanar clemència al botxí.
Poc resta avui dia de la meua fascinació infantil pels dolents de les pel·lícules i de les cançons. La maldat, l’afany per dominar els altres i gaudir amb la humiliació aliena, em resulta fastigosa.
Esta setmana, els valencians hem hagut de desdejunar-nos amb una notícia molt desagradable, d’eixes que te’n passes com si hagueres d’engolir per força una bona cullerada d’oli de ricí: Vicente Sanz no anirà a presó.
Sanz és un d’eixos malvats contemporanis que, malgrat la seua cara de iaio i la seua complexió menuda, no pot enganyar a ningú. Els treballadors de Radiotelevisió Valenciana ho sabem bé perquè hem patit les seues malifetes durant moltíssims anys. Com en La Pera, li agradava la sang fresca i nova, gaudia exercint el seu poder amb total impunitat. Un bandoler per vocació que castigava qualsevol “discrepància” amb una força contundent. Les seues llistes negres eren a l’ordre del dia i les venjances arribaven més prompte o més tard, però arribaven sempre, bé fora amb la sang del mateixos treballadors o amb la de les seues parelles o fills.
Recorde bé, estant en contracte de pràctiques fa molts anys, un company operador de so. Era un xic jove, en pràctiques com jo, un treballador brillant com pocs n’he conegut, músic i apassionat pel seu treball. No hi havia cap repte que no vulguera assolir i afrontà de cara tot el canvi en la digitalització de la postproducció de so amb il·lusió. Cal dir que per accedir a aquell contracte necessitaves el títol acadèmic corresponent amb una nota mitjana d’un set, el certificat de valencià i altres requisits objectius que, tant el meu company com jo, complíem.
Als mesos d’estar treballant, van baixar de “dalt” el llistat amb les renovacions dels contractes en pràctiques. Tots renovàvem, com era habitual… Bé, tots no. El meu company de so, no. Jo no ho entenia i vaig preguntar a un altre company veterà. –“Què passa ací? Per què no li han renovat el contracte?” El meu company mho deixà clar com l’aigua: -“Sa mare és sindicalista i s’ha oposat a l’intent de privatització de Zaplana”. Aquell dia, vaig decidir endinsar-me al corredor prohibit, al corredor obscur on estaven arraconades les seccions sindicals. Aquell dia, em vaig afiliar. On Sanz i el seu seguici sembraven les llavors de la por i la submissió, també van sembrar, sense voler, les de la dissidència.
A diferència del nostre bandoler de llegenda, en Sanz no viatja sol. Els tentacles del poder del Partit Popular el sostenien i al seu davall un bon grapat de llepons, que també es rebolcaran – com a porcs que són- en el fang de la impunitat, s’encarregaven d’acomplir les seues ordres.
Cap d’ells té por al més enllà, no necessiten dos ciris ni una pregària de ningú, els seus temors són terrenals i d’eixos, malauradament, se’n han lliurat. Sanz és ben conscient que seua salvació és a la Terra i per a aconseguir-ho, no ha tingut cap problema en admetre els fets davant la Justícia i desdir-se poc després a la porta del Jutjats, com si res. Vicente Sanz és lliure, sense càstig i, segurament, en el que li resta de vida no apareixerà cap angelet que li recorde a cau d’orella tot el mal que ha fet ni que puga encendre en ell la flama del remordiment. Només les seues víctimes podran recordar-li allí on es trobe que la seua impunitat és falsa, que el seu “postureo” fa fàstic. Perquè a diferència dels d’en Pera, els morts de Sanz estem molt vius.
La llegenda conta com va rebre en Joan Serra el seu malnom. Diuen que de menut entrà a un hort amb altres xiquets per a furtar peres, l’amo els descobrí i va pegar-li una galtada a en Joan. Com a resposta a aquell mastegot, en Serra li digué al llaurador: “El que acabes de fer no ho he d’oblidar, els nens creixen.” I sent ja adult anà a aquell camp i assassinà el llaurador. Matà un home per una pera.
Malgrat la crueltat de la fita, emprem-la per fer una reflexió de futur, fem-nos majors amb consciència plena del camí que volem recórrer i mantinguem la memòria intacta per no caure, mai més, en errors antics.
Mentrestant, la flama dels meus dos ciris és perquè els valencians puguem créixer junts com a poble i recuperar moltes coses que ens han sigut arrabassades, entre elles la nostra radiotelevisió.
La flama dels meus dos ciris és perquè no caiguem en l’oblit, perquè tinguem la força i l’empeny necessari per a poder reconstruir aquest paratge desolat i perquè la nostra història no acabe com la cançó de Lluís Llach, ja sabeu… Ningú ho va fer…
Júlia Sorní Moreno
