El 26, tots al carrer per l’educació que ens mereixem, per Beatriz Romero

Pertany a una generació peculiar, a la qual se li va prometre un futur, la continuïtat de l’anomenat estat del benestar, una qualitat de vida superior a la de darreres generacions. Durant tota la meua etapa escolar, vaig gaudir de beques per a estudiar. Any rere any, tiràvem la sol·licitud amb la total seguretat que era una ajuda que no ens negarien. Perquè era el que tocava, perquè donàvem per fet que una educació pública havia de ser accessible per a tots i, almenys, significar un cost mínim a les famílies treballadores. Perquè sí, era millorable en mil formes, però era el mínim que ens podien donar.

Pertany a una generació peculiar, a la qual les estadístiques prometen, per primera vegada en molt de temps, un futur més negre que el que van haver d’enfrontar els seus pares. Dels quatre anys que porte de carrera, només una vegada la beca em va cobrir un poc més que la matrícula. Any rere any, veig com el preu dels crèdits continua pujant, com els professors cada vegada poden ajudar-nos menys perquè som més alumnes en classe. Veig, així, com molts dels meus companys es veuen realitzant pràctiques no remunerades a una empresa tot i que realment ocupen les funcions d’un treballador (sense els drets que tindria un treballador, clar). O com per a tindre treball moltes vegades has de passar pel màster, que si ara ja és difícilment assumible, l’aplicació del 3+2 no ajudarà en res. Veig, també, antics companys de classe que es deixaren la universitat perquè no podien fer front ales despeses que suposa estudiar. Cada vegada en són més, i jo no he sigut una més per pura sort. Igual que molts altres, supose.

Pertany a l’última generació de fills de famílies treballadores que han pogut accedir a la universitat. Aquest curs ha començat amb força: a València, els estudiants de 2n de Batxiller s’han organitzat d’una manera sense precedents recents, enfront de la incertesa de les revàlides, i els estudiants de l’IES Henry Matisse estan en lluita perquè no disposen dels materials ni instal·lacions necessàries per al seu aprenentatge. I és que als fills de treballadors ja ningú ens promet res, així que tot tenim per guanyar.

El 26 tenim jornada de lluita de la comunitat educativa en tot l’estat. Però no basta amb un dia: hem de, més que mai, omplir les aules d’estudiants organitzats, organitzar la resposta des de cada centre d’estudis, des de cada reivindicació, amb treball de base, i articular-la de tal manera que podem parar tot atac a l’educació pública, vinga des del Ministeri, des de la Generalitat o des de la direcció d’un centre d’estudis. Jo ja he pres part, estant organitzada al Front d’Estudiants i anant a la vaga i a les mobilitzacions. I tu, a què esperes per a lluitar per l’educació que ens mereixem?

Beatriz Romero