El #15M va materialitzar l’inici d’un nou cicle polític social. El renaixement de l’esperança de canvi després d’anys d’hegemonia neoliberal. Va ser com una dutxa d’aigua freda en el despertar de les consciències ciutadanes adormides durant anys. Al crit de “no som mercaderies en mans de polítics ni banquers”, el poble perdia la por i eixia al carrer per a recordar que no hi ha res perdut, que aqueix 1% “no ens representa” i per tant que “sí que es pot”.
Al contrari del que se sol pensar, el #15M no va nàixer per generació espontània, va existir una brou de cultiu, aqueixes condicions objectives i subjectives de les quals parlaven els clàssics. D’una banda les desastroses conseqüències d’una crisi provocada per l’avarícia especulativa, i per la qual milers de famílies senceres van ser colpejades i expulsades literalment del sistema productiu. Aquesta gran crisi ha arribat a ser civilitzatòria ja que va més enllà dels aspectes econòmics (crisi financera, de l’economia real, de deute,…) ja abasta aspectes globals com l’ecològic, el proveïment de recursos bàsic (crisi alimentària) , la guerra i la violència global. Ací en les nostres terres, la crisi es transforma en estafa quan ens venen que ens trauran suposadament d’aquesta, aplicant polítiques neoliberals, i per a açò eren necessàries les dues reformes laborals, la reforma de les pensions i el desmantellament del sector públic i les polítiques del control del dèficit i l’austeritat imposades per la Troica. Aquestes van ser algunes de les armes utilitzades per l’oligarquia del règim per a augmentar la seua “acumulació per despossessió”, procés pel qual béns públics i serveis anteriorment considerats com a drets van passar de nou a estar sotmesos a la lògica privada. El rescat a la banca, el menyspreu per la majoria social afectada per la crisi, la putrefacció d’un model que ha institucionalitzat la corrupció i la pirateria van ser condicions objectives detonants de la desafecció ciutadana. La maquinària de generar consens social del règim començava a fallar i per primera vegada es qüestionava l’innombrable: el sistema capitalista.
Però no oblidem les condicions subjectives, aqueixes que estan relacionades amb el nivell de consciència política i d’organització de la ciutadania i amb la disposició d’aquesta per a la lluita política. Hem de recordar per tant, Joventut Sense Futur, organització creada al febrer de 2011, que naix de la iniciativa de diferents col·lectius universitaris sensibilitzats amb la situació de precarietat que afecta la joventut i amb l’agreujament de la mateixa arran de les mesures mampreses pel Govern des del 2008, de diverses plataformes com les plataformes contra l’atur i la precarietat, No en el nostre nom, o la mateixa plataforma convocant, Democràcia Real Ja. Sense aquesta voluntat organitzativa prèvia, possiblement el Moviment Indignat no s’haguera produït.
Sintetitzant, el programa marc del moviment aprofundia en la posada en marxa d’una democràcia real, denunciant la casta política i les seues obsoletes institucions. Rebutjava les polítiques implementades per a eixir de la crisi i anunciava que el capitalisme havia entrat en una crisi de legitimitat, per la qual cosa calia iniciar la construcció d’un altre model profundament democràtic al servei de les persones. I tot açò es feia impregnat d’una praxi assembleària exemple d’autoorganització i en un procés pedagògic de grans dimensions. Podem concloure que el #15M ha sigut una escola pràctica de democràcia i gràcies a les acampades i a les assemblees populars, es podia reclamar que una altra forma de fer política era possible.
Prenent l’exemple de les revolucions democràtiques en els països àrabs i el cas d’Islàndia, no solament en la utilització de les xarxes socials per a coordinar i difondre les revoltes, sinó també com a models no violents d’aconseguir i aprofundir en la democràcia, el 15M i el moviment indignat va començar la seua marxa. En unes poques setmanes aquest vent d’esperança es va contagiar per tot Europa. De Madrid i Barcelona a Atenes i Turquia, després Nova York amb #OccupyWallStreet a Brasil i Mèxic, i finalment fins a Hong Kong, a tot arreu les places van ser ocupades per campaments i/o assemblees de somiadors i somiadores que aspiraven a construir una nova forma de democràcia directa i participativa.
Cinc anys més tard el moviment de les places ressorgeix de les seues cendres a França amb #NuitDebout. Des del 31 de març, els francesos ocupen la plaça de la República. La seua lluita, que és la nostra, va més enllà de la reforma laboral. #NuitDebout representa un nou impuls en la lluita mundial contra la dictadura de les finances, l’explotació de les persones i la destrucció del medi ambient. El llegat del #15M segueix intacte. El procés constituent està pendent. No podem limitar la democràcia als parlaments ni a les institucions. No hi ha democràcia si no subvertim les relacions d’explotació, si no democratitzem l’economia i convertim en comú la riquesa que generem com a classe treballadora. Necessitem tornar al carrer, necessitem activar la mobilització i la pressió social. Ara que els astres s’han conjugat una altra vegada, és el moment.
Signa: Toma la plaza Elda-Petrer / 15M Vinalopó Mitjà
