Es tracta d’un fragment de la nostra historiografia medieval repetit a bastament des que, en els anys del postfranquisme, es va reprendre la celebració del 9 d’octubre. El setembre de 1976 la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va proclamar aquesta data Diada Nacional del País Valencià, corroborada l’any 1977 pel Plenari de Parlamentaris del País Valencià, que va signar el Compromís Autonòmic del País Valencià i va convocar per a aquell 9 d’octubre la que seria la manifestació més multitudinària de la història recent de l’autogovern: 600.000 valencians recorregueren els carrers del Cap i Casal sota el lema Ara, Volem l’Estatut!
Aquella manifestació va transcórrer sota l’ombra funesta de l’assassinat de Miquel Grau, jove militant del Moviment Comunista del País Valencià, com a conseqüència de l’agressió que va patir el 6 d’octubre a la ciutat d’Alacant, mentre enganxava cartells de convocatòria de la manifestació. D’altra banda, el 9 d’octubre de 1977 també va ser l’inici de les desercions polítiques d’una bona part de l’esquerra valenciana pel que fa a les exigències d’autogovern.
La classe política hegemònica al País Valencià té una tendència endèmica a l’amnèsia selectiva i a la desmemòria. No endebades hem cregut necessari aquest exordi sobre els antecedents moderns de la Diada del 9 d’Octubre. Però, en els temps que corren, després de la llarga nit de l’assalt i el saqueig del País Valencià a mans del PP, amb diürnitat i traïdoria, és hora de vacunar-nos contra l’oblit que volen mantenir els cadells del règim del 78, a Madrid i a casa nostra.
¿Quan s’investigarà veritablement l’autoria dels atemptats perpetrats durant dècades pel terrorisme blaveroespanyolista a casa nostra, mentre les forces de seguretat de l’estat presumptament miraven (i miren) cap a un altre costat? ¿Quan es produirà el reconeixement oficial que mereix el Molt Honorable President del Consell Preautonòmic del País Valencià Josep Lluís Albinyana, injustament menystingut pel seu partit d’aleshores, el PSPV, i per les institucions valencianes d’ara mateix? ¿Quan es deixarà de proscriure el nom País Valencià, que entronca amb la tradició del valencianisme republicà i que es recull al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia? L’estratègia de l’oblit dels nous politòlegs del valencianisme passa per ignorar la identitat catalana amb què molts valencians ens identifiquem, en major o menor mesura. I, per a molts, una minoria significada, si es vol, aquest no és el camí.
Cal celebrar i aplaudir el canvi polític a la Generalitat i a la majoria d’ajuntaments que van comportar les eleccions de 2015. El Pacte del Botànic va portar una alenada d’aire fresc a la Generalitat i un motiu d’esperança per al País Valencià. Tanmateix, més d’un any després, el sectors valencianistes més compromesos amb l’autogovern i la sobirania del País Valencià observem amb una perplexitat que va convertint-se en irritació algunes decisions o indecisions que, en el millor dels casos, cal atribuir a la por a l’establishment espanyolista / anticatalanista de sempre i, en el pitjor, a la falta de valentia d’uns responsables polítics que pensen més en les poltrones de Madrid que en el futur econòmic, lingüístic, cultural i, en definitiva, polític del poble valencià.
Espoli lingüístic. No podem aplaudir un Decret de Plurilingüisme que deixa l’ensenyament del valencià en mans dels consells escolars. On ha quedat la reivindicació d’una “Escola pública, de qualitat i en valencià”? Es diu que no és “realista obligar a l’ensenyament en valencià”. Com que “obligar”? Una mica de valentia, cavallers! Es tracta de garantir els drets lingüístics de tots els infants, siga quina siga la seua llengua familiar. I els Programes d’Immersió Lingüística són els únics que garanteixen l’aprenentatge competent de la llengua pròpia. La resta és posar pedaços a les ferides. El Decret és un avanç? I tant! És suficient per garantir la normalitat lingüística? És clar que no! Igual com és clar que l’absència del requisit lingüístic per a l’accés a la funció pública deixa els valencianoparlants en una situació d’indefensió.
Espoli comunicatiu i cultural. La normalització lingüística al País Valencià requereix d’uns mitjans de comunicació públics i de qualitat en la llengua pròpia. En aquest sentit, és necessari bastir un espai comunicacional comú a tots els territoris de llengua catalana. Per això, no podem aplaudir una llei de reobertura de la Ràdio Televisió Valenciana que deixa de banda els drets laborals dels treballadors i que ha negat la participació del Comitè d’Empresa de RTVV. Així mateix, els valencianistes no entenem que, més d’un any després del canvi polític a la Generalitat Valenciana, la fossa en negre a la recepció de les emissions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’haja convertit en una mena de Fossa de les Marianes, que segella l’atemptat contra els mitjans en català al País Valencià, perpetrat per Camps i Rajoy, amb amenaces i coaccions emparades en una llei comunicacional imperial al servei del monolingüisme de Madrid.
Espoli econòmic. L’esforç fiscal, espoli fiscal, a què Madrid ens obliga als valencians constitueix una autèntica extracció colonial de recursos econòmics que lliga de mans la Generalitat Valenciana, sense possibilitat de continuar garantint el benestar dels valencians. Els diners que paguem a Espanya i que no retornen en forma d’inversions han revertit en una minva dels recursos dedicats a l’educació i a la sanitat públiques. D’altra banda, Madrid tampoc no dóna prioritat ni a l’anomenat Corredor Mediterrani, autèntic pulmó de l’economia valenciana, ni a la connexió d’alta velocitat amb Barcelona i amb Europa. També en aquest sentit, les mesures adoptades per la nova Generalitat són més aviat tèbies: no han anat més enllà de la mera reivindicació verbal, rebuda per Montoro amb el sarcasme de les amenaces de tancar l’EMT de la ciutat de València i amb la insolència d’obligar la Generalitat a pidolar uns diners que són nostres, que les valencianes i els valencians hem pagat per ofrenar noves glòries a Espanya.
Comptat i debatut, el canvi polític de veritat requereix actituds valentes que passen per proclamar que el País Valencià constitueix un subjecte polític sobirà que ha de poder decidir el seu futur polític en llibertat, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem. No és acceptable l’estratègia de difuminar i esborrar tota referència a qui som, per què som com som i per què se’ns maltracta lingüísticament, culturalment, econòmicament i, doncs, políticament
Hem començat amb una cita del Llibre del fets i acabem amb una altra cita ben repetida, ara de la Crònica de Ramon Muntaner, gironí establert al Regne de València a la fi del segle xiii: «Són vers cathalans et parlen de bell cathalanesch del món». E puix som verament catalans, som verament espoliats. Per ofrenar noves glòries, no a una màtria, sinó a una madrastra inclement i tirànica.
Executiva d’Esquerra Republicana – Camp de Morvedre i Plana Baixa
