Si algú ho dubta no té mes que recordar on anà a parar la famosa Economia Planificada del “Socialisme Científic”. I de l’acràcia més val no parlar. De totes maneres quan algú em ve proposant alguna experiència fora del capitalisme sempre li dic el mateix: que fassa l’experiment a petita escala i si demostra que funciona no tardarà en tenir seguidors a muntons. Un principi elemental que pareix que s’oblida a sovint és que per a repartir hi ha que haver, perquè hi haja algú ho deu de fer i per que algú ho fassa alguna cosa deurà de guanyar . A la festa del repartiment, repartiment de la butxaca dels altres, s’apunten tots els ganduls i descerebrats, i això no vol dir que tots ho siguen però sí que els primers abunden molt en aquest tipus de col·lectius col·lectivistes.
I els treballadors assalariats? Són el paries del capitalisme sense que els actuals sindicats ni els partits d’esquerres els hagen donat cap alternativa per elevar la seua condició socio-laboral. Al final les solucions dels esquerrans consisteixen en més impostos per a repartir més almoines que s’acaben en quan entren a governar altres formacions polítiques. Irònicament tant uns com els altres (dretes i esquerres) busquen el mateix: fer al ciutadà modest dependent de la classe política en l’ancianitat i la malaltia per mitjà de l’obligatori “Estat de Benestar” que no deixa de ser un espoli ( per obligatori) i una estafa piramidal per el seu funcionament que volatitza les aportacions presents deixant el beneficiari a expenses de les dubtoses aportacions de les generacions futures. I quant al treballador en actiu aquest resulta dependent en la seua supervivència de la classe empresarial que ja sabem com les gasta.
El pecat dels representants dels treballadors ( i d’ells mateixos) i les solucions que em pareixen possibles vindran en un altre escrit.
Altremes
