Ja fa temps que estic fart de la falta de solidaritat d’alguns que es diuen “del rotllo” i que quan els dius quin és el teu poble comencen a riure i et diuen allò de “castellanito”.
Si, llavors, la situació del País Valencià és lamentablement poc esperançadora per a la nostra llengua, no cal imaginar com de difícil és defensar-la quan ets la porta pel sud d’aquesta. És prou difícil viure en una situació de bilingüisme total, però ho és més encara quan la situació de la llengua al teu poble no és gens ni mica bilingüe, sinódiglòssica, ser frontera amb territori de parla castellana implica lluitar contra dos factors prou clars: la llengua castellana en si mateixa, dominant, que arriba al nostre poble per part de la gent que ve de fora i, per altra banda, la interrupció lingüística impulsada pel mateix autoodi dels pares, mares, iaies i iaios de la gent de la meua generació.
Són molts els jóvens del meu poble que parlen el castellà al carrer i que o bé els seus pares li han parlat en valencià però ells mai l’han emprat al carrer o li han contestat sempre en castellà, o bé els pares directament van començar a parlar-los en castellà.
Sí, és molt fàcil viure a pobles com Pego, Xixona, Alcoi, Montaverner, Agres, Xàtiva, o Morella, per posar-ne alguns exemples, i defensar una llengua, que encara és viva. Però jo convide a tots aquells que ens diuen “castellanitos” o que sempre repeteixen la frase “de les muntanyes cap a baix tot és Múrcia” a que vinguen al meu poble a defensar-la.
Sí, ja fa temps que n’estic fart de sentir sempre allò de “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, fart de sentir Països Catalans, de sentir Unitat de la Llengua, de tants i tants eslògans que queden molt bonics impresos a un paper o a la lletra d’una cançó, però que mai han servit de res.
Des que jo tinc ús de raó, per Guardamar només ens hem mogut els quatre gats (per dir-ho d’alguna manera) de sempre. Encara recorde una xarrada impulsada per ACPV al meu poble i l’anècdota de la finalització d’aquesta, en la qual ACPV criticava l’Associació Cultural La Gola (associació cultural que defensa la terra i la nostra llengua a Guardamar) per no haver-se donat a conéixer, i a la inversa La Gola criticava ACPV per no haver-se interessat mai per Guardamar.
Però sí que està viu el sentiment d’identitat en “les muntanyes cap a baix”. A Guardamar encara celebrem el Correllengua, les Trobades d’Escoles en Valencià, Sopars Estellés, tenim la línia en valencià, el SEPC va organitzar alguna que altra xarrada a l’I.E.S Les Dunes, no en tenim un sinó dos monuments a la llengua (un d’ells fa referència als quatre punts cardinals dels quals parlava abans), s’ha desenvolupat un Institut d’Estudis Guardamarencs que està fent un recull d’identitat, costums, terra i cultura, l’Associació La Gola hi va fer un altre recull de cançons i dits al disc “Ja plora la nyora”, l’Associació Cultural La Rata Sallarda (fa referència a un liró típic de la pineda de Guardamar) en va organitzar un concert per a la Gira al qual va tocar el grup barceloní Ràbia Positiva, el grup xixonenc Mugroman i el grup d’Ontinyent Atzukak, també va vindre el grup valencià 121Db, l’any passat en va portar al grup castallut El Diluvi, enguany un teatret de titelles a carrec del grup de teatre La Caja, i més enllà i per a la meua sorpresa, ara hi ha un grup d’adolescents de l’institut que s’està movent per la llengua; fa no més d’un mes hi van organitzar una concentració per la difunta RTVV a la plaça de l’Ajuntament. I de segur que em deixe un munt d’activitats més a la butxaca.
Per això n’estic fart. Fart de trobar-me gent insolidària. Jo ara també puc dir que per als catalans, “de Vinaròs cap a baix tot és Múrcia”, però jo no soc d’eixos, jo sí que crec en la Unitat de la Llengua, ara, això sí, si hem de recuperar València també hem de recuperar tot el País Valencià, i “de les muntanyes cap a baix” també n’estem necessitats.
Si, llavors, la situació del País Valencià és lamentablement poc esperançadora per a la nostra llengua, no cal imaginar com de difícil és defensar-la quan ets la porta pel sud d’aquesta. És prou difícil viure en una situació de bilingüisme total, però ho és més encara quan la situació de la llengua al teu poble no és gens ni mica bilingüe, sinódiglòssica, ser frontera amb territori de parla castellana implica lluitar contra dos factors prou clars: la llengua castellana en si mateixa, dominant, que arriba al nostre poble per part de la gent que ve de fora i, per altra banda, la interrupció lingüística impulsada pel mateix autoodi dels pares, mares, iaies i iaios de la gent de la meua generació.
Són molts els jóvens del meu poble que parlen el castellà al carrer i que o bé els seus pares li han parlat en valencià però ells mai l’han emprat al carrer o li han contestat sempre en castellà, o bé els pares directament van començar a parlar-los en castellà.
Sí, és molt fàcil viure a pobles com Pego, Xixona, Alcoi, Montaverner, Agres, Xàtiva, o Morella, per posar-ne alguns exemples, i defensar una llengua, que encara és viva. Però jo convide a tots aquells que ens diuen “castellanitos” o que sempre repeteixen la frase “de les muntanyes cap a baix tot és Múrcia” a que vinguen al meu poble a defensar-la.
Sí, ja fa temps que n’estic fart de sentir sempre allò de “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, fart de sentir Països Catalans, de sentir Unitat de la Llengua, de tants i tants eslògans que queden molt bonics impresos a un paper o a la lletra d’una cançó, però que mai han servit de res.
Des que jo tinc ús de raó, per Guardamar només ens hem mogut els quatre gats (per dir-ho d’alguna manera) de sempre. Encara recorde una xarrada impulsada per ACPV al meu poble i l’anècdota de la finalització d’aquesta, en la qual ACPV criticava l’Associació Cultural La Gola (associació cultural que defensa la terra i la nostra llengua a Guardamar) per no haver-se donat a conéixer, i a la inversa La Gola criticava ACPV per no haver-se interessat mai per Guardamar.
Però sí que està viu el sentiment d’identitat en “les muntanyes cap a baix”. A Guardamar encara celebrem el Correllengua, les Trobades d’Escoles en Valencià, Sopars Estellés, tenim la línia en valencià, el SEPC va organitzar alguna que altra xarrada a l’I.E.S Les Dunes, no en tenim un sinó dos monuments a la llengua (un d’ells fa referència als quatre punts cardinals dels quals parlava abans), s’ha desenvolupat un Institut d’Estudis Guardamarencs que està fent un recull d’identitat, costums, terra i cultura, l’Associació La Gola hi va fer un altre recull de cançons i dits al disc “Ja plora la nyora”, l’Associació Cultural La Rata Sallarda (fa referència a un liró típic de la pineda de Guardamar) en va organitzar un concert per a la Gira al qual va tocar el grup barceloní Ràbia Positiva, el grup xixonenc Mugroman i el grup d’Ontinyent Atzukak, també va vindre el grup valencià 121Db, l’any passat en va portar al grup castallut El Diluvi, enguany un teatret de titelles a carrec del grup de teatre La Caja, i més enllà i per a la meua sorpresa, ara hi ha un grup d’adolescents de l’institut que s’està movent per la llengua; fa no més d’un mes hi van organitzar una concentració per la difunta RTVV a la plaça de l’Ajuntament. I de segur que em deixe un munt d’activitats més a la butxaca.
Per això n’estic fart. Fart de trobar-me gent insolidària. Jo ara també puc dir que per als catalans, “de Vinaròs cap a baix tot és Múrcia”, però jo no soc d’eixos, jo sí que crec en la Unitat de la Llengua, ara, això sí, si hem de recuperar València també hem de recuperar tot el País Valencià, i “de les muntanyes cap a baix” també n’estem necessitats.
Pau Carmona González
