Del famós entre les nostres majors, “em fa mal el cap”, hem passat amb els temps a la citada expressió, que, d’alguna manera reflecteix (de manera grollera) el progrés, que les dones han aconseguit plasmar en societats majoritàriament dominades pel patriarcat (també en la comunicació verbal).
Però heus ací que a la meitat d’un canvi de rols, al començament del més difícil encara, que consistia a aconseguir que la correlació de forces canviara de manera inequívoca, per a la consecució d’una autèntica feminització en tots els àmbits de la vida, ens va arribar la crisi i, en aquest camp, també hem retrocedit en el temps, vés a saber fins a quina època de la història.
Ja hem vist que no tenen pudor, que no tenen vergonya a aplicar-nos les receptes més dures per a “rescatar-nos”, diuen, però sembla que manar-nos a casa, coartar la nostra llibertat i traure’ns, literalment, del mercat laboral, perquè, sota clau, deixem de reclamar el que és nostre, deixem d’intentar ser iguals a ells, és benvingut com una cosa “natural” o “passatgera”, la nostra manera de contribuir a millorar un sistema, que, sense nosaltres, estarà condemnat a ser injust per sempre. Toca ja dir prou, toca dir, “senten, açò s’ha acabat” i toca dir-ho ja, hui millor que demà, o passarem del ‘chichi i els farolillos’ al mal de cap i la submissió eterna.
Juan Manuel Segarra
