El dèficit pressupostari abunda en una situació de discriminació econòmica evident, agreujada per l’alegria malbaratadora i la corrupció omnipresent generada durant els molts anys de control polític institucional exercit pel Partit Popular a casa nostra. Malauradament, la discriminació de la societat valenciana s’estén a altres àmbits igualment preocupants, com ara el de la representació política, del qual vull ocupar-me amb cert deteniment.
L’article 68.1 de la Constitució Espanyola fixa en un mínim de 300 i un màxim de 400 els integrants del Congrés dels Diputats. Salomònicament, les eleccions generals de 1979 triaren 350 congressistes, xifra que s’ha mantingut invariada des d’aleshores, tot i que la població espanyola ha augmentat des dels 37.757.534 ciutadans al 1979, fins als 46.464.000 constatats a la fi del 2014. Això suposa que la població de l’Estat ha crescut més del 20% però es manté el mateix nombre de diputades i diputats, amb la conseqüència que la seua representativitat ha disminuït poderosament: al 1979, la mitjana estatal suposava que un diputat costava 107.878 vots, mentre que actualment ja en costa 132.754. Aquesta pèrdua de representativitat ha esta major, però, al cas valencià, on les xifres també ens porten per la via de la discriminació. Vegem-ne.
Al 1979, el PV tenia empadronades 3.553.982 persones i triava un total de 29 diputades i diputats, dels quals 5 ho eren per la circumscripció de Castelló, 9 per la d’Alacant i 15 per la de València. En acabar 2014, la població del País Valencià puja a 5.004.844 persones, que han de ser representades al Congrés per un total de 33 diputats, dels quals 5 corresponen a Castelló, 12 a Alacant i 16 a València. La conclusió és òbvia: mentre que la població valenciana ha augmentat un 30% en el període que ara contemple, en canvi la xifra de diputats corresponents sols s’ha incrementat el 13,80%, i això suposa que mentre que un diputat o diputada electe pel País Valencià representava al 1979, com a mitjana, a 122.551 persones, actualment ha de representar a 151.662, quan resulta que la mitjana espanyola està més baixa, exactament en un congressista per cada 132.754 ciutadanes i ciutadans. Si ens aplicaren eixa mitjana, els 33 diputats que ara enviem al Congrés haurien de augmentar fins quasi 38.
Estem, per tant, davant un clar dèficit democràtic que caldria compensar. Una bona solució podria consistir en reformar l’esmentat article 68 de la Constitució per tal de suprimir les províncies com a demarcacions electorals i substituir-les per les Comunitats Autònomes, amb la qual cosa el sistema no hauria de patir les conseqüències negatives de l’excessiva sobrerepresentació atorgada a entitats provincials poc poblades, la qual obeeix a la consideració d’interessos caciquils propis de l’estructura política decimonónica però incompatibles amb la societat actual. El problema està, com és ben sabut, en la dificultat d’obtenir el vot favorable de les tres cinquenes parts de Congrés i Senat per tal de, como preceptua el seu article 167, procedir a la modificació constitucional adient. Nogensmenys, un primer pas, més fàcil d’implementar, seria la reforma de la Llei Electoral per augmentar fins 400 el nombre de membres del Congrés, tot procurant que eixe increment es traduïra en l’eliminació de les desigualtats dalt esmentades,i aconseguir així una aproximació de totes les circumscripcions existents a la mitjana estatal de representativitat.
És l’hora de reivindicar, des de la consciencia de ser una societat discriminada i maltractada pel poder central en tots els aspectes, també en el del valor dels nostres vots. Estic convençut que, ben aviat, Compromís enviarà al Congrés una important representació de diputades i diputats que sabran aprofitar l’absència de majories absolutes i de ‘rodillos’parlamentaris per tal d’obtenir el que en justícia ens pertoca.
Enric Bataller Ruiz. Compromís.
