De la Florència del XVI a la València del XXI: Seguix maquiavel vigent?
A punt de constituir-se el nou govern valencià, a resultes de les eleccions del passat 24 de maig, em sembla pertinent refrescar algunes idees de la ciència política clàssica. No pretenc simplificar l’anàlisi política per tal de fer-la encaixar dins d’una visió força esquemàtica dels tràfecs del poder, la qual cosa, evidentment, no esgota el ventall de circumstàncies i atzars que poden produir-se. Crec útil, però, posar l’accent en alguns elements de la política que no poden obviar-se en l’actual conjuntura de canvi.
Maquiavel és una figura desconeguda per al gran públic, el qual té d’ell una visió pejorativa i l’associa injustament a la perversitat. Però és un referent inexcusable a l’hora d’analitzar les entranyes de la política. Al seu impagable llibret “El Príncep” sintetitza els factors que mouen els fils del poder, tot enquadrant-los en les coordenades de l’accés al poder i la permanència en ell, per una banda, i la fortuna i la virtut que s’hi posen de manifest. Al poder s’arriba per la virtut (entesa com a força militar, reclutada sàviament i exercida amb determinació) o per la fortuna (per transmissió hereditària o per falta de virtut del predecessor).
Una vegada arribat al poder, els interessos de les potències estrangeres, els dels nobles i els del poble son els tres elements que el príncep ha de saber mantindre en equilibri si vol conservar el seu lloc. Aquestes son les línies mestres sobre les quals Maquiavel ubica els detalls que conformen l’exercici quotidià del poder, amb un realisme descarnat i donant a entendre que magnanimitat i crueltat són les dues vessants, antagòniques però inseparables, de l’exercici de la política.
Al segle XXI les categories amb què ha d’analitzar -se la política, al País Valencià en concret i al món occidental per extensió, diferixen de les propostes que Maquiavel feia a Llorenç de Mèdici a la Florència del XVI: el poble té un pes molt més decisiu, la noblesa ha estat substituïda pels poders fàctics i les potències estrangeres han donat pas a estructures supranacionals diferents a les del passat. Però la virtut com a element fonamental en l’exercici públic, almenys des del meu punt de vista, reivindica la seua vigència malgrat el pas del temps. Crec que els darrers anys de govern del PP al País Valencià, i també a la resta de l’estat espanyol, han estat un recull de la falta de virtut. Així, la corrupció arrelada al nucli de les institucions, el govern d’esquenes als ciutadans i la ceguesa front al desgavell causat han provocat finalment el que Pablo Iglesias ha reiterat: les noves formacions polítiques no han crescut pel seu mèrit, sinó pels demèrits dels qui governaven.
A la Generalitat Valenciana accedix ara una associació de tres partits amb prou semblances en l’essencial, amb diferències que potser no passen de ser de matís, però amb trajectòries i ambicions prou diferents. Durant els dies passats han manifestat diferències de postura en la negociació del pacte que per moments semblaven irreconciliables, però que a mi m’han semblat una escenificació. Potser no els interessava donar la imatge de tracte fet des del principi i tots reclamen el mèrit d’haver arribat a l’acord final, però el que s’ha aconseguit fins ara, conformar el Consell, potser era la part fàcil.
Les dificultats començaran a partir d’ara, quan els acords específics hagen de portar-se a la realitat. Es trobaran amb una situació econòmica calamitosa, amb un govern central que segurament esgotarà els seus dies a la Moncloa posant totes les traves possibles a l’acció executiva de les institucions d’on el PP ha estat eradicat i amb un poble que reclama canvis profunds, visibles i ràpids. En aquestes circumstàncies, la primera prova de virtut política que haurem d’exigir al Consell és que actue segons el que ha proclamat a la premsa, és a dir, com un sol govern, no dos. Hi haurà segurament diferències de sensibilitat entre les diverses formacions que componen el pacte, però les tasques en la urgència de les quals hi ha consens són suficients perquè tinguen el trellat de centrar-se en elles, tot deixant altres qüestions més particulars per a millor ocasió. I tot s’haurà de fer amb molta intel·ligència.
Potser la diferència més gran entre els governs conservadors i els que busquen canviar de forma efectiva la realitat és que els primers compten amb la conformitat a priori dels poders fàctics, fonamentalment econòmics i financers, mentre que els segons han de desplegar tota la seua sagacitat per tal de vorejar la potentíssima reacció amb què inevitablement es trobaran. Els governs d’esquerres són d’entrada sospitosos de voler girar-ho tot cul per amunt sense mirar-ne el cost i de legislar contra el sentit comú, tot fent el llit a un ventall de tendències socials i culturals que amenacen amb els fonaments del nostre món occidental, amb les seues institucions inviolables i amb la seua cultura (eixa sí) secular. Per tant, cal esperar que l’oposició al nou govern siga total, sense quarter, sense normes, sense noblesa ni esportivitat, amb tota la sanya possible. Caldrà administrar els diners amb la saviesa necessària per demostrar al món financer que realment hi ha altres maneres de dur casa, diferents a la seua ortodòxia.
Hi ha nombrosos exemples de països, regions o municipis on ha estat possible sanejar els comptes sense ofegar la població (faula de la burreta del senyor rector: “ja veus, ara que s’ha ensenyat a passar sense menjar va i es mor”) i legislar amb la combinació de prudència i audàcia necessaris perquè les lleis que se’n deriven siguen un llegat útil per a moltes generacions i no paperassa condemnada a la derogació només canvie el cicle. No és poc el que els exigim, però només podran mantindre’s al poder si s’afanyen a fer una nova política sense desmai, i a més, semblant-ho, és a dir, fets, però també imatge.
A poc mediocre que siga la seua gestió, es diluiran com un terròs de sucre a la boca insaciable de la dreta rediviva, molt més capacitada per conservar el poder en la mediocritat.
Miquel Morera Llorca
A punt de constituir-se el nou govern valencià, a resultes de les eleccions del passat 24 de maig, em sembla pertinent refrescar algunes idees de la ciència política clàssica. No pretenc simplificar l’anàlisi política per tal de fer-la encaixar dins d’una visió força esquemàtica dels tràfecs del poder, la qual cosa, evidentment, no esgota el ventall de circumstàncies i atzars que poden produir-se. Crec útil, però, posar l’accent en alguns elements de la política que no poden obviar-se en l’actual conjuntura de canvi.
Maquiavel és una figura desconeguda per al gran públic, el qual té d’ell una visió pejorativa i l’associa injustament a la perversitat. Però és un referent inexcusable a l’hora d’analitzar les entranyes de la política. Al seu impagable llibret “El Príncep” sintetitza els factors que mouen els fils del poder, tot enquadrant-los en les coordenades de l’accés al poder i la permanència en ell, per una banda, i la fortuna i la virtut que s’hi posen de manifest. Al poder s’arriba per la virtut (entesa com a força militar, reclutada sàviament i exercida amb determinació) o per la fortuna (per transmissió hereditària o per falta de virtut del predecessor).
Una vegada arribat al poder, els interessos de les potències estrangeres, els dels nobles i els del poble son els tres elements que el príncep ha de saber mantindre en equilibri si vol conservar el seu lloc. Aquestes son les línies mestres sobre les quals Maquiavel ubica els detalls que conformen l’exercici quotidià del poder, amb un realisme descarnat i donant a entendre que magnanimitat i crueltat són les dues vessants, antagòniques però inseparables, de l’exercici de la política.
Al segle XXI les categories amb què ha d’analitzar -se la política, al País Valencià en concret i al món occidental per extensió, diferixen de les propostes que Maquiavel feia a Llorenç de Mèdici a la Florència del XVI: el poble té un pes molt més decisiu, la noblesa ha estat substituïda pels poders fàctics i les potències estrangeres han donat pas a estructures supranacionals diferents a les del passat. Però la virtut com a element fonamental en l’exercici públic, almenys des del meu punt de vista, reivindica la seua vigència malgrat el pas del temps. Crec que els darrers anys de govern del PP al País Valencià, i també a la resta de l’estat espanyol, han estat un recull de la falta de virtut. Així, la corrupció arrelada al nucli de les institucions, el govern d’esquenes als ciutadans i la ceguesa front al desgavell causat han provocat finalment el que Pablo Iglesias ha reiterat: les noves formacions polítiques no han crescut pel seu mèrit, sinó pels demèrits dels qui governaven.
A la Generalitat Valenciana accedix ara una associació de tres partits amb prou semblances en l’essencial, amb diferències que potser no passen de ser de matís, però amb trajectòries i ambicions prou diferents. Durant els dies passats han manifestat diferències de postura en la negociació del pacte que per moments semblaven irreconciliables, però que a mi m’han semblat una escenificació. Potser no els interessava donar la imatge de tracte fet des del principi i tots reclamen el mèrit d’haver arribat a l’acord final, però el que s’ha aconseguit fins ara, conformar el Consell, potser era la part fàcil.
Les dificultats començaran a partir d’ara, quan els acords específics hagen de portar-se a la realitat. Es trobaran amb una situació econòmica calamitosa, amb un govern central que segurament esgotarà els seus dies a la Moncloa posant totes les traves possibles a l’acció executiva de les institucions d’on el PP ha estat eradicat i amb un poble que reclama canvis profunds, visibles i ràpids. En aquestes circumstàncies, la primera prova de virtut política que haurem d’exigir al Consell és que actue segons el que ha proclamat a la premsa, és a dir, com un sol govern, no dos. Hi haurà segurament diferències de sensibilitat entre les diverses formacions que componen el pacte, però les tasques en la urgència de les quals hi ha consens són suficients perquè tinguen el trellat de centrar-se en elles, tot deixant altres qüestions més particulars per a millor ocasió. I tot s’haurà de fer amb molta intel·ligència.
Potser la diferència més gran entre els governs conservadors i els que busquen canviar de forma efectiva la realitat és que els primers compten amb la conformitat a priori dels poders fàctics, fonamentalment econòmics i financers, mentre que els segons han de desplegar tota la seua sagacitat per tal de vorejar la potentíssima reacció amb què inevitablement es trobaran. Els governs d’esquerres són d’entrada sospitosos de voler girar-ho tot cul per amunt sense mirar-ne el cost i de legislar contra el sentit comú, tot fent el llit a un ventall de tendències socials i culturals que amenacen amb els fonaments del nostre món occidental, amb les seues institucions inviolables i amb la seua cultura (eixa sí) secular. Per tant, cal esperar que l’oposició al nou govern siga total, sense quarter, sense normes, sense noblesa ni esportivitat, amb tota la sanya possible. Caldrà administrar els diners amb la saviesa necessària per demostrar al món financer que realment hi ha altres maneres de dur casa, diferents a la seua ortodòxia.
Hi ha nombrosos exemples de països, regions o municipis on ha estat possible sanejar els comptes sense ofegar la població (faula de la burreta del senyor rector: “ja veus, ara que s’ha ensenyat a passar sense menjar va i es mor”) i legislar amb la combinació de prudència i audàcia necessaris perquè les lleis que se’n deriven siguen un llegat útil per a moltes generacions i no paperassa condemnada a la derogació només canvie el cicle. No és poc el que els exigim, però només podran mantindre’s al poder si s’afanyen a fer una nova política sense desmai, i a més, semblant-ho, és a dir, fets, però també imatge.
A poc mediocre que siga la seua gestió, es diluiran com un terròs de sucre a la boca insaciable de la dreta rediviva, molt més capacitada per conservar el poder en la mediocritat.
Miquel Morera Llorca
