Convé no oblidar aquesta cara quasi oculta de la història. I convé recordar-la en un present farcit de problemes per al conjunt de les valencianes i els valencians, però molt especialment per a eixa immensa majoria que li està tocant pagar la factura del festí que van gaudir uns quants privilegiats.
Col·lectivament, perquè ens enfrontem a un gravíssim problema de finançament. No cal fer-se nacionalista per a adonar-se’n de l’evidència de la discriminació fiscal de la ciutadania valenciana. Els successius models de finançament autonòmic ens han tractat com la ventafocs ibèrica i ens han llegat un Deute Històric (sí, en majúscules) que anava no fa massa pels 16.000 milions d’euros i que no deixa de créixer. Paguem més del que rebem, encara que ens trobem dins el grup dels territoris més pobres. No és que el sistema siga injust amb nosaltres (que ho és), és que és injust per definició. Ens cal més autogovern? És obvi, no? Potser convinga que, si més no de tant en tant, ens mirem en l’espill dels nostres germans del nord.
I, sí, tothom pateix les mancances que provoca l’escarransit finançament, però no tothom les pateix de la mateixa manera. Per començar, perquè tot i que és cert que entre les mancances s’hi troba alguna infraestructura important (i això perjudica l’economia i suposa un llast per al compte de resultats de moltes petites i mitjanes empreses, que són, d’altra banda, un tret bàsic del país), és més cert encara que és la despesa social la més afectada. La nostra sanitat està castigada triplement per les retallades sanitàries globals, les derivades del finançament dolent específic i la malbaratadora aposta per la privatització (el ‘model Alzira’ i tot el que li penja). L’educació valenciana està mal finançada dins un estat, l’espanyol, que exhibeix una de les pitjors ràtios de despesa per habitant d’Europa. I quan arribem a la despesa més específicament social, particularment la derivada de l’anomenada Llei de Dependència, sols ens queda esgarrar-nos a plorar (alguna sap en què consisteixen al nostre país aquestes ajudes?).
Ja poden esforçar-se els nous inquilins del Palau de la Generalitat. Més enllà d’algunes mesures molt encomiables que, malauradament, no passen de ser aigua en cistella, ho tenen ben magre per molt que s’hi apliquen. Com en la història fundacional del segle XIII, ara també hi ha uns clars perdedors. No són, per descomptat, aquells que es passejaven en ferraris descapotables recorrent circuits impossibles i insostenibles, ni els que comptaven (mil, dos mil, tres mil,…, dotze mil,… dos milions) bitllets amagats a un cotxe. Encara que alguns hauran de lluir ‘palmito’ per uns quants jutjats…, que les quiten lo bailao! Ni ells, ni els que els ho han consentit per activa o per passiva, ni els que s’han beneficiat obertament de les seues polítiques pagaran mai prou pel mal que han fet i els diners que han desaparegut en butxaques profundes.
No, els perdedors d’ara són les aturades de llarga durada que no tenen perspectives de trobar ja cap treball, les persones dependents i les seues famílies que ja no esperen cap tipus d’ajuda, les joves que han de marxar a Europa com els seus avis si volen somniar un futur digne, les persones jubilades que cobren pensions misèrrimes, les dones maltractades pel masclisme, els i les treballadores que han de fer molta més feina per molt menys jornal… I la llista pot fer-se molt més llarga. Aquest és el panorama que ‘celebrem’ enguany, en aquest nou 9 d’octubre de 2016, enmig d’un món trasbalsat per la fam, les guerres injustes, l’odi, la xenofòbia…
Hi ha motius de sobra perquè aquest 9 d’octubre siga, més que mai, un dia de reivindicació i de lluita.
(I la cultura? I les promeses sobre Canal 9? Ah, sí! La cultura! La cultura bé, gràcies).
Lluís Torró Gil, CPN d’Esquerra Unida del País Valencià
