Construint País Valencià

Imagineu-vos un partit polític entre els principis fundacionals del qual hi haguera la defensa dels drets de les dones i la lluita contra tota forma d’opressió patriarcal, però on les dones que hi participaren renunciaren a reivindicar aquests drets. O imagineu-vos un partit polític amb un clar compromís en defensa de les persones LGTB on, tanmateix, les persones homosexuals que s’hi implicaren acceptaren sense protestar els prejudicis homofòbics. Doncs això és el que passa amb molts companys valencians que participen del projecte de PODEM. Persones que bramen contra el centralisme jeràrquic de Pablo Iglesias i el seu equip, però que després són incapaces de traduir políticament aquest anticentralisme amb la reivindicació d’un PODEM no solament valencià, sinó també valencianista: és a dir, un PODEM que prenga el País Valencià com el seu centre de pertinença política. Sí, és cert que PODEMOS és un projecte d’àmbit espanyol i nascut a Madrid, però també ho és que tant al seu manifest fundacional, Moure fitxa[1], com al seu programa electoral per a les eleccions europees[2], hi ha una clara defensa del dret a decidir dels pobles (inclús al manifest hi ha una referència explícita de suport a la consulta sobiranista catalana).

Doncs bé, les persones que participem a l’equip Construint País per presentar els documents que regiran el futur de PODEM al País Valencià[3], pensem que els valencians hem de fer nostre aquest dret a decidir dels pobles, tot revoltant-nos, en conseqüència, contra la mentalitat sucursalista. Però per desfer-nos d’aquesta forma de servitud voluntària, com diria La Boétie, que representa el regionalisme espanyolista, cal fer primer, com déiem en la nostra declaració, una anàlisi històrica rigorosa que ens ajude a entendre com hem arribat a la situació on ens trobem. A aquest objectiu es dedica la primera part de la nostra proposta de document polític[4]. En aquest sentit, la nostra idea central és molt clara: que la història contemporània del País Valencià és la història d’un territori sense personalitat política pròpia, nacionalment indiferenciat de la resta de regions espanyoles (atorgant ací al concepte de nacionalitat un significat polític, referit a una voluntat col·lectiva d’autoafirmar-se, i no merament cultural).

Així, la Renaixença valenciana, a diferencia de la del Principat, va ser un fenomen merament literari. Tot i això, d’alguna manera posà la llavor d’un valencianisme polític que va tindre la seua màxima expressió als anys de la II República, on els valencians estiguérem a punt de convertir-nos en la quarta nacionalitat, gràcies a un estatut d’autonomia l’aprovació del qual quedà estroncada per l’alçament feixista del 36. La Guerra Civil i la posterior repressió franquista durant la dictadura suposà la repressió no només democràtica i social, sinó també nacional, del País Valencià. Tot i això, la flama del valencianisme no morí del tot, i va agafar una esperançadora empenta als anys 60 i 70, de la mà d’intel·lectuals indefugibles com Joan Fuster. Però durant la Transició, la intransigència de la dreta de sempre juntament les renúncies de bona part de l’esquerra en quant a adoptar una postura realment rupturista amb el franquisme, desembocaren en l’aprovació d’un estatut de segona categoria per els valencians (per la via de l’article 143), i en la derrota política, social i cultural de l’esquerra, del valencianisme i dels valors democràtics i de la Il·lustració: aquest va ser el resultat de la Batalla de València. Una “batalla” on allò que realment estava en joc no eren els noms ni les banderes, sinó allò que subjeia a aquestes: un determinat projecte de País.

Però amb unes regles de joc imposades per una dreta provinent del franquisme, i acceptades per una esquerra cada vegada més dòcil (la representada pel PSPV-PSOE), el terreny estava abonat per a la llarga hegemonia del PP. Una hegemonia que ens ha deixat un País Valencià desarticulat, on la crisi econòmica ha causat més estralls que a la mitjana de l’Estat a causa d’un finançament injust i de la manca d’inversions estatals, i on els contravalors socials imperants han sigut la concepció de la política com activitat per enriquir-se, el caciquisme servil, la incultura, l’autoodi i la impunitat. Les persones que integrem l’equip Construint País, activistes valencians de PODEM, pensem que és el moment de dir prou a tot açò. Però per tal que el partit liderat per Pablo Iglesias siga un instrument vertaderament útil per l’alliberament del País Valencià, hem d’afrontar de cara el tema de la plurinacionalitat de l’Estat, i el poble valencià ha de fer valdre el seu dret a decidir en tant que col·lectivitat diferenciada. Si els valencians participants en PODEM no prenen consciència d’aquestes coses, s’hauran quedat a mitjan camí en la seua crítica al Règim del 78, i potser caldrà cercar nous instruments d’alliberament democràtic, social i també nacional.

Enric Gil Muñoz
Activista de Podem PV (de l’equip Construint País) i membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV.