Compromís-Podemos passa a la pantalla següent, per Lluís Escartí

El somiat “sorpasso” ja està ací, i ara què? Compromís-Podemos s’ha berenat el PSPV-PSOE en el seu terreny, les eleccions estatals, on fins ara s’imposava el vot útil i el bipartidisme. Amb un 25% dels sufragis i cinc punts més que els socialistes, la coalició es presenta com a l’alternativa valenciana al PP, al centralisme i a l’immobilisme. Un resultat històric que demostra que l’aliança ha sumat, que el color taronja i morat són complementaris (com va dir Ribó en la Fonteta) i que ambdues formacions poden tenir un gran futur juntes i consolidar la seua hegemonia entre les forces de progrés en les pròximes autonòmiques… o en unes eleccions anticipades!, que podrien accentuar la desfeta socialista. Un gran futur perquè són les opcions preferides entre els joves, han conquerit ja les grans i mitjanes ciutats i avancen cap a l’interior i el sud del país, la terra hostil per a Compromís on Podemos podria esdevenir la clau que obri tots els panys. La coalició també aconsegueix, si no passa res estrany i a l’espera de la configuració de la Mesa del Congrés, l’esperat grup propi al Congrés.

No obstant això, Compromís es troba en un punt d’inflexió, en el pròxim congrés haurà de decidir què vol ser i quina relació vol mantenir amb Podemos a curt i mitjan termini: si prefereix allunyar-se dels seus socis a Madrid i aspirar a revalidar per lliure els resultats autonòmics d’ací a quatre anys o repetir aquesta aliança i plantejar-se objectius més ambiciosos i impensables fa poc de temps.

A nivell de l’Estat, els de Pablo Iglesias, a banda de les reivindicacions socials, han declarat que aposten per la plurinacionalitat i el dret a decidir, per un nou model que ha convençut bona part dels independentistes bascos i catalans (vegeu si no els resultats de Bildu) i que podria satisfer també algunes de les aspiracions valencianistes. Una bona ocasió perquè els valencians intenten pujar a un tren de canvi, que tindrà l’oposició frontal de PP, Ciudadanos i PSOE.

D’altra banda, a nivell autonòmic, ningú no dubta que una coalició com És el moment podria guanyar la Presidència d’ací a quatre anys, un somni per a la coalició taronja. Però tampoc no hem d’oblidar que, ara per ara, l’estabilitat del Govern valencià depén de Podemos, a l’espera de si finalment decideix formar-ne part.

Per tot això, ambdues formacions es necessiten mútuament i tenen molt a guanyar si van de la mà, un pacte win-win. Per contra, una fragmentació de la coalició Compromís podria conduir a una nova travessia en el desert; només cal comprovar els resultats d’Ara País Valèncià o els d’EUPV. És temps de confluències, és temps d’hegemonia. Sobretot, si es vol derrotar el monstre de la pantalla final: el PP.

Lluís Escartí