Bé, jo que no sóc ni “pata negra” ni un humil pernil curat dins de Compromís (ni de cap altre lloc), però he apostat per tal que el projecte no s’enfonse ara que ha arribat a la Generalitat. Crec que s’ha de dir clarament que hi ha un perill al si de l’organització que pot propiciar aquest enfonsament. I no és altre que la sobre representació dels “estaments” per a la presa de decisions.
No fa massa temps, vaig escoltar (la persona que, per a mi, hauria de ser la propera presidenta de la Generalitat) la Mònica Oltra dient a una televisió, crec que a La Sexta, que la grandesa de Compromís radica en gran mesura en la capacitat d’arribar a consensos i no tant en la possibilitat d’aplicar decisions basant-se en majories (ja em perdonaran no recordar les paraules literals).
No seré jo, però, qui estiga en desacord amb la necessitat de consensuar, em sembla un exercici que demostra un grau avançat de democràcia, això si, sempre que es complisca la condició necessària (però no suficient) d’horitzontalitat entre iguals.
Si s’ha de consensuar, no calen amenaces de trencar la baralleta si en una organització de 10.000 participants, el 10% no està d’acord amb el 90% restant. Cal posat unes regles que garantisquen que la democràcia no està en mans d’estaments, ja que, aleshores, parlaríem d’aristocràcia o en el “millor” dels casos, de partitocràcia.
Abans de militar en el Bloc, vaig tindre una conversa amb una molt bona persona que ara té unes molt males responsabilitats de govern. Li deia que m’agradava la idea d’un Compromís establert com a partit, superant la fase de coalició i també la de desconfiança que (vulguem o no) suposa no compartir el marc teoricopràctic d’una militància. I és que una UTE (unió temporal d’empreses) té les potes més curtes que una empresa on l’organització, la filosofia i els projectes estan meridianament clars i compartits (si no, no).
Si la política “és la ciència i art de governar l’Estat, d’organitzar i d’administrar les societats” i l’objectiu del bon govern és el d’aconseguir harmonia i pau entre els governats. No faré un exercici de demagògia parlant del relativisme polític. No crec en ell, sempre que la qüestió no siga la de raonar sobre filosofia política (que no ho és).
No hem de ser tan il·lusos de creure que podem reinventar la democràcia dient que ara ja no consisteix a debatre, argumentar, intentar convèncer i finalment posar sempre la capacitat decisòria en mans del que la majoria de l’assemblea trie.
I tinc clares totes les excepcions a la regla, partint (posaré un exemple) d’una que ens agafa ben propera: és clar que no es pot interpel·lar a la majoria per a fer valdre el dret d’un poble a parlar la seua llengua, de la mateixa manera que no s’ha de preguntar a la majoria per retallar el dret a la igualtat entre les persones. Perquè això forma part, com he dit abans, de la filosofia política. I el que li està passant a Compromís és més senzill: falta democràcia, de la normaleta, de la d’anar per casa i la garantia que, després de debatre, no vindrà un estament privilegiat a imposar el seu interés.
No vull aprofundir massa en un tema que, de ben segur, serà damunt de la taula de diàleg de les forces que formem Compromís. Si més no, aquest no és el fòrum de discussió sinó de difusió, però crec que és important insistir en la necessitat de tornar la política a la societat i això sols es pot aconseguir si es dóna la veu i la capacitat decisòria als individus i no als estaments.
Salut i república valenciana!
Joan-Miquel Tomàs i Tomàs
