“La Centralitat del País Valencià”, l’anomena. Precisament és al títol, La Centralitat” on trobe una errada de concepte que fa uns dies comentava a un altra conveí d’Almàssera, José Lladró a qui li he escrit tot comentant-li un excel·lent llibre que dissortadament ha tingut una tirada curta, no venal, i repartida selectivament, per la qual cosa li he expressat el meu agraïment per la seua gentilesa de lliurar-me’l amb una dedicatória. He de dir, que és una veritable llàstima la no difussió d’un llibre “Del milagro al despropòsito: Quítate tu que me pongo yo” que dissortadament quedarà sols per als estudiosos del fenòmen “Lladró” que hi tinguen accés: potser el projecte industriali empresarial més reeixit i exitós del passat segle XX pel que fa al País Valencià, un projecte de projecció internacional parit i gestionat des de l’Horta de València, ara en hores baixes, però que al seu moment va donar treball a 2000 persones pel cap baix… tot açò vist amb els ulls d’ara fa pensar.
Al meu escrit sobre el llibre li deia:
«En valencià no existeix el “centre de les coses” tal com l’entenen els castellans —això m’ho ensenyaren al Rat Penat als anys 60 quan aquella vella societat era séria i conseqüent, i jo, era un jove interessat en aprendre la llengua del meu país, tan digna com la que més, i tots em deien que això del valencià era una equivocació que no em portaria a cap lloc i endemés em podria causar problemes —com així fou—, el que tenia que fer era estudiar anglés o francés i deixar-me de quimeres sentimentals. Això ja depén de la consciència de cadascú i vosté entendrà perfectament la meua actitud d’aleshores i de tota la meua vida. I mai m’he penedit, això ha configurat la meua personalitat i la meua honra.
Com li deia, en valencià no existeix el “centre”, en valencià les coses tenen un mig i dos vores i vosté ha intentat buscar-lo però… no existeix, ha intentat “medir-lo”i no ha trobat la mesura, i li diré perquè, vosté ha escrit el llibre apassionadament, “amb el fetge” —per entendre’ns— i això l’ha portat a una vora, la seua, equivocada o no —això ho jutjaran els lectors— però tan digna i respectable com puga ser l’altra i qui no entén això, és que no està capacitat per entendre res més enllà d’un pam del seu nas.
A “La Centralitat del País Valencià” Antoni Infante en la seua busca de “Centralitat” parla entre altres coses de trobar un lema que ens identifique i ens aglutine i en cita diversos a través de la història:
“Cap tributació sense representació” va ser el lema de revolució nord-americana. “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” va ser el crit del sans culottes, que van fer la revolució francesa. “Terra i llibertat” cridaven a Mèxic darrere d’Emiliano Zapata, Pancho Villa i Madero. “Pau, Pa i Terra” i “Tot el poder als soviets”, era els lemes que van unir milions de persones en la revolució soviètica. “El poder naix del fusell” va ser la gran consigna del Partit Comunista Xines. “Pàtria o mort” s’escolta per tota Cuba a cada atac del imperialisme.
Darrere de cada lema hi ha/havia un programa, unes organitzacions, una tàctica i estratègia, però sobre tot estava l’imaginari col·lectiu que sintetitzava cada lema. No és objectiu d’aquest article d’entrar a valorar com han evolucionat cadascuna d’aquestes grans gestes de la humanitat treballadora en l’historia del seus respectius països, sinó de valorar que paral·lelament a les preocupacions quotidianes i a les visions individuals o grupals sempre parcials, els grans episodis de masses requereixen uns mínims comuns que puguen ser compartits per molta i molta gent.
I quin serà el lema que farem servir al País Valencià?…
Ací amb el meu atreviment de sempre en propose un, que endemés és un preguntat bàsic: El teu país… Qui l’ha de fer?
No és un lema nou. L’any 1982 va nàixer la Unitat del Poble Valencià, una coalició formada per el PNPV i l’AEPV, prèviament, antics militants del PSPV vam ser convidats per Francesc de Paula Burguera, antic amic i company valencianista, a integrar-nos al PNPV, així com d’altres ho feren a AEPV per a facilitar des de dins la creació de l’esmentada coalició. Personalment vaig entrar al PNPV, i em vaig incorporar a la seua executiva, concretament a comunicació i propaganda o alguna cosa semblant, però això és una altra història, el fet fou que m’encarregaren gestionar un cartell i un lema… i com tantes vegades en la vida, m’ho vaig discutir amb el Joan Dolç que en feu un ben especial tot rememorant-ne un de la guerra civil on un soldat ferit preguntava assenyalant amb el dit a l’observador: I tu ? Que has fet per la Victòria?
El lema, el preguntat, continua essent ben vàlid… O no?
Rafa Arnal per a la Veu del País Valencià.
Des de la Calderona i baixant
