Hui tots escriuen sobre Catalunya, uns per a justificar i donar raons a la consulta, uns altres per a desprestigiar els nacionalistes, que si són minoria, que si els han llavat el cervell, etc. I una i altra vegada els periodistes i opinadors repeteixen les mateixes raons en bucle infinit, un mantra que s’escolta des de fa mesos, anys, que tots ja sabem però que ara diuen mes fort mes alt, com si així tingueren mes i noves raons; és l’esperit de qui passa de les espentes a les garrotades, i em sembla ben bé que el final d’eixa dialèctica ja el tenen decidit des de molt abans.
Sabeu que, ací, hi haurà violència. Parlem clar ja, paraula tabú, tots els opinadors parlen del diàleg absent i es tiren les culpes, fan diagnosi… però tots defugen obertament el fet de la violència, un final tan lluny i obscur que no cal ni nombrar-lo, com si en una interpretació màgica la no-invocació impedira la seua aparició.
I hi haurà violència perquè és necessària. No m’entengeu mal amics i CNI. No faig apologia sinó que constate un fet, que es un resultat lògic i potser l’únic possible, perquè sospite que, subconscientment, ja està programat per ambdues parts.
Vegeu, d’una banda està la dreta espanyola, que té una idea clara i forta d’Espanya, d’arrel castellana i que identifica la fortalesa amb cert sentit d’autoritat. És a dir, una idea que cal salvaguardar el país. Es poden permetre les llengües, autonomies, etc. però si cal, es pot pegar una punyada en la taula i posar ordre. És a dir, té un sentit paternoautoritari. I té molt present eixe sentit de ‘posar ordre’, d’usar la força si cal. El discurs d’eixa idea porta a l’ús de la violència, a la fi de qualsevol conflicte. És a dir, psicològicament s’identifica l’ús de la força com a final necessari per a la resolució d’un problema si aquest augmenta d’intensitat. Com més intensitat, més necessària és la solució, que es troba a la fi de la línia de mesures. A l’ideari dels estats-nació, la territorialitat és l’extrem. Moltíssima gent a la dreta demana l’ús de la força i els governants es veuen espentats més al que demanen els seus votants que al que no demanen com, per exemple, federalisme, asimetria, bilateralitat…, això la dreta no ho farà mai (ni acceptarà d’altres). Per això, la carta de la violència és mes propera del que penseu, perquè la seua baralla ja està quasi esgotada. La carta necessària.
D’altra banda, el nacionalisme català també necessita la violència. No la vol, per suposat, però la necessita per a poder arrodonir la seua profecia autocomplida. És a dir, Espanya és un país autoritari i volem fugir d’ell, i, per a poder fugir, necessitem provocar i provar el seu autoritarisme. El cert és que necessita la foto desesperadament, perquè a l’exterior sospiten, siga o no, que van un poc de farol, que han exagerat les coses i que Espanya no és tan mala. A veure, jo sí que crec que és de pena, però hi ha països molt pitjors que també fan eleccions (Rússia, Hongria, Mèxic…); diguem que, al rànquing de les democràcies menys demòcrates, Espanya no destaca, no crida l’atenció, és una democràcia tolerable. Els països del nord ens miren amb condescendència; al cap i a la fi, som mediterranis. I, per això, no fan massa cas als catalans. I, per això, els independentistes necessiten que hi haja violència encara que potser no siguen conscients que la volen. Però, si arriba el moment, provocaran o deixaran fer; tant s’hi val.
Per últim, un apunt històric. La gran majoria de processos d’independència han sigut violents, amb guerra pel mig, com ara Iugoslavia. Alguns pocs han sigut pactats i pacífics, com Txecoslovàquia i pocs més. I, excepcionalment, han sigut pacífics però no pactats, com ara les repúbliques bàltiques, el gran referent. Eixa última opció és l’excepció i va ser possible perquè la part gran (Rússia) estava en un procés de feblesa i d’inestabilitat extrem i no podia jugar-se-la a una guerra interna o a un enfrontament amb occident. Van tindre sort, hui Rússia no només no solta, sinó que pot anexionar-se Crimea sense conseqüències. I Espanya està a una situació de fortalesa extraordinària, dins de la UE, ben reconeguda a Occident i amb una democràcia que fora creuen bona. Vull dir, si utilitza la força li pegaran alguna palmadeta a la esquena i poc mes; serà perdonada. Per diverses raons: hi ha mes països amb perill d’escissions i volen un ‘exemple’ perquè estiguin quiets; té bona imatge exterior, i, a mes, el parlament de la UE està dominat per conservadors; poques aventures.
Personalment crec que a l’independentisme li han pogut les presses i no és bon moment perquè ni el context ni la conjuntura els seran favorables; ho tindran molt dur. I no hi haurà una ‘revolució democràtica i pacifica’ perquè ni Espanya ho és tant, ni Europa tampoc. I això ens aboca a la fi del camí.
L’última carta, la que tots aquests maleits han forçat sortirà perquè hi és, igual que un botó està perquè el premen. I sortirà perquè es extraordinàriament útil políticament per a ambdues parts. Uns, perquè cal salvar la pàtria i l’Estat com a entitat suprapersonal està per a això, sense cap límit. De fet, es té molt clar que els polítics poden canviar, però l’Estat es queda i pot utilitzar la força si vol perquè és una de les seues funcions i com a ens no té conseqüències. I té un instrument majúscul que, en realitat, només serveix per a això, que és l’exèrcit expectant. I, des de Catalunya, s’espera aquesta agressió perquè justifica, perquè els precedents sempre han acabat igual, perquè dóna suport exteriorment i perquè es l’única espenta amb la força possible per a traure-los d’Espanya i convèncer tant fora com dins. En aquest joc, la imatge i el relat ho són tot, i amb les idees en estat d’empat, la violència està molt prop de ser l’única cosa que pot moure-les cap a una banda o l’altra.
De fet, la població i el seu probable patiment seran els últims actors. Jo diria, simplement, el públic esguitat i colateral d’aquesta escena enllestida per a un bé superior. Cap a ahí anem, tingueu-ho ben clar.
