És un fet constatat que moltes de les llengües que hi ha al nostre voltant estan sofrint un empobriment en l’ús habitual que en fan els respectius parlants. Les causes comunes que afavoreixen l’esmentada situació són diverses però podem destacar-ne algunes que són evidents, com ara la pèrdua o finalització de diferents activitats humanes, ja que amb la desaparició de l’activitat desapareix la necessitat de designar-la i de designar el seu context. D’altra banda hi ha l’empobriment de les relacions de les persones amb el seu entorn i conseqüentment hi ha un empobriment del llenguatge concret que el designa. Per exemple, com els llidoners, les carrasques, els àlbers i els xops són desconeguts per molta gent, solen designar-se tots amb el genèric “arbres”. El mateix ocorre amb la cadernera, el teuladí o l’oroneta, que per a molts xiquets i gran són simplement “pardalets”.
Hi ha també la cultura de les xarxes socials que contribueix a l’empobriment lingüístic perquè requereix d’una enorme economia i uniformitat del llenguatge, per la qual cosa s’utilitzen abreviatures, símbols, etc.
Si aquests factors empobridors afecten negativament moltes llengües, pel que fa a la llengua catalana i en concret al valencià, resulten més entrebancadors encara, atesa la situació de llengua minoritzada que patim amb el contacte permanent amb el castellà que és la llengua dominant. I entre les conseqüències psicosocials i de conflicte lingüístic que ha produït aquesta situació, com ara l’autoodi de determinats sectors valencians o el procés de substitució lingüística, hi ha la de l’ús castellanitzat del valencià que en determinades zones s’està instal·lant no només entre els nous parlants sinó també entre els valencianoparlants originaris.
La castellanització en l’ús del valencià va més enllà d’unes simples interferències lingüístiques i afecta tant el lèxic i la fonètica com la morfosintaxi. És a dir, es diuen paraules en castellà o castellanitzades, es pronuncia amb fonètica castellana i es construeixen frases utilitzant calcs morfosintàctics del castellà. I és preocupant perquè tant la desaparició de sons propis de la fesomia del valencià, com la castellanització en la construcció de les frases, afecten l’estructura i singularització de la nostra llengua. Podríem dir que la despullen de la seua personalitat.
Alguns aspectes de l’esmentada castellanització vénen de fa temps com ara les perífrasis “tinc que fer” i “dec de fer” en lloc de “he de fer”. Però hi ha fenòmens que són relativament nous. A tall d’exemple citaré algunes formes molt presents actualment en la parla de determinats sectors joves i no tan joves, com ara:
“S’ha anat”, “es va anar” i “m’he anat en lloc de “Se n’ha anat”, “se’n va anar” i “me n’he anat” (es perd el pronom adverbial en en la forma lexicalitzada) O: “Juga molts partits però no guanya cap” en compte de “no en guanya cap” O “Tens diners? Sí que tinc però no et vull donar” per “sí que en tinc però no te’n vull donar” (es perd en en la seua funció de complement directe).
També el pronom adverbial hi, en les seues formes lexicalitzades és obviat de vegades. Així hi ha qui en compte de dir “hi havia una vegada”, diu “havia una vegada” o en lloc de dir “ell no s’hi veu, jo no m’hi veig” , expressa “ell no es veu, jo no em veig”.
Pel que fa a altres pronoms febles, les incongruències són notables. Com ara: “Lo tens? ja lo tinc” per “Ho tens? ja ho tinc”. O “s’ho diu” o “se lo diu” per “li ho diu”. També hi ha l’ús de “dis-s’ho” en compte de “dis-li-ho. Així com “donar-se-la”, per “donar-li-la”. I “li desperta” per “el desperta”
Podria posar molts altres exemples com ara l’ús de la preposició castellana “con”: (“anava con son pare”) Tots aquests exemples i molts més que es poden afegir són referits a expressions habituals que els parlants valencians sempre havien utilitzat de manera genuïna però que des de fa un temps, i cada dia més, alguns sectors les usen de manera castellanitzada.
És per tot açò que considere absolutament necessari que s’establisquen sinergies entre totes les entitats que tenen responsabilitats pel que fa a l’estudi, l’ensenyament i ús del valencià. Perquè calen treballs que detecten totes les interferències i els usos castellanitzats que s’han generalitzat. Cal identificar-los exemplificar-los i proposar solucions sociolingüístiques i didàctiques variades i efectives. En aquest sentit és important no fer un ensenyament del valencià “gramaticalista” i basat primordialment en la llengua escrita i en exercicis escrits sinó que cal afavorir molt més la pràctica de la llengua oral aplicada a diferents contextos comunicatius.
Alhora, cal fer molt present en tots els entorns socials dels valencians, un model de llengua ric i sense castellanismes de cap tipus. Un model reconeixible, pròxim i correcte per tal que els parlants el vagen interioritzant. I és important animar a l’autocorrecció volguda partint de l’autoestima més que no a la correcció imposada.
És obvi que en aquest camp tenen responsabilitats diverses institucions polítiques, culturals i acadèmiques. Per això dic que cal que s’hi establisquen sinergies.
I, evidentment, la radiotelevisió té un paper imprescindible en l’adopció i per tant difusió, d’un model de valencià ric, variat, pròxim, que mostre diferents maneres d’utilitzar la llengua en diferents contextos, amb les diferents maneres de dir però sempre afavorint un model genuí que puga estar molt present en la vida quotidiana.
Un model que no només afecte la llengua escrita sinó que bàsicament afecte la llengua oral i tinga molt en compte la parla usual, especialment la d’aquelles persones majors valencianoparlants que la usen de manera correcta i rica.
Si no mamprenem de manera decidida el camí per resoldre la problemàtica plantejada, la resta de disquisicions filològiques que solen ocupar gran part del nostre temps, no deixen de ser debats teòrics més o menys importants, segurament necessaris però irrellevants per a la normalització de l’ús quotidià de la nostra llengua.
Carme Miquel
