El Partit Popular ens ha situat en el panorama internacional com l’epicentre de les males pràctiques, com el model més representatiu de la corrupció i de la indecència. S’han guanyat dia a dia una mala fama que contamina tota la societat i que desprestigia la política fins a límits inimaginables en una democràcia occidental. Ara bé, una part molt significativa de la nostra societat els continuarà votant, potser perquè no troben una alternativa en l’àmbit de la dreta en la qual dipositar la seua confiança. Però diguem-ho clar, ara no hi ha excuses: amb el seu vot avalaran la immoralitat. I si són cristians només els puc aconsellar que escolten les paraules del nou Papa per sentir-se avergonyits. Tan sols la hipocresia serveix de coartada als qui fins i tot fan negoci amb la religió i la doble moral.
Les eleccions andaluses han demostrat, sobretot, que els qui donen suport a l’altra pota del bipartidisme no han aprés la lliçó: el PSOE dels eres fraudulents ha perdut alguns milers de vots, però ha mantingut els escons i la prepotència. Els clientelisme secular continua vigent i una majoria de ciutadans sembla que prefereixen preservar els seus interessos per damunt de la regeneració democràtica, o en el millor dels casos miren a un altre costat mentre els qui han governat durant dècades s’han omplit les butxaques a costa dels fons públics.
Mentrestant les alternatives al règim nascut de la tan lloada transició s’han multiplicat en els últims temps. Algunes han sorgit amb una energia sorprenent, d’altres semblen flor d’un dia, en ocasions es mostren com experiments de laboratori, i en la majoria de casos la seua trajectòria és incerta, tal i com s’ha vist en altres latituds. Darrere de la marca tal o qual hi ha promeses inversemblants, grans campanyes mediàtiques, o potser molts interessos. El descrèdit de la política clàssica i la indignació ciutadana estan en la base d’aquest nou context, i no ens ha de sorprendre que la gent busque novetats que capgiren la situació, i en molts casos atenue la mala consciència d’haver votat en anteriors ocasions els partits del sistema que ara detesten.
En qualsevol cas, i al marge de les diferències de criteri, sembla que la voluntat de canvi és majoritària i que la regeneració democràtica és ja una demanda àmpliament compartida, i que per tant aquestes noves formacions poden aprofitar l’oportunitat per omplir les urnes de vots. Les eleccions europees i en part les andaluses són significatives d’aquesta tendència, i les enquestes apunten que en els pròxims comicis es consolidarà. Sembla com una obsessió per desacreditar tot allò que hi havia, al mateix temps que s’accepta amb els ulls tancats totes les novetats.
No importa ni tan sols que les novetats no siguen originals, ni que siguen obvietats, que siguen propostes increïbles o en alguns casos indesitjables. Són bones perquè són novetats i sobretot perquè les diuen persones noves, partits nous. Algunes de les idees porten dècades en els programes de certes formacions d’acreditada radicalitat democràtica, però ara semblen acabades de sorgir del privilegiat cervell de líders carismàtics de gran audiència televisiva. La mateixa idea és magnífica o rebutjable segons qui la pronuncie. I clar, el mínim que podem demanar de la gent és que reflexione, que pense de manera crítica si la novetat és realment nova, si és creïble i sobretot si és convenient. No siga que en compte d’ajudar al canvi es provoque una frustració que acabe consolidant més encara el sistema injust que es pretén finiquitar.
A Sagunt, com en la majoria de ciutats, ja es van coneixent les candidatures i els perfils de la gent que conforma les llistes. Hi haurà cares noves i cares conegudes, ja es veu qui es presenta per ser el fill de, la filla o la nora de no sé qui, o fins i tot qui es presenta perquè li ho han manat, llistes on apareixen units enemics irreconciliables fa quatre dies, candidats imposats i d’altres triats en primàries. Hi ha de més joves i de més majors, inexperts uns i altres d’acreditada experiència, i alguns realment singulars i sorprenents.
Seria molt fàcil afirmar que allò realment important no són les persones sinó les idees, i és ben cert que les idees són importants i que els programes són el contracte que firmen els partits amb els seus votants i la societat en el seu conjunt. Però no és menys cert que les persones són tan importants com les idees, i no per la seua edat, ni per l’experiència escassa o prolongada, ni pel nom de la seua mare o del seu pare; les persones són decisives perquè de les persones depén que les idees, en el cas de ser recomanables, siguen un compromís real o una estafa.
Comença una etapa decisiva per al canvi si som capaços de triar no sols els programes més adequats per transformar la societat en el sentit que desitgem, sinó també un equip de persones que genere confiança perquè la seua futura gestió política s’ajuste al màxim a les idees que proposen en els papers. No importa tant que les idees siguen noves com que siguen bones, i el mateix es podria dir dels candidats o candidates. En definitiva una llista fiable i compromesa amb un programa per al canvi. Ara sols falta el trellat, el coneixement necessari perquè el canvi siga real i de llarga durada.
Francesc Fernández.
Portaveu de Compromís i candidat a l’alcaldia de Sagunt.
