La deriva sobiranista no va renéixer en la demostració de força de la Diada d’ahir. Ni tampoc de les nombrosíssimes manifestacions dels 11 de setembre passats.
Sorprendrà, segurament, llegir que el paper més destacat en l’autodeterminació catalana no l’ha escrit Mas, ni Junqueras, ni Forcadell, ni tan sols el mediàtic Rufián. Amb fermesa puc afirmar que l’estat espanyol ha empès Catalunya sense aturar-se fins a aquesta situació que ja no té marxa enrere.
Em vénen al cap imatges del partit del Govern, molt ben organitzat, arreplegant signatures contra l’Estatut d’Autonomia català. També manifestacions amb aquell lema apocalíptic d’Espanya és trenca dels Acebes, Zaplana, Aguirre, Aznar y companyia. No us resulta com a mínim extravagant que tots aquestos presumptes parlin de fer complir la llei?
També les campanyes amb què han fomentat la catalanofòbia, ben bé boicotejant els seus productes o manipulant amb mentides i desinformació qualsevol esdeveniment del nord-est peninsular. I en aquest tema també cal recordar el partit del sud-oest espanyol i els seus dirigents, s’anomenessin Chaves, Ibarra, Bono o Díaz, Vara o Page. Encara viuen políticament fent victimisme malgrat que molts calés dels que reben vénen d’allà dalt.
Perquè això és una altra cosa. El finançament que els balears, catalans i valencians rebem és tan injust que ja és molt més potent que qualsevol partit polític o moviment social que vulgui estendre la doctrina nacionalista. Encara hi ha algú que no se n’ha adonat, d’això, i el temps s’acaba.
També haurem d’analitzar ben bé la posició dels morats que van néixer al tauler polític per a mobilitzar els votants cansats de l’eterna ambigüitat del PSOE i que caminant com els carrancs han oblidat tant els seus principis que ja costa pensar que no seran el nous socialistes. No s’han adonat encara que l’estat plurinacional no es pot dirigir des de Madrid?
El problema és aquest i és perillós. Cal mullar-se, cal posicionar-se, i això pot comportar perdre vots a la resta d’Espanya. Albano Dante ho sap, però és valent. Valent i demòcrata. Perquè un servidor no concep una democràcia que no deixi votar a un poble què vol ser i com vol viure.
Ens apropem a dies molt intensos políticament parlant, amb un estat espanyol que intimida via judicial o militar el lliure pensament del poble català perquè està “acollonat”; sap que sense Catalunya no serà possible sobreviure. I aquest incendi no s’apaga amb gasolina madrilenya, sinó amb urnes. Amb llibertat. Amb vots.
