Últimament estic observant coses que em fan pensar que la Comunitat Valenciana, País València o simplement València, com m’agrada a mi, està avançant, a poc a poc, cap a una llengua pròpia. Tot va començar quan en el LibreOffice, la Generalitat Valenciana va posar una aplicació, el Salt, per a traduir del castellà al valencià i vaig observar que en el LibreOffice hi havia una apartat llengua per al «catalán» i un altre per al «catalán (Valencia)», cosa que, a més de donar-me una alegria, em va fer pensar que quelcom començava a canviar.
Fa poc, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), de llengua secessionista de les normes del Puig, per mitjà del seu president, va fer contactes i concessió a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), oferint-se com a consultora en el que necessitaren, al principi amb reticències, però, després tot acordat. Es va pensar com una entrega del valencianisme secessionista al català unitari. Però, jo em vaig alegrar que es vagen creant punts d’unificació cultural valenciana, encara que això suposara, en part, reconeixement de la unificació de la llengua, però per a mi també suposava que el valencià que va desenvolupant l’AVL és més pròxim al valencià quotidià, el que parlem i, per tant, més diferenciat del català.
Açò últim ve propiciat pel Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL (DNV), editat recentment. I recorde haver llegit, fa poc de temps, un article que no tinc a mà en el qual l’autor es queixava que l’AVL estava distanciant-se de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i del seu diccionari (DIEC), que últimament no tenien contactes, etc. Per a mi, aquest distanciament vol dir que l’AVL va fent-se autosuficient per a seguir, en primer lloc, la Normativa de Castelló del 32 i normativa de la llengua catalana i, en segon lloc, establir i plasmar les diferències entre el valencià i el català. Una mostra d’aquestes diferències es pot veure en l’escrit del blog ‘Eljuliet’ de Juli Martínez Amorós, “El model quasioriental”, i en els comentaris que li fan.
Ara parlaré d’un amic on line, Juli Martiínez Amorós, de l’escrit mencionat del seu blog ‘Eljuliet’ i d’un llibre que ha escrit i que acaba d’editar-se pel Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Juli Martinez no és gens sospitós de ser secessionista de llengua. Tot el contrari, a part de ser llicenciat en Filologia Catalana i professor de valencià en la Universitat d’Alacant, és un valencianista cent per cent, de la República Valenciana, per al qual tot el que ve de Madrid és ponentada, i del BLOC, hui integrat en Compromís. Que no és gens sospitós de ser secessionista de llengua es pot comprovar en els dos escrits d’ell en el seu blog ‘Eljuliet’, que a continuació comentaré.
“Dir argilaga és destruir el valencià” (Compartit en la web ‘Taula de filologia valenciana’ d’Abelard Saragossà i altres professors de la Universitat de València): D’aquest escrit vull destacar el que està en consonància amb aquest meu escrit de si és camina cap a un valencià propi.
En l’article, Juli Martínez analitza un editorial aparegut en el Temps, titulat Llengua bifurcada, llengua debilitada, títol que va en contra dels postulats del seu llibre que després comentaré.
I el que destaque, com anava dient, és la polèmica que va creant-se de les diferències entre el valencià i el català que, a poc a poc, van trobant-se més. Cal llegir l’escrit del blog i els comentaris que li fan per anar comprenent el que estic dient.
El llibre La societat valenciana en l’espill lingüístic: abans de llegir els meus comentaris sobre el llibre, s’hauria de llegir l’escrit en el seu blog [Presentació de La Societat valenciana en l’espill lingüístic a Alacant].
Abans dels punts que assenyalaré, el llibre parla dels tipus de llengües, de si hi ha útils i inútils o no i destaca les majoritàries i minoritàries on hi ha bilingüisme, del qual fins i tot dubta. També vull assenyalar que en alguna part del llibre parla que les llengües donen orgull, excel·lència i autoestima en les comunitats on es parlen.
En l’apartat ‘La dicotomia llengua-dialecte: una fal·làcia més’ defineix el que és dialecte, que “és, com sabem, la varietat d’una llengua que s’estableix per raons geogràfiques. En conseqüència, totes les llengües es poden dividir en grans blocs dialectals… que admeten subdivisions.”
En l’apartat següent, ‘Es pot convertir un dialecte en llengua?’, es pot llegir: “La suma de factors històrics, sociològics i polítics pot provocar que una varietat dialectal d’una llengua (considerada aleshores unitària per la lingüística) es consolide oficialment com a una nova llengua.”
Això, per exemple és el que va ocórrer a Croàcia on, després de les guerres dels Balcans, van determinar que la que fins aleshores era una varietat dialectal del serbocroat, esdevindria una llengua independent (el croat). Així doncs, la transformació d’un dialecte en llengua escapa dels límits científics establerts per la lingüística i penetra en un terreny molt més vinculat amb la sociologia, la política i la història.
A més, vull desmentir un temor que s’ha expressat, tal volta irreflexivament, durant les últimes dècades referit al català-valencià (l’autor anomena català oriental al català i català-valencià al valencià per a distingir-los): la secessió lingüística implicaria una decadència major per al valencià. Sense entrar a elucubrar sobre la conveniència o no d’aquest escenari, hem d’asseverar que el supòsit expressat amb aquest temor no se sosté científicament si apliquem el sil·logisme que hem apuntat adés per al croat. És a dir, si el valencià rebera la consideració oficial de llengua independent per la suma de factors socials (la voluntat de la societat valenciana), polítics (la possibilitat d’executar aquesta possibilitat) i històrics (l’origen de la causa d’aquesta voluntat), aquest nou estatus no tindria cap motiu per a implicar cap decadència… Encara que, òbviament, açò no és més que una hipòtesi, hui dia, indemostrable.
Després explica com “la llengua catalana es va escindir oficialment de l’occitana i va començar a ser reconeguda per la romanística internacional com a llengua independent […] i no pareix que, en cap cas, aquesta escissió haja provocat cap mena de decadència en el reconeixement internacional i en l’ús social i cultural del català, l’efecte va ser el contrari […]. Aquest nou estatus com a llengua independent de l’occitana va constituir un motiu d’orgull per a la societat catalana […]. Fet i fet, podem concloure que els dialectes, com a variants geogràfiques d’una llengua, poden erigir-se en llengua independent de la comunitat que el parla […] Les llengües no naixen en un moment donat concret, sinó que provenen de processos que s’allarguen en el temps…”
I per acabar vull dir la impressió que m’ha donat el llibre, en comparació amb dos llibres de Joan Francesc Mira, el primer, Critica de la nació pura (1985), en el qual fa un repàs a tots els nacionalismes, tant europeus com iberoamericans, i una xicoteta ressenya al nacionalisme valencià, fent una insinuació a la tercera via valencianista (nacionalisme valencià no fusterià), i deu anys després, el segon, Sobre la nació dels valencians, on fa un repàs a la historia de València i en el qual s’implica més en el nacionalisme valencià de tercera via, no fusterià. Tant és així que a partir d’ell, el nacionalisme valencià del BLOC, que era l’hereu del fusteranisme, va perdre la bandera dels països catalans i té com a implicació i complicitat únicament el País Valencià. Així, igualment, Juli Martínez, en el llibre comentat, La societat valenciana en l’espill lingüístic, fa un repàs a totes les llengües i pareix que haja de donar peu a un segon llibre, que amb el nom, Sobre la llengua dels valencians, o algun altre més inspirat, faça una història de la llengua valenciana i com s’ha arribat a la situació actual, defectes i virtuts, quin és el seu futur i si hi ha possibilitat d’una tercera via per a la llengua valenciana, que ens done orgull, categoria i autoestima als valencians, al model dels catalans i no ser menys que ells.
Insistisc que l’autor no és gens sospitós de secessionisme de llengua, però abans de nacionalista i valencianista, és filòleg, i pot opinar filològicament un poc en contra de les seues estimes personals.
I que em perdone el meu atreviment a donar aquesta opinió.
Pepe Ferrando
