Les excuses sembla que no s’acaben mai per a Europa. El nou tractat ha deixat a tots en un no viure de dubtes i expectació. Encara que en les illes hel·lenes no van tardar a desallotjar i desmantellar tots els camps, a Idomeni tenen un altre ritme, i no és estrany ja que, als ulls d’Europa, Idomeni és com un vesper cansat, enfadat i perillós, i no els convé sacsar-lo massa.
Les arribades de dinghis a les costes van continuar durant un parell de dies a pesar que els ocupants dels camps eren portats emmanillats de peus i mans a un ferri amb destinació incerta; potser per mantenir l’esperança, potser per desinformació.
Els nous refugiats que arribaven a Grècia eren traslladats al ja desocupat camp oficial de Moria, però les condicions, que ja eren dolentes abans, han donat un gir que ningú esperava. Una vegada “instal·lats” en l’antiga presó hel·lena, són retinguts sense menjar ni cap atenció mèdica i, per descomptat, cap tipus d’ajuda per part dels voluntaris, que estan dies a les portes manifestant-se i intentant passar menjar a través de l’enreixat. Un gran exemple de com exercir els drets humans, definitivament.
Asseguren que la gent està marxant voluntàriament i que en un altre lloc podran estar millor atesos, i molts, cansats d’estar estancats ací, s’aferren a la taula de salvació i decideixen marxar sense saber a on.
Els helicòpters sobrevolen la zona tots els dies, i la presència policial i militar ha augmentat molt en molt poc de temps. Aquests “nous camps” estan controlats, ja no per les autoritats gregues, sinó per les militars, d’una manera constant, i són tots recintes barrats. Mera coincidència, per descomptat.
Cada dia hi ha menys tendes de campanya a Idomeni i menys gent, i ens fa por que aquest siga el principi de la fi per als refugiats. Una vegada separats en xicotetes seccions i allunyats de la frontera, seran molt més fàcils de controlar, i en el moment en què comencen a deportar-los de tornada a Turquia, que és la fi principal d’aquesta “reubicació”, ja serà massa tard: separats tindran molta menys força.
No és el mateix enfadar 15.000 persones a l’aire lliure i a 50 metres de la frontera macedònia, que a més estan atraient les mirades del món mediàtic, que a grups de poc més d’un miler com a molt repartits per diferents punts del país i que poden ser fàcilment passats per alt.
I, el millor de tot, és que no els importa com, o si Turquia també és fidel al que han acordat, perquè fins al moment sabem que milers de persones han sigut retornades als seus països de procedència, que per descomptat encara es mantenen en conflicte, com un secret de domini públic, perquè en el fons no li importa a ningú. S’entén, perquè probablement amb els 6.000 milions d’euros que li va donar Europa, el país turc no tenia suficient per a donar-los el palau i festins diaris promesos a tots.
