El jugador de bàsquet Iñaki Zubizarreta, víctima del assetjament escolar: “El bullying és un monstre amb cara de nen”.
No és necessari que la Fiscalia doni el vistiplau perquè s’emeti el programa de televisió “Proyecto Bullying” si la societat no n’està conscienciada. I si has arribat a llegir fins aquí pensaràs: “Bé, doncs si hi ha un programa de televisió ens hi conscienciarem més, veritat?” La resposta és NO.
Són els mateixos espanyols quan ploren per La Roja que quan veuen una pallissa en el carrer a plena llum del dia. Són aquells que s’uneixen per a conservar una festa ancestral però no per a dir: “JA PROU”. Són aquells que criden de ràbia quan una sèrie de televisió no té el final que els haguera agradat. Són els mateixos. Ho són quan giren la cara a un/una xiquet/a que plora demanant ajuda.
En Espanya tenim el vell costum d’agafar-nos als refranys com si fossin el pa de cada dia, dit de pas. “Hasta que no veas las barbas de tu vecino mojar, no pongas las tuyas a remojar”. Així és, la història es repeteix cada curs escolar, no és necessari ajudar e/la company/a del meu fill si al meu no li toquin ni un pèl…
La solució al problema no radica quan acaba el programa de televisió. És cert que milions de famílies i persones sense fills hauran sentit avui en la seua pròpia carn el terror, el desassossec, la impotència, la crueltat que passen tant nens com nenes i les seues famílies senceres. Però de res em serveix que se’n vagin al llit amb un got de llet ben calent a la mà si sabem que al dia següent tot continuarà igual.
Som moltíssimes les històries que hem sobreviscut. S’anomena RESILIÈNCIA, una paraula poc utilitzada en un món desorientat, a la capacitat de saber sobreposar-se a períodes de dolor emocional i situacions adverses.
Molts hem arribat a la facultat i ens vàrem fer pedagogs per a lluitar contra el nostre propi crim. Vam ser atropellats pel que Iñaki Zubizarreta qualifica de monstre amb cara de nen petit. Ens van robar el nostre ser, ja que podríem haver estat xiquetes/xiquets amb un gran somriure, podríem haver brillat com a estudiants i, encara que molts volíem fer-ho, la societat ens va atrapar amb les seves mans. Ara, sols queda un mer esbós del que hauríem d’haver estat i fórem.
Ells i elles mai pagaran. Mai seran jutjats ni es prendran mesures contra el seu acte de violència. En canvi, a nosaltres sempre ens quedarà el pes d’haver-ho viscut. En quant al sistema educatiu, bastant nefast, dit sigui de pas. No hi ha cap dubte que cridant al seu silenci estan donant suport a una societat retrògrada en què fa llàstima si has nascut lleig, gros o amb un ull més clar que un altre. Qualsevol excusa és suficient per a maltractar un/una xiquet/eta indefens víctima del seu propi aquelarre sense saber per què esta sent jutjat.
Mirar als ulls al dolor no és girar el cap cap a un somriure. Mirar als ulls del dolor és agafar de la mà una persona perquè ningú mai més sofreixi un dolor innecessari, injust, inútil. Fem entre tots i totes que Projecte Bullying sigui més que un programa de televisió d’una nit de dimecres qualsevol.
Lluita, denuncia, ajuda, però sobretot digues: “Stop Bullying”. Entre tots i totes és possible.
Victoria Navalón
