Aquest article, de forma humil i sincera, té l’esperança de contribuir d’una forma serena però crítica al debat al voltant de la unitat popular i la CUP al País valencià. No és el primer ni serà el darrer i la intenció d’aquests és obrir un diàleg constructiu que visibilitze l’alternativa CUP més enllà dels seus espais ‘clàssics’ d’influència, enllaçant amb experiències diverses interessades en la construcció nacional i social al País Valencià. Per tant, i sense fugir ni obviar polèmiques i aportacions constructives i destructives, passaré a valorar també, el darrer article escrit pel company Josep Villarroya i per poder fer-ho correctament, intentaré ser concret i breu (demane disculpes ja per avançat) i molt sincer; perquè la intenció és construir i no destruir, aportar i no aclaparar, debatre i no fer ideologia o lluita dogmàtica.
Per començar he de dir que estic prou d’acord amb el company en relació a la necessitat de fer crítiques i autocrítiques constants i permanents. Tota organització de perspectiva revolucionària ha de fer-ho habitualment. Contrastant els seus desitjos amb la realitat, les seues formes d’interpretar la societat amb les seues pràctiques per transformar-la. I aquest treball polític i dialèctic ha de portar-la inevitablement cap a unes contradiccions que, després d’analitzar la realitat socioeconòmica concreta, haurà d’enfrontar i superar. Sabent que n’hi ha dues maneres de fer-ho que marcaran l’efectivitat revolucionària d’aquesta organització: la que es basa en una interacció concreta amb el present malgrat aquest no ser aquell que voldríem que fóra i la que supera les contradiccions només de forma teòrica o ideològica, allunyant-se del procés històric dut endavant pel poble del qual es forma part.
La diferència entre un/a filòsof/a i una persona revolucionària o que vol ser-ho, és que no es deté i frena la seua activitat davant una contradicció sinó que, ans al contrari, intenta superar-la en la pràctica. I en aquesta forma de superar-la està la gènesi d’un apoderament popular que camine cap a la ruptura o d’un aïllament ‘guetista’ i unidireccional. I aquí ens trobem el nus que cal tallar i el debat constructiu que cal resoldre. Dintre de la teoria revolucionària Marxista, Karl Korsch en la seua aportació Marxisme i filosofia, ve a fer una anàlisi (correcta des de la meua experiència i el meu parer) sobre el desenvolupament de les idees de Marx i de la interpretació que es feia per part d’un sector marxista concret. Deia Korsch que l’allunyament de Marx del moviment obrer i revolucionari després de les derrotes del 48-50 (Degut fonamentalment a la derrota d’aquestes forces i a la posterior reestructuració) va generar que l’impuls analític i teòric de Marx i Engels s’allunyara de la realitat pràctica dels obrers derivant d’una teoria d’una pràctica, a una teoria d’una abstracció teòrica, creant així una teoria separada de la història: la ideologia marxista. I afavorint una interpretació elitista d’aquesta per una part dels seus seguidors. Després els mateixos Marx i Engels varen superar aquesta divisió mitjançant la pràctica de la primera internacional i la reflexió dels fets de la Comuna de Paris.
Per què tota aquesta argumentació? Doncs perquè, al parer meu, és tan perillosa la via institucional, com aquella que representa l’abstracció de la realitat i que posiciona la nostra argumentació en un plànol inintel·ligible per al nostre poble, ja que aquest es troba en un procés de reorganització social i nacional complex i difícil però tanmateix esperançador. Què vol dir açò, que aleshores no es pot fer crítica i pràctica revolucionària? No, tan sols que cal ser conscient, ja que no som uns infants, d’aquesta separació i lluitar perquè no existisca o almenys perquè confluïsca aprenent uns dels altres.
Com pensar en un context nacional els canvis radicals més enllà de la institucionalitat sense abandonar, al mateix temps, la necessitat de construir l’hegemonia socialista que ens agrupe a tots i totes i sense caure en aquesta desviació o almenys estan preparats per contrarestar-la? Com fer política sense caure en les tramposes xarxes de la institucionalitat i el progressisme, però sense acabar reclosos en la marginalitat política? Com tornar a col·locar en el centre de les discussions, els projectes i les estratègies revolucionàries davant el problema del poder, abandonat, eludit o fins i tot negat durant un conjunt d’anys d’hegemonia neoliberal i postmoderna?
Doncs, jo ho tinc clar, potenciant les candidatures d’unitat popular i inspirar-nos en la història (La passada i la present). En l’actual fase de la correlació de classes —esgotament capitalista- expansió imperialista— necessitem generalitzar la formació política de la militància de base. No solament d’aquests que s’anomenen ja revolucionaris, sinó de tota la militància popular. Es torna imperiós combatre el Lampedusisme espanyolista i l’imperialisme de la UE consolidant una forta cultura política en la base militant, que apunte a l’apoderament i la unificació del moviment popular. I clar, la gent ja es forma en els moviments socials, per què aleshores eixa necessitat d’unificació? Doncs perquè cal fugir d’interpretacions parcials i fragmentades i assolir un espai de confluència que podien ser els consells populars però que mentre es creen les condicions per a la seua existència i malgrat que el nostre poble confie encara en la via institucional ha de ser aquestes candidatures.
Aquesta unificació és imprescindible per a la cruïlla històrica en la qual ens trobem els Països Catalans i aquesta unificació no va en detriment dels moviments socials sinó que més aviat és un aspecte més d’aquests, un enfortiment organitzatiu, que ha de lluitar per mostrar els límits reals del règim i agitar una altra forma de gestió municipal que ha de ser, també, la gènesi d’una estructura autònoma de poder divergent de la liberal capitalista i el catalitzador d’una fase determinada on les forces rupturistes ja no podran desenvolupar-se i organitzar-se dins dels esquemes oficials del règim de dominació espanyol, capitalista i imperialista.
Les relacions entre les candidatures d’unitat popular i els moviments socials són relacions d’igualtat. D’on es desprén que les candidatures no són ni els tutors ni un element superior ni més desenvolupat d’aquests moviments socials sinó que ambdós són agents conscients i interconnectats per la lluita d’alliberament enfront de les forces dominants, les seues forces es complementen i lluiten per organitzar, gràcies al seu procés d’unificació, les condicions externes i internes generals per assolir la màxima velocitat en la consolidació de la ruptura amb la dominació i el procés revolucionari per la llibertat.
No hi haurà transformació social radical al marge dels moviments socials i populars, en això estem totalment d’acord, malauradament sí que és possible la transformació social des d’un punt de vista dominant sense els moviments socials o almenys fagocitant-los. Per tant, cal una política oberta, ja que allà on estiga la nostra influència es debilitarà la del règim dominant, però taxativa; incloent però sense renúncies. Fora del gueto polític però sense caure dins del sac dominat. Cal crear eixe nou espai, i cal en aquest moment deixar a una banda els sectarismes, i les tendències partidistes, per què, en això també estic d’acord amb tu, les velles formes unidireccionals estan canviant però per a tots i totes.
L’alliberament de gènere, social i nacional no és un acte arbitrari dut endavant per una organització que s’anomena revolucionaria, ni tampoc per un sistema d’organitzacions que s’afirmen independentistes. L’alliberament és un llarguíssim procés històric del qual no podem agafar trossos i fer-los nostres, aquells que ens interessen apropiant-se’ls de forma indiscriminada i injusta (crec jo) i criticar uns altres perquè entren dintre de l’anàlisi “antirevisionista” del teu grup polític. Açò, és demagògia i clarament una vella forma de fer política que l’agressivitat de cap discurs pot emmascarar. Les teues aportacions són valides i constructives sempre que la intenció de fons siga eixa. Cosa que per moments dubte. No obstant, i malauradament, són una pedra en el camí. (No et preocupes, una més en aquest ‘pedregal’ no fan pena) en la construcció d’aquesta alternativa política que tots dos compartim.
Pel que fa a la tàctica i tenint en compte el teu article (malgrat el lamentable debat que ha propiciat) estic d’acord en tu bàsicament en la teua forma de plantejar la unitat popular. Crec com tu, que cal treballar les condicions subjectives donant-li forma des del treball de base i l’apoderament popular, però no estic d’acord, lamentablement, on deixes entendre que no es pot presentar candidatura on eixes condicions no es donen; perquè crec que les condicions subjectives un nucli cohesionat pot crear-les en el desenvolupament de la seua pràctica sempre que tinga en compte el procés evolutiu del poble on està immersa la dita candidatura. En eixa interpretació ‘foquista’ diferim. Per a mi no són absolutes eixes condicions; eixes condicions són alterables en el dia a dia de la lluita més que res perquè estaríem condemnant a una part immensa del nostre poble a la inactivitat respecte als mecanismes de poder i contrapoder.
La visibilització d’una proposta independentista en un plànol tan important (vulguem o no vulguem, ens agrade més o menys) per al nostre poble com és el municipi i l’estructura pseudodemocràtica d’accés a ell i la consolidació d’un grup d’independentistes en qualsevol poble en el qual no es donen les famoses condicions subjectives pot ser igual de triomf que en un altre poble la gent de la CUP vaja darrere de la gent de Podemos, o del fet que l’alternativa CUP siga més personal que organitzativa en altres candidatures. Entrar passant la piconadora per sobre l’autonomia dels companys i companyes fent valoracions maximalistes sense entendre quina és la finalitat d’aquesta alternativa (si tenir presència institucional o tenir un principi de presència social) és trist i si més no poc constructiu.
En realitat és molt interessant la teua aportació (encara que sobra supèrbia i mala bava) i estic d’acord gairebé en quasi tot pel que fa a l’estratègia teòrica de la unitat popular. Crec que eixe és un camí però que no és l’únic. Crec, torne a repetir, que tant les condicions subjectives com les objectives poden ser transformades des de la iniciativa d’un nucli militant i radicalment democràtic sobre tot si aquest nucli troba suport en altres iniciatives i companys/es d’arreu el nostre territori. I aquest nucli camina, fent feina de formigueta, consolidant les seues forces i treballant amb les altres forces populars si existeixen. I crec, que si gent de l’assemblea de docents de les Illes, o de la primavera valenciana, per citar realitats que tu cites i que jo conec de ben prop, hagueren pogut optar a les nostres candidatures, ho haurien fet abans d’optar per postures espanyolistes o eixes sí clarament institucionalistes.
Això, és clar, ja no ho sabrem mai.
L’alliberament social, de gènere i nacional, ja per finalitzar, comença amb la creació de poder popular i experiències i moments alliberats, es perllonga, a través de l’enfrontament amb l’estat, en el derrocament de tota l’estructura institucional de la vella societat i més tard s’estén en la creació de noves formes de relacions socials i noves institucions que han de fer palés el canvi radical ocorregut en l’ordre social. Del vell ordre no es passa a l’abisme sinó, en els termes de la revista del jove Gramsci, a “l’ordre nou”. El diàleg i la crítica i l’autocrítica són totalment necessaris, així com el debat polític i la confrontació d’idees i l’Assemblea nacional de la CUP a Castelló en va ser un exemple clar. Seria necessari, crec jo, fer una assemblea de País Valencià o Comarcal de l’horta per parlar, cara a cara, de la unitat popular i de la CUP (estratègies, tàctiques, confluències) al País Valencià o a la comarca de l’horta.
Cal ser valents, el debat i l’organització sans i constructius enforteixen.
Jordi Belver, militant de Poble Lliure.
