Perdoneu per este llenguatge bel·licista, però la política al món s’hi ha tornat. Insistisc que no m’agrada gens associar la política amb la guerra: la política s’ha de fer des de l’enteniment. Ho vaig dir en un article en este periòdic fa poc i ho torne a dir. La qüestió és una altra.
L’Europa contemporània –però en general tot el món– viu en un moment de guerra. D’una guerra silenciosa portada des de diferents vessants. Guerres que són, en la inmensa majoria dels casos, pacífiques. Contra les injustícies, les desigualtats, els problemes socials. Guerres menades per la gent del carrer, per la societat civil organitzada, pels moviments i les associacions.
Moltes d’estes guerres arriben a un punt on han d’agafar una decisió: cavar trinxeres o alçar murs. La decisió és complicada per al guerriller inexpert. Cavar trinxeres vol dir intentar canviar l’estat de les coses que no ens agraden; alçar murs és donar per perdudes eixes coses que no són del nostre gust i abandonar-les a aquells que les gestionen per a, potser, crear quelcom de nou en concordància amb allò que pensem.
Catalunya i el procés independentista; els partits d’esquerres en la lluita contra la globalització o contra l’euro; els militants que es donen de baixa dels seus partits per divergències; la fractura d’alguns moviments ecologistes, i així fins a l’infinit. Ah, i quin millor exemple gràfic que el mur de Trump? Quan no ens agrada una sèrie de coses de les quals formem part, què hem de fer? Intentar canviar-les o fugir? Que ningú s’emocione: jo no tinc eixa resposta. Però sí algunes idees.
Si formem part d’un Estat que nega qualsevol possibilitat de canvi orgànic que ens agrade i que ens exclou de forma permanent, hem de quedar-nos-hi si sabem que mai podrem canviar-hi res? La visió d’En Comú Podem front a la de l’independentisme. Si inexorablement formem part d’una unió econòmica que detestem, hem de menar una lluita per eixir-ne que sabem no guanyarem mai? I si no ens agrada la política del nostre partit, ens hem de quedar perquè la nostra crítica siga edificant o ens hem d’anar per cabreig? Problemàtic, veritat?
Pense que no sempre és millor o pitjor cavar trinxeres o alçar murs. Per moltes raons, algunes vegades només queda una de les dues opcions. També, hi ha gent que preferix una opció que una altra. I tota eixa gent és gent combativa. I tota eixa gent té arguments molt raonables i encertats en moltes ocasions.
Deixe una pregunta per als lectors. Qui és més combatiu? Aquell que reivindica una altra forma d’actuar o aquell que s’hi desentén per a crear una cosa nova? I, sobretot: Qui és més útil per a la causa? En les guerres dels temps moderns, molts soldats es perden en batalla.
