Benvolgut JM Bausset:
En referència a la seua carta oberta al nou bisbe auxiliar, Arturo Ros, no vull revestir-la dels elogis que ens mereix als valencians la seua (i nostra) irredenta causa. Ni de la trista, cansada història que ens envolta pel que fa a nostra llengua. Per tant, anem al gra:
I.— Per al món eclessiàstic valencià, no és un problema de raó, ni de cultura, ni de justícia, ni de sentit comú; que també. És un problema ideològic-polític, el qual preval per sobre tota la resta i que han cultivat, modelant històricament tot un poble, a sa imatge i semblança: No n’han demanat mai perdó ni en demanaran, perquè són mestres en saber la Penitència.
II.— Si volem obtindre un gelat amb gust a xocolata, tenim prou a derramar la xocolata sobre el seu vèrtex i vorem com de dalt a baix va cobrint tota la resta, impregnant-lo. Així de senzill. Tan senzill com que un bisbe, sense recórrer a exhortacions, adoctrinaments ni edictes, comence ell, només ell i primer que ningú, a emprar la nostra llengua. Parlant-la, escrivint-la quan s’adrece epistolarment al poble; en la litúrgia, homilies i explicacions dels texts sagrats…, sense demanar permís ni fer-se perdonar per ningú. Emprant, més que l’autoritat del seu càrrec, la càrrega d’autoritat que, evangèlicament i per justícia, ens acompanya. Amb el convenciment i la llibertat de vertader cristià fill de Déu.
III.— I per acabar: Que no ens adobe amb cap bilingüisme, com l’imperant, que només amaga i perpetra el continuïsme castellanitzador que ens sotmet i elimina. Què ens dirà el nou bisbe auxiliar? Doncs aposte perquè serà respectuós. Tant com perquè canvie tot el que puga sense que, fonamentalment, res no arribe a canviar. Desconfiança? I tanta! Més que fonamentada. Perquè l’obstacle són ells.
Rafael Benavent
En referència a la seua carta oberta al nou bisbe auxiliar, Arturo Ros, no vull revestir-la dels elogis que ens mereix als valencians la seua (i nostra) irredenta causa. Ni de la trista, cansada història que ens envolta pel que fa a nostra llengua. Per tant, anem al gra:
I.— Per al món eclessiàstic valencià, no és un problema de raó, ni de cultura, ni de justícia, ni de sentit comú; que també. És un problema ideològic-polític, el qual preval per sobre tota la resta i que han cultivat, modelant històricament tot un poble, a sa imatge i semblança: No n’han demanat mai perdó ni en demanaran, perquè són mestres en saber la Penitència.
II.— Si volem obtindre un gelat amb gust a xocolata, tenim prou a derramar la xocolata sobre el seu vèrtex i vorem com de dalt a baix va cobrint tota la resta, impregnant-lo. Així de senzill. Tan senzill com que un bisbe, sense recórrer a exhortacions, adoctrinaments ni edictes, comence ell, només ell i primer que ningú, a emprar la nostra llengua. Parlant-la, escrivint-la quan s’adrece epistolarment al poble; en la litúrgia, homilies i explicacions dels texts sagrats…, sense demanar permís ni fer-se perdonar per ningú. Emprant, més que l’autoritat del seu càrrec, la càrrega d’autoritat que, evangèlicament i per justícia, ens acompanya. Amb el convenciment i la llibertat de vertader cristià fill de Déu.
III.— I per acabar: Que no ens adobe amb cap bilingüisme, com l’imperant, que només amaga i perpetra el continuïsme castellanitzador que ens sotmet i elimina. Què ens dirà el nou bisbe auxiliar? Doncs aposte perquè serà respectuós. Tant com perquè canvie tot el que puga sense que, fonamentalment, res no arribe a canviar. Desconfiança? I tanta! Més que fonamentada. Perquè l’obstacle són ells.
Rafael Benavent
