Van passar a l’oblit de tota la població valenciana, però el que encara és més greu, van passar a l’oblit dels nostres diligents polítics i mai van ser rebuts per l’aleshores president de la Generalitat, Francisco Camps.
En definitiva, decebuts i maltractats pels polítics que estaven dirigint el nostre país i que continuaven sense voler rebre’ls, sense voler escoltar-los, sense donar cap altra explicació que la versió oficial que ja tenien: l’accident era inevitable. L’única causa, la velocitat; l’únic culpable, el maquinista que, per cert, també havia mort en l’accident.
I si fem memòria, segurament quasi no recordem l’accident. Algun record ens pot vindre dels últims dies, d’abans de tancar Canal 9, quan els treballadors es van rebel·lar contra la decisió del Sr. Alberto Fabra, aleshores president de la Generalitat, i en mitges últimes emissions ens van confessar que van ser els primers en aplegar al lloc per retransmetre i informar a la ciutadania del que estava succeint, però que, com que estaven en el “superdispositiu” muntat per a la visita del Papa, van rebre instruccions de no traure la notícia, i per això aquell 3 de juliol la notícia es va retransmetre abans per altres canals nacionals que per Canal 9, que al final de tot va traure, com aquell que diu, quatre notícies contades de l’accident i alguna cosa més els dies posteriors i ja mai més va tornar a parlar del que va ser i és l’accident de metro metropolità més greu de tota Europa.
Bé, però si ens parem a pensar a partir de quin moment vam recordar l’accident, la gran majoria coincidirem que fou a partir del programa de Jordi Évole “0 Responsables”.
Gràcies a aquest programa, l’Associació de Víctimes va tornar a eixir a la llum i, en eixe moment, tots vam tindre una estranya sensació que estava acompanyada d’un sentiment de culpa. Com podia ser que ens hagués passat açò i que quasi no ho recordarem si va ser a la ciutat de València, on molts de nosaltres estudiàvem en eixe moment?
L’Associació de Víctimes del Metro, AV3J, són els vertaders herois d’aquesta història, ells són els que han estat “Lluitant contra l’oblit”, com bé conta i explica el llibre de la periodista Laura Ballester, una molt recomanable lectura si teniu interès en conèixer el que va passar, on ens fa un magnífic resum sobre “El llarg trajecte de les víctimes del metro de València”.
Periodistes com Laura Ballester o com el grup Barret films, creadors del blog 0 Responsables, han ajudat l’Associació de Víctimes del Metro en la seua recerca de la veritat, eixa lluita contra el poder que, per fi, estan començant a guanyar.
El dia que va poder comparèixer a les Corts Valencianes l’aleshores presidenta de l’Associació de Víctimes, Beatriz Garrote, va marcar un abans i un després en aquesta injustícia que ha sigut la gestió política de l’accident del metro. Eixe dia, el canvi polític li donava veu a les Corts per poder explicar tot el que havia patit i per poder recriminar als polítics aquest “oblit” intencionat, i estic segura que tots els diputats que estàvem en eixe moment allí ens vam contenir les llàgrimes. Almenys jo vaig haver de fer-ho; potser alguns tenien altres sentiments, però jo crec que no van ser capaços. Eixe dia, tots els diputats, com a persones i ciutadans que som, vam empatitzar amb Beatriz, vam sentir la seua ràbia i impotència acumulada, però, a la vegada, vam sentir que els havíem fallat.
I eixe mateix dia començà la història de la nova comissió del metro, que podeu seguir en el canal Corts, per Internet, cada dilluns.
Belén Bachero Traver. Iniciativa PV. Diputada de Coalició Compromís.
