Parlar del 23 de febrer de 1981, des de l’experiència personal de cadascú, és fer un esforç perquè la memòria no et faça trampes. Ja se sap que el temps modela els records de forma, molt a sovint, capritxosa. Als darrers 35 anys s’han publicat nombrosos articles i llibres, s’han fet programes de ràdio i televisió, els estudis i investigacions es conten per milers… Els fets s’han jutjat. Els historiadors han escrutat tots els racons i plecs on s’amaga la veritat. Milans, Tejero, Armada, l’elefant blanc, el rei Juan Carlos… foren alguns dels protagonistes més coneguts d’aquell intent de colp d’Estat que per a molts va ser un “sainet” fora del seu temps. Una dramàtica opereta amb olor a naftalina. Els fets són coneguts, ahí estan les hemeroteques, les biblioteques i Internet per a qui vulga consultar el que va ocórrer. En eixos espais de la memòria també hi ha lloc per a les anècdotes. Sembla que tothom en té alguna per a contar.
El que mai s’ha conegut amb la suficient profunditat és la trama civil que va acompanyar al colp. Tan sols alguns destacats dirigents de l’extrema dreta afloraren com la punta d’un iceberg. Una vegada desmuntat el nucli militar que dirigia el colp, sembla que no va haver interès en furgar massa en eixa complicitat civil, per xicoteta que fora.
Al cap i casal, a finals dels 70’, s’inicià l’anomenada “batalla de València”. L’extrema dreta trobà en l’anticatalanisme una eina per a trencar l’hegemonia de l’esquerra. En les primeres eleccions locals (3 d’abril del 79), la suma de PSPV i PCPV va guanyar en la majoria de grans i mitjanes ciutats del país, consolidant la tendència que s’havia fet palesa en les generals del 77. Els colpistes tenien a la ciutat de València potencials aliats, una trama civil que mai va ser jutjada.
Les anàlisis del context en el què es va produir l’intent de Colp d’Estat han posat negre sobre blanc les autojustificacions d’uns colpistes incompatibles amb la democràcia. Uns militars que fàcilment trobaven les excuses en l’increment dels atemptats terroristes. Cal recordar que ETA colpejava totes les institucions de l’Estat sense atendre cap consideració ni mesurar les conseqüències. Però els colpistes també trobaven autojustificacions als seus deliris en la Constitució del 78. En la porta que obria al reconeixement d’un Estat plural on les nacionalitats trobaren el seu lloc. Els partidaris d’un Estat centralista i unificat no veien amb bons ulls el nou marc de convivència democràtica que establia la nova Constitució. A l’eixida de la dictadura, s’intentà -una vegada més en la nostra història- resoldre l’encaix territorial d’un país de països, d’una nació de nacions. Ja s’havia intentat abans, en la I República, amb les interessants aportacions teòriques de Pi i Margall. I es va tornar a intentar en la II República amb l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia d’algunes de les nacionalitats històriques. L’Estatut valencià es va quedar a les portes de ser aprovat. Cal recordar que el colp d’Estat de Franco i la guerra trencaren el desenvolupament d’un procés que segurament haguera conduit les Espanyes a un altre horitzó polític. Una república federal, o tal vegada confederal? Però no és qüestió d’anar-se’n per les branques de la política ficció.
El 29 de gener de 1981, ni un mes abans del 23F, Adolfo Suárez, el gran guru del miracle del trànsit d’una dictadura a una democràcia homologable, havia presentat la seua dimissió. Primer davant del cap de l’Estat, després per TVE front a una desconcertada ciutadania que assistia preocupada al constant soroll de sables. Els rumors de pronunciaments militars i el desmantellament de trames colpistes, com l’operació Galàxia i altres, no donaven tranquil·litat a una població que vivia amb un cert vertigen l’acceleració de la història.
També cal tindre en consideració la penúria de mitjans de comunicació a principi de la dècada dels 80’. Televisió només hi havia una, ni tan gran ni tan lliure com molts desitjaven. La ràdio era el medi per excel·lència. La premsa, com tot, també estava en fase de transició. Es veritat que ja havien aparegut diaris com EL PAÍS o Diario de Valencia que apostaven clarament per la consolidació democràtica, però la “prensa del Movimiento” encara era un os difícil de digerir.
El temps no ha passat debades, hui hi ha nous mitjans i Internet suposa una porta oberta a la llibertat d’expressió. Ara és molt més difícil posar barreres a la circulació de la informació, com comprovarem després dels atemptats de l’11 de març de 2004 i dels intents del govern d’Aznar de construir un relat falç al servei dels seus interessos electorals. A hores d’ara, tampoc la llibertat d’informació està en el seu millor moment. Però hui en dia els colps d’Estat ja no es fan traient els tancs al carrer. Ara, els poders econòmics tenen altres mecanismes per a imposar-se.
Aquell dilluns de febrer, els diputats i les poques diputades que hi havia, reunits al Congres, en la carrera de San Jerònim, votaven el nomenament de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou President del Govern. Sí!, era la sessió d’investidura de qui tomava el testimoni d’un Adolfo Suárez esgotat per les baralles internes dins de l’UCD. Encara no havien passat sis anys de la mort del dictador. La Constitució del 78 tenia per davant la llarga tasca d’aplicar-se. Cal recordar que coneixíem d’on veníem –d’una dictadura-, però no teníem clar la qualitat de la democràcia cap on anàvem. A principis dels 80’ encara estava tot per fer. Semblava que tot era possible. Però el bany diari de realitat era una dutxa cada vegada més freda. El carrer bullia en mig d’una crisi econòmica que exigia decisions polítiques valentes. Però al front del govern del país hi havia una UCD en descomposició. La dreta anava perdent hegemonia a cada elecció. Una feblesa que convertia en opció possible per a eixa dreta qualsevol temptació de tornar enrere.
De tot això i més parlarem el dimarts 23 de febrer, 35 anys després d’aquell intent de colp d’Estat, a l’Octubre. Serà a les 19 hores. Contarem amb la presència de Ricard Pérez Casado, alcalde de València en febrer del 81. També estarà Manolo Alcaraz, regidor de Cultura d’Alacant en aquella data. Adolf Beltran i jo mateix intentarem donar una certa visió periodística d’un dia on el passat no va aconseguir imposar-se. Almenys, això crec jo.
Alfons Àlvarez
Periodista
