Encara dura però, aquella ressaca de 1995. Tots coneguem algun cas. Fa uns 10 anys, la meua germana va començar a escoltar Obrint Pas i altres grups de música en valencià, a anar a aquells concerts i portar aquelles banderes estelades a casa, i també al Guillem. A la tendra edat d’11 anys, la història de Guillem se’m va quedar gravada a la ment. Aquell desconegut em va fer descobrir la complexitat del nostre País i em va convidar a participar per a construir-lo. Aquell sentiment que tenia de ràbia e impotència quan escoltava aquella música amb dolçaines o quan veia la seua imatge em feia bullir la sang.
Més tard, vaig entendre que allò va ser la meua pressa de consciència de poble (la de classe vindria més tard). Tampoc m’agrada divinitzar a Guillem, era un militant, com el miler de militants d’arreu dels Països Catalans, que treballava cada dia pels seus ideals i ens el van matar. Ens el van matar, però va tornar a nàixer. Aquell jove de 18 anys que em va fer entendre la complexitat del nostre país s’ha convertit en aquella espurna que va encendre la flama, com diria Obrint Pas.
Que Guillem estiga present al vostre mur de Facebook durant uns minuts, per una part, m’alegra, però, per l’altra, m’entristeix. No exagere si dic que he vist 100 persones amb algun missatge referent a Guillem i, almenys, 80 d’elles no han estat mai al carrer per a reivindicar cap dret. Existeix un eslògan que diu que “el millor homenatge és la victòria” i un altre que diu que “només lluitant tenim futur”. Si de veres voleu recordar a Guillem, baixeu al carrer i participeu (també d’Obrint Pas, sí).
He començat dient que per a mi no és mort, sinó ben viu, ja que se’l veu en cada jove que lluita pel seu poble, i que ja el porte en la ment durant 10 anys, per això no penjaré una foto seua, sinó amb el seu pare, aquell pare, i tota la seua família al complet, que va patir després de la mort del seu fill tot tipus de burles i amenaces i que segueix en peu, allà on se’ls necessitas sempre. Al pare i la mare de Guillem: una forta abraçada ara i sempre. A tots vosaltres: no fa falta que espereu l’11 d’Abril per a cridar GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!
