Malgrat la indiferència mostrada pels mitjans de comunicació, i els nombrosos intents d’embrutar una marxa radicalment pacífica, milions de persones vam prendre Madrid amb la il·lusió que aquesta fita fora un inici, i mai un punt i final.
Les victòries mai arriben soles, i quan ho fan són fruit de l’esforç, de la lluita i de la resistència front la repressió, dels atacs perpetuats contra el poble en mans dels representants del sistema i la manca de consciència de gran part de la societat que decideix per comoditat alienar-se de la realitat, d’una realitat que es concreta en lluita de classes, entre els opressors i els oprimits, els que ho tenen tot contra aquells que ho han perdut tot. Però una de les coses que vaig observar el passat 22M és que, a poc a poc, la por va canviant de bàndol.
L’estratègia del sistema ha estat la indiferència i els nombrosos intents d’embrutar i reprimir una resposta ciutadana que fou majoritàriament pacífica. Després de quatre hores de recorregut pel centre de Madrid, van arribar les carreres, els crits, els trets dels violents i les provocacions d’un sistema caduc que fa aigües per tots els costats. No justifiquem cap tipus de violència, ni tan sols la feta per grups minoritaris que embruten les accions de la majoria pacífica, però tampoc acceptem la violència del sistema repressor, que ha perdut la capacitat de garantir drets bàsics a la ciutadania, com el treball, el sostre i el pa, mentre continua sagnant i reprimint a un poble amb una feble capacitat d’aguantar més injustícies.
No tinc capacitat de dilucidar si el 22M ha estat una acció més , ni tant sols si perdurarà en el temps. Sabem però, que per tal de guanyar la Dignitat ens resta un llarg camí per recórrer, però allò més important és per a mi despertar del somni individualista per treballar plegats pels valors que ens ajudaran a guanyar la dignitat.
Paula García Gironés
Coordinadora EU Vall d’Albaida
