Joaquim Iborra
La industrialització (pendent) de l'edificació
El manteniment d'una mà d'obra competent en la construcció, com en la resta d'oficis artesanals, ha estat supeditada a la continuïtat en la formació, la que passava de pares a fills o dels oficials als aprenents. Aquesta línia de continuïtat fa temps que s'ha trencat. Els fills no volen seguir l'ofici dels pares.
La propedèutica de l'apreciació artística
No es pot negar que la «sensibilitat formal» és la condició necessària, si bé no suficient, per a l'apreciació artística
Els arquitectes del caos
L'arquitecte d’avui és prescindible. Si no se n'ha consumat la desaparició és gràcies a la burocràcia de la societat moderna. Algú ha de garantir el compliment de l'allau normatiu del sector. Algú ha de pagar o ha d'anar a la presó si les coses van mal dades. La llei ho exigeix.
Joan de Joanes, comparat amb ell mateix
El tema del Salvador Eucarístic de Joanes es va popularitzar i se'n troben molts exemples de l'època i posteriors. Extret del context de la Santa Cena, la figura aïllada de Jesús concentra l'atenció en l'Eucaristia, de significació essencial.
El campanar i la plaça (62)
Vigència del carrer
Un carrer, com la plaça, té una concepció més o menys unitària, no necessàriament derivada d'un projecte. Aquesta unitat de concepció és més aviat el resultat d'una intenció al llarg del temps.
El campanar i la plaça (61)
Els cotxes i la revolució
Reduir el trànsit rodat implica una transformació radical de les condicions de vida actuals. Ningú no s’hi atreveix. Seria la revolució.
El campanar i la plaça (60)
Les finestres tapiades
Sempre m’ha sorprès la candidesa d’aquesta solució al conflicte entre el client —un criminal— i l’arquitecte —un cretí—, entre la funcionalitat i l’estètica.
El campanar i la plaça (59)
El bulevard «interruptus»
Des de l'avinguda d'Aragó fins a la de Manuel Candela, l'amplíssim jardí central desapareix. Les calçades de trànsit rodat ocupen el centre del vial i les zones enjardinades es desplacen als laterals.
El campanar i la plaça (58)
Una benzinera o un jardinet?
La idea del «verd urbà» és molt versàtil i simbolitza un nou ideal de ciutat, encara que només hi aportem un retallet de jardí.
El campanar i la plaça (57)
El Parc Central: un parc o un jardí?
Els autors del Parc Central parlen d'una cosa i en fan una altra. De fet, parlen —o enumeren, més aviat— de moltes coses, algunes incompatibles.
El campanar i la plaça (56)
Per fi, el Parc Central
El projecte del Parc Central no posa en qüestió res. Tot està dat i beneït. Totes les decisions importants ja han estat preses. Resta només reomplir amb vegetació l'espai residual que en resulta.
El campanar i la plaça (55)
Un altre túnel per a València
No hi ha dubte de la necessitat d'una estació passant. Però vincular-la al soterrament de les vies per un llarg túnel passant sota la ciutat és més que discutible.
El campanar i la plaça (54)
El túnel de les Glòries Valencianes
De moment, el túnel de les Grans Vies té ja més de seixanta anys. No podien haver pensat aleshores en una alternativa viable?
El campanar i la plaça (53)
La plaça de les Glòries Valencianes
Hi havia «un» problema, sempre «el» problema. La intersecció es preveia justament on hi havia —on hi ha— les vies del tren. El ferrocarril va arribar a València abans del primer pla d'Eixample de la ciutat. Els tres primers que es van redactar tenien el mateix obstacle. Què hi van fer? El de 1858, no res.
El campanar i la plaça (52)
La «cerdanització» de l'Eixample de Mora
El vianant és conscient de la perpendicularitat dels carrers de l’Eixample. En canvi, no percep la perpendicularitat de les dues Grans Vies de València
El campanar i la plaça (51)
Com orientar una ciutat en un plànol
«En urbanisme, la indecisió sempre comporta pèrdues. De vegades val més mantenir conseqüentment una idea mediocre que aplicar una bona idea sense decidir-se del tot. València no s'hi va atrevir, es va quedar a mig camí.»
El campanar i la plaça (50)
L'originalitat de l'Eixample de València
Amb aquesta maniobra amb l’escaire i el cartabó, l'Eixample de València se situava conceptualment entre els eixamples de Viena i Barcelona, com una mena de síntesi entre tots dos, si se'm permet la simplificació —i l'exageració.
El campanar i la plaça (49)
La Ringstrasse de València
Encara que el primer Eixample de València és estrictament contemporani al de Barcelona i Viena, València anava molt per darrere en el seu desenvolupament urbà, industrial i social
El campanar i la plaça (48)
El carrer germinal de la València moderna
El carrer de Ciril Amorós va marcar profundament el desenvolupament urbà de València. Desenes de carrers de la ciutat, almenys al sud del riu, són paral·lels o perpendiculars a aquest.
El campanar i la plaça (47)
Una falsa alarma a l'Auditori de Torrent
OPINIÓ | «Obeir de manera eficaç una ordre —fer cas d'una advertència, en definitiva— exigeix que l'ordre siga clara i precisa. Què n'hem de fer, d'una alarma?»
El campanar i la plaça (46)
El riu, per a bé i per a mal
OPINIÓ | «La qüestió clau és que fer sonar l’alarma i enviar a casa la gent implica un consens previ: que si la previsió falla i l’alarma es queda en falsa alarma, no ens hi girarem contra aquella decisió.»
El campanar i la plaça (45)
Un Ribera a subhasta
«Em pregunte si aquesta obra del Museu de Belles Arts de València és l’original, o si l'original és l'altra, la que acaben de subhastar.»
El campanar i la plaça (44)
Com la disposició de les cadires afecta l'arquitectura
L'arquitecte, tant si s'encarrega del mobiliari interior com si no, té o ha de tenir sempre in mente com organitzar les cadires. Un espai mal concebut es delata per la dificultat de moblar-lo
El campanar i la plaça (43)
Seure o no seure
Aquesta és la qüestió: seure o no seure, quan, on i com seure. I aquest és el problema de l’arquitecte: com organitzar les cadires a dins d’un espai