David Garrido
La veu de Clio (19)
Jaume I i el pintor Pinazo
El pintor valencià Ignasi Pinazo i Camarlench, quan era pensionat a Roma, pintà el llenç "Últims moments del rei Jaume el Conqueridor, en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill en Pere". L’obra, amb el pas del temps, ha esdevingut una peça emblemàtica de la pintura historicista valenciana. Pictòricament impecable, peca, però, d’allò que Fuster definiria com «El descrèdit de la realitat», de la realitat històrica, per la voluntat de l’artista, i això, en els temps que corren, té el risc de generar discursos enganyosos, a vegades forassenyats, que desacrediten el coneixement històric.
La veu de Clio (18)
En el 750è aniversari de la mort de Jaume I
En l'any que ara comença, es compliran set-cents cinquanta anys de la mort de Jaume I, rei de catalans i aragonesos, l'artífex de la catalanitat territorial que ―uf!― encara perdura. Hi ha qui la nega obsessivament, hi ha qui l'odia visceralment, hi ha fins i tot el col·laboracionista esmaperdut ―terceraviista― que s'enllarda de blau per justificar la seua deserció a la pàtria d'or i gules. Contra tots ells s'aixeca la figura icònica del rei en Jaume ―vergonya, cavallers!― que, des de la glòria històrica del passat, interpel·la la catalanitat del present perquè recupere el vigor de què un dia gaudí.
La veu de Clio (17)
Pus li diu català, Déu li don glòria
Un religiós caputxí, que preferí l’anonimat, escrigué un sonet dedicat a Jeroni Pujades, autor de la «Corònica Universal del Principat de Cathalunya» (1609), que finalitzava el darrer tercet amb el vers «Pus parl’en cathalà, Déu li don glòria». El decasíl·lab el rescatà Josep-Pau Ballot i Torres com a colofó de la seua «Gramàtica y apologia de la llengua cathalana» (1814): «Pus parla en cathalà, Déu li’n don glòria». I, en conseqüència, Joan Fuster en va dir, càusticament, a «Proposicions deshonestes» (1968): «Puix parla en català... vegem què ha dit». Jo no m’estic, a la meua manera, de transformar també el vers, igualment efectiu per allò que s’hi expressa: «Pus li diu català, Déu li don glòria». I és que en el temps que corren, de necieses polítiques, badomies acadèmiques diverses i filòlegs de claveguera, dir català al català s’està convertint ―ja ho és!― en una heroïcitat.
La veu de Clio (16)
L’AVL bada, l’Urtasun brama i el secessionisme guanya
Ernest Urtasun, el ministre de Cultura del Govern espanyol, s’acostà a Alacant amb motiu del Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià (4 de desembre). Acollit per la Universitat d’Alacant, amb la col·laboració de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València i d’Escola Valenciana, el senyor ministre vingué a la ciutat del Benacantil a dissertar sobre el tema ―així anunciat― «El plurilingüisme com a acte de llibertat», encara que ―caram!― el seu discurset, així com qui no diu res i/o no s’adona de la bestialitat que solta, derivà en un bram contra la unitat de la llengua en què ell s’expressava ―la seua!― i que suposadament venia a defensar. I és que ―punyetes!― un dia abans la presidenta del Congrés espanyol havia acordat amb la de l’AVL que català i valencià són tan diferents, tan allunyats, tan dissemblants, que ―és clar!― les lleis aprovades per la cambra legislativa hauran de ser editades en les dues versions del català: la de ―diguem-ne― «de Sènia enllà i illes enllà la mar», que d’antuvi no dona maldecaps i no modificarà el glotònim; i la versió «de Sènia ençà», patrocinada per l’Acadèmia que fundàs la zaplaníssima eminència, que sí que en dona, de maldecaps, amb glotònim patuesitzat i de vocació minoritzadora. El secessionisme, doncs, santificat. Amén!
La veu de Clio (15)
La LUEV: la irrisòria llei del "valencià"
D’un temps a aquesta part, cada any, en arribar a la segona quinzena de novembre, entitats pel «valencià» d’Alacant commemoren que, precisament, a Alacant, les Corts Valencianes, aprovaren en 1983 la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei de mínims, de tan minimalíssims mínims que nasqué esquifida, tant, que amb el pas dels anys ha resultat ―ja ens ho esperàvem aquells que visquérem el moment― irrisòria i esborronadorament inoperativa.
La veu de Clio (14)
El rei parla en castellà i punt!
Des de quan el rei regnant als Països Catalans abandonà el català? No, Felip V (V dels espanyols) de Borbó no fou el primer. La cosa ve de més enrere, de quan el primer Habsburg, el Carles de Gant, l’home de barram prominent, que no ho dic debades; fixeu-vos-hi. I si ―ep!― el rei parla castellà, els vassalls i/o colonitzats tenen l’obligació, com etzibà tot un senyor bisbe d’Oriola, d’aprendre la llengua del seu amo i ―oh, aberració!― oblidar la seua. I en això perseveren hui dia vassalls i/o colonitzats ―no tothom, afortunadament― en aquesta «alfombra de flor que es la Región Valenciana».
La veu de Clio (13)
El somic per València d’Ibn al-Abbār
Qui no somica hui dia per València, per la ciutat i el país? Ai València! En mans de qui has caigut? No tens remei, si més no, això auguren les enquestes, que la moribunda desolació del present anuncia la perdició definitiva del futur. Ara bé, sempre hi haurà qui ―com digué el poeta Ibn al-Abbār― somique per tu com si fores una ruïna desèrtica.
La veu de Clio (12)
L’Alzira d’Ibn Khafāja
Ibn Khafāja d’Alzira ―i no exagere gens― és una de les veus poètiques més eminents i prolífiques de la lírica andalusina i del món arabòfon. Ben bé mereix d’una traducció completa del seu «dīwān», o recopilació de tota la seua obra escrita, al català, que malauradament encara no ha estat realitzada. Alzireny, el paisatge que envolta la seua pàtria és motiu d’inspiració i, encara més, de celebració. Ningú ha descrit la Ribera del Xúquer com ell, alquimista de la paraula i de la metàfora. A la seua poesia, emergeix altiva Alzira, l’antiga al-Jazīra Xuqr, bella i ufana, benastruga i refulgent.
La veu de Clio (11)
Et diràs com voldràs, però et diràs en castellà
Primerament va ser l’Església, que desvergonyidament batejava en castellà. Vet ací l’origen de l’espanyolització onomàstica ―francesització al nord de l’Albera― de la població catalanòfona. Ah! I no oblidem la castellanització primera i després la italianització de la Sardenya de parla catalana. Més endavant vingueren els estats amb els registres civils respectius. Els noms no castellans, no francesos i no italians foren bandejats de la vida pública i privada de les persones. En definitiva, la intervenció descarada de l’Estat imperant en un dels trets més significatius en la vida de cada individu, el nom de pila i pel qual hom serà conegut, per a obligar-lo a oblidar allò que és i a acceptar allò que no és.
La veu de Clio (10)
Des de Godoy i més enllà el teatre en castellà
Castellanitzar ―espanyolitzar― a través del teatre. O, dit d’una altra manera, el teatre, l’art dramàtic, com a instrument de conversió de les masses catalanòfones en patriòticament espanyoles. L’espectacle al servei de la imposició lingüística. Si exceptuem l’obra teatral del menorquí Joan Ramis, però ell vivia i produïa en català a la Menorca britànica, el català restà mut al segle XVIII, ho continuà estant al segle XIX fins a la Renaixença. I ara, al País Valencià, perseveren impúdicament a silenciar-lo.
La veu de Clio (9)
Les llàgrimes de na Violant
Les llàgrimes de na Violant, finalment, tornaren a brollar. Amb alguna excepció per motius de força major que impedí que hi brollaren algun any, el llagrimeig de la muller de Jaume I porta una quarantena llarga d’anys aflorant, cada 25 d’agost, al Camp d’Almisrà, la localitat de la vall de Biar que l’any vinent complirà cinquanta anys representant un succés singular esdevingut al seu solar en 1244, «el Tractat», un pacte fruit de l’efusió lacrimal de qui era reina consort de catalans i aragonesos i que configurà la primera frontera meridional del Regne de València.
La veu de Clio (8)
L’ànima alacantina: la llengua
L’ànima d’Alacant resideix en la seua llengua, la llengua que ha cisellat durant segles l’ésser alacantí: el valencià, el català de tots ―com etzibava orgullós l’enyorat Enric Valor― adornat, a la ciutat del Benacantil, amb pinzellades diàfanes de conspícua i harmoniosa meridionalitat. Alacant és el sud del sud, la fita austral de la catalanitat lingüística, encara que la isoglossa arribe fins a una quarantena de quilòmetres més a migjorn (Guardamar) i ―val a dir-ho― en el passat s’endinsara en terres de Múrcia. Des de temps immemorial eixa ànima forjada per l’idioma ha definit la identitat alacantina i ha estat reconeguda per tothom, bé proclamada o bé d’amagatotis, fins que entrà en crisi, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per la desídia i el menfotisme alimentats pel més ranci espanyolisme que encara patim hui.
La veu de Clio (7)
Alacant, infamada i defecada
Hi havia d’arribar el dia. Amb tanta mala bava acumulada de dècades de rabiosa esquírria, la merda li havia de regurgitar a la pandorgada nyordista local. El 26 de juny de 2025, a l’Ajuntament d’Alacant, eixes merdes feixistes que s’han ensenyorit del consistori alacantí, votaren eliminar el català per sempre dels carrers de la ciutat.
La veu de Clio (6)
Sixena
Sixena. El monestir que s’hi ubica és part notòria de la història compartida per catalans i aragonesos, que, encara que a ulls de hui semble impossible, en el passat compartiren rei i estat sobirà. El cenobi és a l’Aragó, als Monegres, però històricament ―i no per atzar― formava part de la diòcesi de Lleida, fins a 1995, quan el Vaticà accedí, finalment, a la demanda de la Conferència Episcopal Espanyola, amb l’oposició de les diòcesis catalanes estrictes, de desmembrar les 111 parròquies del bisbat de Lleida situades a la vora dreta de la clamor d’Almacelles, la frontera establerta per Jaume II en 1305 ―més endavant se’n penedí però no rectificà― entre Catalunya i Aragó. Del trinxament de la diòcesi històrica lleidatana en 1995, l’espanyolisme recalcitrant ha convertit Sixena en símbol indignant de la seua malvolença congènita contra Catalunya. Això, però, que no pervertisca el record ―la història― d’allò que Santa Maria de Sixena va ser, de la dignitat d’un passat il·lustre que, per molta «lawfare» que pretenga entrebancar-la, mai no deixarà de ser història dels Països Catalans.
La veu de Clio (5)
Clar i castellà!: «Con la Iglesia hemos dado, Sancho»
El rei castellà ―castellanitzant― imperant, la llengua del rei esdevingué llengua «universal» i llengua que l’Església, en nom de l’imperi d’eixe rei, decidí adoptar i imposar arreu de la Monarquia ―dita― Catòlica, la dels Habsburg residents a la Meseta castellana, després dels Borbons. Aquell supremacisme lingüístic dels temps del Quixot encara perdura hui, impertorbable, contra el català «per secula seculorum».
La veu de Clio (4)
Ai, la «limpia, elegante y graciosa lengua castellana»!
El castellà s'imposà per ser la llengua del monarca, l'imperi i l'espasa. Així ho va ser en temps de Carles V ―i no m'oblide de Ferran II el Catòlic― i així ho continua sent ara, amb el Letizio de rei dels espanyols.
La veu de Clio (3)
Josep Maria Llompart (1925-1993). Poeta i patriota
Enguany fa cent anys, el 23 de maig de 1925, va nàixer a Palma Josep Maria Llompart, poeta i ―amb tots els ets i els uts― patriota. Creia de cor en la pàtria del bell catalanesc i creia amb convicció que el nom de la llengua era innegociable: català!
La veu de Clio (2)
El conclave de 1455
Ara fa 570 anys, un 4 d’abril, Divendres Sant de 1455, s’inicià el conclave que elegí Alfons de Borja, natural de la Torre de Canals (la Costera), papa: «oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!», diuen que exclamà la plebs romana, astorada, pel fet que un català assolís el soli de sant Pere.
La batalla d’Almansa
Fou la batalla més transcendental per a la història dels Països Catalans. A la plana d’Almansa es dirimí el mapa polític europeu del segle XVIII i també el destí de la nació que l’empeny polític i militar del Casal de Barcelona aconseguí bastir entre els segles XII al XV. La victòria d’uns, els borbònics, esdevingué la desfeta dels altres, els austriacistes, el bàndol que triaren els estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa: els regnes valencià i aragonès perderen llur ordenament foral un mes i escaig després de la derrota aliada a Almansa. El principat català encara resistí, fins que Anglaterra l’abandonà a la dissort. Vet ací l’origen de l’Espanya borbònica, de la Castella supremacista; la de Felip V, Carles III, Ferran VII i el «viva las cadenas»; la dels «espadons» Espartero (cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys), Narváez i Martínez Campos; la d’Alfons XIII i Primo de Rivera; la de Franco, els falangistes i Juan Carlos I, la de Fraga, Aznar i els «socia-listos»; la de Felip VI, Rajoy, l’inquisidor Llarena i el «a por ellos, oé».
La veu de Clio (1)
El setge d’Alacant de 1709
Alacant acollirà la manifestació per commemorar el 25 d’Abril (aquest dissabte 12), el dia tràgic d’Almansa, data convertida en efemèride a recordar per la bona gent que encara creu ―creiem!― en la vitalitat d’un país que es nega a morir.
Filòlegs menyspreats, valencià vilipendiat
«Resulta que els nous graduats de la filologia del valencià, amb títol de màster inclòs, no poden accedir a la docència, a la faena per a la qual s'han preparat.»
Concert del Cinquantenari de la Societat de Concerts d’Alacant
Gràcies al seu treball continuat, els millors intèrprets de música clàssica han passat per l’escenari del Teatre Principal alacantí