David Garrido
La veu de Clio (12)
L’Alzira d’Ibn Khafāja
Ibn Khafāja d’Alzira ―i no exagere gens― és una de les veus poètiques més eminents i prolífiques de la lírica andalusina i del món arabòfon. Ben bé mereix d’una traducció completa del seu «dīwān», o recopilació de tota la seua obra escrita, al català, que malauradament encara no ha estat realitzada. Alzireny, el paisatge que envolta la seua pàtria és motiu d’inspiració i, encara més, de celebració. Ningú ha descrit la Ribera del Xúquer com ell, alquimista de la paraula i de la metàfora. A la seua poesia, emergeix altiva Alzira, l’antiga al-Jazīra Xuqr, bella i ufana, benastruga i refulgent.
La veu de Clio (11)
Et diràs com voldràs, però et diràs en castellà
Primerament va ser l’Església, que desvergonyidament batejava en castellà. Vet ací l’origen de l’espanyolització onomàstica ―francesització al nord de l’Albera― de la població catalanòfona. Ah! I no oblidem la castellanització primera i després la italianització de la Sardenya de parla catalana. Més endavant vingueren els estats amb els registres civils respectius. Els noms no castellans, no francesos i no italians foren bandejats de la vida pública i privada de les persones. En definitiva, la intervenció descarada de l’Estat imperant en un dels trets més significatius en la vida de cada individu, el nom de pila i pel qual hom serà conegut, per a obligar-lo a oblidar allò que és i a acceptar allò que no és.
La veu de Clio (10)
Des de Godoy i més enllà el teatre en castellà
Castellanitzar ―espanyolitzar― a través del teatre. O, dit d’una altra manera, el teatre, l’art dramàtic, com a instrument de conversió de les masses catalanòfones en patriòticament espanyoles. L’espectacle al servei de la imposició lingüística. Si exceptuem l’obra teatral del menorquí Joan Ramis, però ell vivia i produïa en català a la Menorca britànica, el català restà mut al segle XVIII, ho continuà estant al segle XIX fins a la Renaixença. I ara, al País Valencià, perseveren impúdicament a silenciar-lo.
La veu de Clio (9)
Les llàgrimes de na Violant
Les llàgrimes de na Violant, finalment, tornaren a brollar. Amb alguna excepció per motius de força major que impedí que hi brollaren algun any, el llagrimeig de la muller de Jaume I porta una quarantena llarga d’anys aflorant, cada 25 d’agost, al Camp d’Almisrà, la localitat de la vall de Biar que l’any vinent complirà cinquanta anys representant un succés singular esdevingut al seu solar en 1244, «el Tractat», un pacte fruit de l’efusió lacrimal de qui era reina consort de catalans i aragonesos i que configurà la primera frontera meridional del Regne de València.
La veu de Clio (8)
L’ànima alacantina: la llengua
L’ànima d’Alacant resideix en la seua llengua, la llengua que ha cisellat durant segles l’ésser alacantí: el valencià, el català de tots ―com etzibava orgullós l’enyorat Enric Valor― adornat, a la ciutat del Benacantil, amb pinzellades diàfanes de conspícua i harmoniosa meridionalitat. Alacant és el sud del sud, la fita austral de la catalanitat lingüística, encara que la isoglossa arribe fins a una quarantena de quilòmetres més a migjorn (Guardamar) i ―val a dir-ho― en el passat s’endinsara en terres de Múrcia. Des de temps immemorial eixa ànima forjada per l’idioma ha definit la identitat alacantina i ha estat reconeguda per tothom, bé proclamada o bé d’amagatotis, fins que entrà en crisi, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per la desídia i el menfotisme alimentats pel més ranci espanyolisme que encara patim hui.
La veu de Clio (7)
Alacant, infamada i defecada
Hi havia d’arribar el dia. Amb tanta mala bava acumulada de dècades de rabiosa esquírria, la merda li havia de regurgitar a la pandorgada nyordista local. El 26 de juny de 2025, a l’Ajuntament d’Alacant, eixes merdes feixistes que s’han ensenyorit del consistori alacantí, votaren eliminar el català per sempre dels carrers de la ciutat.
La veu de Clio (6)
Sixena
Sixena. El monestir que s’hi ubica és part notòria de la història compartida per catalans i aragonesos, que, encara que a ulls de hui semble impossible, en el passat compartiren rei i estat sobirà. El cenobi és a l’Aragó, als Monegres, però històricament ―i no per atzar― formava part de la diòcesi de Lleida, fins a 1995, quan el Vaticà accedí, finalment, a la demanda de la Conferència Episcopal Espanyola, amb l’oposició de les diòcesis catalanes estrictes, de desmembrar les 111 parròquies del bisbat de Lleida situades a la vora dreta de la clamor d’Almacelles, la frontera establerta per Jaume II en 1305 ―més endavant se’n penedí però no rectificà― entre Catalunya i Aragó. Del trinxament de la diòcesi històrica lleidatana en 1995, l’espanyolisme recalcitrant ha convertit Sixena en símbol indignant de la seua malvolença congènita contra Catalunya. Això, però, que no pervertisca el record ―la història― d’allò que Santa Maria de Sixena va ser, de la dignitat d’un passat il·lustre que, per molta «lawfare» que pretenga entrebancar-la, mai no deixarà de ser història dels Països Catalans.
La veu de Clio (5)
Clar i castellà!: «Con la Iglesia hemos dado, Sancho»
El rei castellà ―castellanitzant― imperant, la llengua del rei esdevingué llengua «universal» i llengua que l’Església, en nom de l’imperi d’eixe rei, decidí adoptar i imposar arreu de la Monarquia ―dita― Catòlica, la dels Habsburg residents a la Meseta castellana, després dels Borbons. Aquell supremacisme lingüístic dels temps del Quixot encara perdura hui, impertorbable, contra el català «per secula seculorum».
La veu de Clio (4)
Ai, la «limpia, elegante y graciosa lengua castellana»!
El castellà s'imposà per ser la llengua del monarca, l'imperi i l'espasa. Així ho va ser en temps de Carles V ―i no m'oblide de Ferran II el Catòlic― i així ho continua sent ara, amb el Letizio de rei dels espanyols.
La veu de Clio (3)
Josep Maria Llompart (1925-1993). Poeta i patriota
Enguany fa cent anys, el 23 de maig de 1925, va nàixer a Palma Josep Maria Llompart, poeta i ―amb tots els ets i els uts― patriota. Creia de cor en la pàtria del bell catalanesc i creia amb convicció que el nom de la llengua era innegociable: català!
La veu de Clio (2)
El conclave de 1455
Ara fa 570 anys, un 4 d’abril, Divendres Sant de 1455, s’inicià el conclave que elegí Alfons de Borja, natural de la Torre de Canals (la Costera), papa: «oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!», diuen que exclamà la plebs romana, astorada, pel fet que un català assolís el soli de sant Pere.
La batalla d’Almansa
Fou la batalla més transcendental per a la història dels Països Catalans. A la plana d’Almansa es dirimí el mapa polític europeu del segle XVIII i també el destí de la nació que l’empeny polític i militar del Casal de Barcelona aconseguí bastir entre els segles XII al XV. La victòria d’uns, els borbònics, esdevingué la desfeta dels altres, els austriacistes, el bàndol que triaren els estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa: els regnes valencià i aragonès perderen llur ordenament foral un mes i escaig després de la derrota aliada a Almansa. El principat català encara resistí, fins que Anglaterra l’abandonà a la dissort. Vet ací l’origen de l’Espanya borbònica, de la Castella supremacista; la de Felip V, Carles III, Ferran VII i el «viva las cadenas»; la dels «espadons» Espartero (cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys), Narváez i Martínez Campos; la d’Alfons XIII i Primo de Rivera; la de Franco, els falangistes i Juan Carlos I, la de Fraga, Aznar i els «socia-listos»; la de Felip VI, Rajoy, l’inquisidor Llarena i el «a por ellos, oé».
La veu de Clio (1)
El setge d’Alacant de 1709
Alacant acollirà la manifestació per commemorar el 25 d’Abril (aquest dissabte 12), el dia tràgic d’Almansa, data convertida en efemèride a recordar per la bona gent que encara creu ―creiem!― en la vitalitat d’un país que es nega a morir.
Filòlegs menyspreats, valencià vilipendiat
«Resulta que els nous graduats de la filologia del valencià, amb títol de màster inclòs, no poden accedir a la docència, a la faena per a la qual s'han preparat.»
Concert del Cinquantenari de la Societat de Concerts d’Alacant
Gràcies al seu treball continuat, els millors intèrprets de música clàssica han passat per l’escenari del Teatre Principal alacantí
El país de fragatins, lleidatans, tortosins, valencians, que parlava en algaravia
«L’estirp del Rei Llop: Els Banū Mardanīx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús» és una aventura històrica, entre èpica i tràgica
La vida de Jordi Joan: mariner, científic i espia a Anglaterra
Té entre els seus mèrits haver mesurat un grau del meridià terrestre amb la finalitat de verificar les teories sobre la forma de la Terra
