El festival va arrancar amb el Premi Pau i Justícia a un actor tan gran i millor persona com és Juan Diego Botto, de qui es projectaren films com Hay motivo –un film col·lectiu que ha guanyat més amb el pas dels anys-, Ciudadano Negrín, de Sigfrid Monleón, Carlos Álvarez i Imanol Uribe, Hablar, de Joaquín Oristrell, i Silencio roto, de Montxo Armendáriz. Els deu llargmetratges a competició comptaven amb els magistrals Silencio de arena/ Olas de vapor, de Chelo Álvarez-Stehle, una insòlita reflexió sobre els abusos sexuals -Nepal, Méjico, España…– La estrategia del silencio, de Vicent Peris, sensacional recorregut pels fets de l’incident del metro de València i la implicació dels silenciadors, Just a normal person, de Malin Björkman– Widell (Suècia), amb el valent Sam Gisslow i la seua experiència trans, i Tarajal: Desmontando la impunidad de la frontera sur, de Xavi Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra, impressionant alegat, quatre films recomanables. I els altres sis, com el guanyador Paciente, de Jorge Caballero (Colombia), In the same boat, de Rudi Gnutti, Transit Havan, de Daniel Abma (Alemania, guanyadora d’una menció especial del jurat igual que el valencià de Vicent Peris), An insignificant man, de Krushboo Ranka i Vinay Shukia (Índia), When two o worlds collide, de Heidi Brandenburg i Matthew Orzel (Perú), i Madres invisibles, de Lorenzo Martínez, sobre la realitat de la dona a Marruecos, també són importants. Va clausurar elspremis i el festival el guardonat documental de Patricio Guzmán Botón de Nácar, i se’ns va recordar l’espai concedit a Dona i Cinema i als curtmetratges de diferents procedències que ja havien passat o estaven per passar. Un autèntic acte de goig que, a més, ens va fer un poc millors als qui tinguérem ocasió de gaudir-lo.
Com quasi totes les sessions –en la sala Berlanga en la Filmoteca- i moltes de les xarrades i sessions complementàries -en la Nau, en el Cinestudio D’Or, en els cinemes Aragó, etc.– estaven replenes, l’èxit d’aquesta convocatòria sembla indiscutible. A més, compta amb un sòlid suport de patrocinadors (a qui el director pensa demanar una ampliació econòmica per a la novena edició) i un ampli i aplicat equip de col·laboradors, fets que el converteixen en una cita imprescindible a la ciutat de València. Si, junt amb l’extensa oferta d’activitats paral·leles, afegim que la secció oficial de llargmetratges constituïa un autèntic paradigma d’excel·lent selecció, amb tres o quatre títols senzillament imprescindibles, ens trobem davant una proposta magnífica. Queda molt de camí per recórrer (presència de professionals del sector, periodistes d’altres ciutats i nacionalitats, ampliació promesa del número de passes, etc.), però creiem en allò que hem vist i en la seua futura maduresa. En efecte, els competidors eren documentals, però ja va sent hora que el públic vaja adonant-se que es tracta de cinema, tan elaborat en moltes ocasions com el seu homònim de ficció i que l’important és allò que es descobreix i aprèn i no pas l’entreteniment (vaja paraula tan imbècil) assegurat d’avantmà. Tot al contrari.
