Trobaren el cos plegat, com un poll dins l’ouet. No va haver manera d’adreçar-lo! Fins que no van alçar aquell dolç cadàver, amb cara d’àngel, no se’n van adonar de l’estranya posició de les mans. Creuades, una contra l’altra. Abraçades, estrenyides… de cap de les maneres li les van poder obrir. Al dietari, una anotació, aclaria el misteri:
7 de desembre
M’agrada més menuda. Amb les mans l’aguante bé, l’acarone i l’amanyague. De mida perfecta. Tanque la mà i queda protegida. Aviciada. Entre les meues mans, ella. Tot el que siga més gran resulta, bàsicament, incòmode, grotesc, fins i tot. I si m’apureu, còmic. Se n’ix, cau, no acaba d’acoblar-se… desfigura i desvirtua la meua essència, i la seua. Em desconcerta. A més a més obliga els i les altres a mirar-la i la intimitat queda envaïda per la curiositat aliena. Incòmoda i indiscreta.
M’agrada la calidesa i la intimitat de la llibreta que em cap en les mans, on guarde el que més m’estime. La narració de la vida.
Un dels microrelats de “Biografies Anònimes”, La dona que es rigué de Talleyrand de Manola Roig i Rosa Roig
