Al cap i a la fi viatjar és i ha estat sempre un objectiu en si mateix per a tots vosaltres. Un objectiu prioritari. Sempre que podeu. I bé que feu per poder. Només penseu en disposar-hi de temps i de diners. No pareu de mirar el calendari ni de buscar destinacions abellidores, cobejades, somniades. Quantes vegades no us he sentit exclamar engrescats: el viatge de la meua vida! Entre resignats i delerosos: si jo poguera! El dia que pille una miqueta de pasta…
I com més lluny i més exòtic, millor. Us n’aniríeu per mesos, heu reiterat fins a la sacietat, anys potser. Apegats a la pantalla, projecteu cada nit la vostra personalíssima volta al món. A qui més original. Introduint indrets en què ningú no havia reparat. Itineraris agosarats. Zones de risc. Aventura. Novetats. Incògnites.
A aquestes alçades de la meua vida. Sense més perspectives que em motiven. No res per fer. De nou. Res que puga jo fer que no haja fet ja. No tinc més compromisos. Ningú que depenga estrictament de mi. Res d’important al meu càrrec.
Quant a allò de no retorar-ne… Ací ningú no s’ha de quedar. Ben mirat, no és més que una altra manera d’encarar el viatge definitiu. El més desconegut. L’únic de desconegut a fi de comptes. De seguir plantejant-nos les mateixes qüestions irresolubles: què hi haurà després si és que hi ha d’haver alguna cosa; què hi havia al capdavall abans de la pròpia existència de cadascú?
¿I quina diferència hi ha, al remat, entre que les teues despulles les escampe el vent per una muntanya o una mar i que suren ingràvides en un espai verge realment?
D’altra banda, no ho han posat massa difícil: reunisc uns requisits no tan estranys –de fet s’han presentat més de dues-centes mil sol·licituds, tampoc no dec ser tan rar–, he pagat vint-i-nou euros i he enviat un vídeo de quaranta segons explicant els meus motius. Dec haver estat ben convincent, ja que estic entre els vint-i-quatre seleccionats.
I ara podré viure amb tota intensitat i despreocupació els deu anys que falten per a l’inici de la missió, set dels quals de formació, que promet ser apassionant.
I després, un viatge de set mesos –envegeu-me– fins a Mart.
Josep Maria Domingo
