Verd, en cada escletxa, per Emília Illamola

Estirada a la butaca, vaig veure que anava de debò. Mentre somiava un matí clar de nit de pluja, sentint l’olor d’un tou de molsa verda i humida, com si el tingués entre les mans. I semblava que creixia tossuda per tot arreu sota els pins i s’estenia amb una fina capa que arribava fins a l’era, on ja estava.

Que m’acostava al bosquet amb passos petits, amb un vestit blanc, agafada a la mà de la padrina. Que aixecava la vista per mirar-la, sense saber quin camí triar. I que al sentir la confiança de la seva mirada continuava, segura.

I tornava l’aroma de verd, barrejada amb l’airet, com si la finestra estès oberta. Olor d’userda acabada de tallar, de flors i d’herba molla segada …

Amb els ulls tancats, sentia la meva respiració compassada, adormida. I vaig comprendre perquè era tant fàcil deixar-se endur.

Mentre la padrina, rient, llençava besses als coloms que ens envoltaven, en una plaça de sorra gran, molt gran. I jo, arrapada a la seva faldilla negra, llarga i estreta, tenia por i em posava a plorar, de veure que arribaven volant i tocaven terra amb aquell batre d’ales i em miraven, amb ulls petits i els becs tant grans…!, i es posaven a picotejar furiosament les besses, molt a la vora dels meus peus.

Sí, havia tornat molt enrere, buscant el sentit. I tal vegada era aquell primeríssim record de la meva infantesa, el que em definia, el que em feia comprendre-ho tot, perquè havia trobat l’origen.
Dormir sí, morir. Ara ho entenia.

Emília Illamola

JOC DE LLUNES, Nova Casa Editorial 2014
‘Verd en cada escletxa’ forma part del Quadern de la Lia, darrer capítol de la novel·la Joc de llunes, publicada per Nova Casa Editorial.