Cada dia m’equivoco una miqueta.
Quan prometo cap endins que seré forta
i els mots amargs cauran com un plugim
tot davallant fins amarar la terra.
Quan d’alba em llevo vestida d’alegria
i em dic avui no em pisparan el riure:
serà l’escut que foragita la supèrbia.
Quan m’esforço en ser millor que jo mateixa
i confio que el món em tornarà el somrís
i em trobaré la dolça fada dels desigs…
i els mots amargs cauran com un plugim
tot davallant fins amarar la terra.
Quan d’alba em llevo vestida d’alegria
i em dic avui no em pisparan el riure:
serà l’escut que foragita la supèrbia.
Quan m’esforço en ser millor que jo mateixa
i confio que el món em tornarà el somrís
i em trobaré la dolça fada dels desigs…
M’equivoco una miqueta.
La meva pell no sap fer d’anorac
i la joia sovint s’esquerda com el glaç.
El món somriu, però ho fa mig d’amagat,
i la fada va de cul, despentinada i sense depilar
(tampoc ella se’n surt amb això de conciliar).
Adela Pérez
