Un xic tímid, per M. Benet

Un dia, mentre era al bar jugant a les maquinetes, la va veure: altíssima, amb la faldilla curta, omplint tota la roba i els cabells llargs. Per un instant se li esborrà dels ulls la pantalla que tenia davant i sols va veure la imatge de la xica. En acabar-se la partida, que evidentment guanyà la màquina, se n’anà del local fugint del desordre de sentiments que ella li provocava i que desbordaven la seua timidesa. Una setmana tardà a tranquil·litzar-se; aleshores tornà al bar, escorcollà nerviós l’indret i inspirà profundament en veure el terreny sense enemics.

–Em convides a una partida?

El perfum americà que ofegava la resta d’olors el va voltar i en alçar la vista la va veure. Els cabells tapant-li mitja cara i les mamelles damunt la màquina. Se li esfumà la pau i el cor tornà a bategar-li desbocat. Des d’aquell moment, mai més el va poder controlar mentre estava prop de la xica.

Dels esdeveniments futurs va ser tan poc autor com del començament. Les idees les tenia ella –almenys verbalment– perquè ell pensar, sí que pensava, però, mai no trobava la forma d’expressar-ho i les poques coses que deia solien empipar-la, ja que tenia la mania d’agafar-ho tot al peu de la lletra.

Aleshores, un dia, que com quasi sempre estaven tots dos al bar, en un silenci entre els pib, pib, pib de la maquineta, com no sabia què dir, per trencar el fil cada vegada més gruixut que els unia, ell li digué:
–Adéu!

Maluy Benet