‘Un monstre em ve a veure’ de Juan Antonio Bayona

“Un monstre em ve a veure” de Juan Antonio Bayona: Monstres interiors

Per Joan Millaret Valls / AMIC

A “Un monstre em ve a veure” de J.A. Bayona, adaptació de la novel·la de Patrick Ness, un nen, Connor (Lewis MacDougall), fill de pares separats, és testimoni mut de la greu malaltia que pateix la seva mare – Interpretada per Felicity Jones -, encarant aquest moment des de la impotència i la ràbia. Aquesta situació angoixant provoca que el noi es vegi assetjat per un malson terrible en què no pot salvar a la seva mare de caure per un precipici després de l’esfondrament d’un cementiri que té precisament al davant de casa. Però un nou malson succeeix a l’anterior a una hora concreta de la nit i aquest somni no s’esvaeix sinó que es materialitzarà al seu davant.

Ara Connor es troba amb l’aparició d’un monstre colossal – amb la veu de Liam Neeson en la seva versió original – que el ve a visitar cada dia al vespre. L’ogre visitant li planteja un joc consistent en què aquest li explica tres històries fantàstiques, amb diverses lliçons transmeses, a canvi de que el noi li expliqui una quarta història. Una última història que no serà altre que el procés d’incertesa i patiment que està travessant.

Les tres històries contades pel gegant arbori apareixen com tres pel·lícules dins de la pròpia pel·lícula, tres films autònoms en una estructura de nines russes. Tres exquisits i fascinants relats adscrits al cinema d’animació digital, sota una textura de dibuix en aquarel·la, que esdevenen un dels atractius més llaminers i potents del film.

El film planteja el dolor intern d’un nen que sofreix en silenci sense ser massa conscient de la gravetat de tot plegat. En aquesta situació, l’aparició de l’àvia –interpretada per Sigouney Weaver- afegeix un factor discordant en la seva vida ja que Connor ha d’anar a viure a casa d’ella mentre la mare roman hospitalitzada per sotmetre’s a un enèsim tractament. Això és un nou revés pel noi que detesta la seva àvia i la seva ordenada casa, erigint-se l’àvia d’alguna manera en la figura de la bruixa dels contes.

Però aquest film s’abona a la tesi que tot és relatiu i ambivalent, i es liquida la idea del món separat entre bons i dolents, tal com resen les tres històries narrades pel gegant. Així l’àvia no és cap ésser menyspreable sinó una mare cuidadora, abnegada i amatent, ni el monstre és un ésser terrorífic i destructor. I és que la funcionalitat dramatúrgica del monstre convocat arriba, de fet, per potenciar la veu pròpia del nen, desvetllar la consciència del nen, el xiscle de subconscient, empès a verbalitzar l’infern interior que el rosega per dins.

És cert que es proclama la fantasia com a extensió de la pròpia realitat en contra de la màxima que la imaginació i la ficció viuen en un món a part, desconnectat del món real, creat per la imaginació humana. Però sobretot es reivindica la necessitat del complement fantàstic, la urgència de la faula i el conte, perquè la mateixa realitat sigui més suportable i, també, més comprensible.

Aposta suggeridora i atractiva de Bayona que trobem un xic desmesurada pel seu to altisonant i transcendental imprès especialment en el seu darrer tram, fent gala d’una tendència molesta a subratllar el costat melodramàtic, a buscar la llàgrima torrencial. Crec que no feia falta tant aparatós embolcall per vestir i donar sentit al terrible trastorn interior del noi a l’enfrontar-se al neguit de la mort, al procés del dol, i les dificultats de l’assumpció de la malaltia i deteriorament d’un ésser estimat i adorat com pot ser la pròpia mare.